POEMET DEL NYEU-NYEU

POEMET DEL NYEU-NYEU                                                     

L’enyor de les nyores, senyora,

és la meva penyora

abans d'entrar a la banyera
tot brandant ma senyera

i que no falti la nyoca!

                                                                                                               

L'AFORISME DEL DIA

Un aforisme és un llibre de cobertes llampants al qual li falten la meitat de les pàgines.

CADA DIA POT SORTIR EL SOL (O POTSER NO PER A TOTHOM)

Em llevo, i després dels rituals diaris, baixo pel carrer Escorial camí cap a la feina. La rutina em provoca un cert ensopiment, alhora que tracto de sentir la frescor de primera hora d’aquest matí de tardor. I penso que tinc sort de ser-hi. Al metro, les mateixes cares de cada dia: l’executiu que llegeix La Vanguardia, la noieta amb la carpeta de la universitat, els addictes al mòbil, l’home cansat preparat per maltractar-se les mans, la dona que badalla, cares d’avorriment, la infermera que conec que em diu que avui està contenta perquè l’han destinada a una tasca nova a l’hospital. Intento rumiar com començaré la clase de les 8, quin acudit dolent m'inventaré. Entro en un bar que he descobert fa poc i prenc un suc de préssec. Tot i que tinc poca memoria, em vénen al cap  aquests versos: “No tenim dret a tenir-ho tot./Però tindríem el dret a voler-ho tot”.

En tornar a a casa, obro el correu i m’apareix un missatge d’una alumna: no pot assistir més a les classes. Perquè li han trobat un càncer. Maleeixo els déus del dolor. I me'n vaig al parc de Collserola, per on camino fins a quedar absolutament esgotat.  

ALFRED BOSCH: SI EL BOSCH NO LI IMPEDEIXEN VEURE ELS ARBRES...

Alfred Bosch, aquest profesor d’història i escriptor, autor de llibres tan destacables com ara Les set aromes del món,  estrenarà la nova etapa d’ERC a las Cortes. Francament, no me l’hi imagino gaire, a la capital de la monarquia espanyola. Tres diputats entre una majoria eufòrica de populars, una minoria de socialistes deprimits, els canaris, els convergents que aniran a la seva… Probablement alguns ni sabran qui és i ni el saludaran –diuen que passa sovint, això, al Congreso. D’altres l’anomenaran en castellà, li diran Alfredo, com si fos el Rubalcaba. L’Alfred fa cara de persona educada, amb aquesta mena de somriure permanent, un pèl indefinit. Sort tindrà d’en Tardà, acostumat a tractar aquella colla de patums de paper. Amb una mica de sort, podrà fer el cafè amb els d’Amaiur o regalar algun llibre seu a l’Enric Morera, que també estarà més sol que un arbre en el desert.

Sempre podem pensar que l’Alfred será prou llest perquè el Bosch ni li impideixi veure els arbres!

CARME CHACON: CARMETA, CARMETA, QUAN ET VEIG EL COR EM PETA (snif)

Ai, Carme! Des d’aquest petit racó vull transmetre’t molts ànims, perquè la tristor de la teva expressió em fa patir. Has de pensar que la teva ha estat una derrota digna. I una sorpresa: ningú la veia venir, dona.  

Em sap greu, veure aquesta carona teva tan bufona. I tan moixa des de fa ja uns quants mesos. Se’t veu pansida, deixondida; a la teva mirada li falta l’espurneig d’altres èpoques. La comissura dels teus llavis tendeix a lliscar cap avall i pren un rictus de disgust, com si estiguessis emprenyada, potser amb la vida, o amb el Rubi, o amb algun capità general. Eps! Això sí, el que és d’agrair és que no t’hagis posat botox -com d'altres.    Mira, fa setmanes, a la conferencia de premsa, per allò de les primàries, la teva cara era un poema, un funeral. A mi em fa certa recança, darrerament, veure’t a la tele o a la ràdio. Sembla ben bé que hagis d’esclatar en plors. Els teus ulls (molt bonics, per cert) semblen un mar de llàgrimes plens de vaixells de guerra fent maniobres. Jo crec que això d’haver estat ministra de Defensa no va gaire per a tu: enviar tancs, pistoletes, bombetes, a països llunyans, gaire agradable no ho deu ser, oi? I viatjar cap aquí i cap allà, a l’altra banda del món. 

Però en aquesta campanya ho has fet de meravella. Allò dels vídeos va ser idea teva? Mira que has estat francament positiva, plena d’idees innovadores, avantguardistes, atrevides. Ets el socialisme del futur! La futura Putin de l'Estat, d'aquí a 25 anys. De debò et creus tot el has dit? Admirable! Però, aquest caire plorós... Així no es poden guanyar unes eleccions, dona. Mira el Duran com somriu! I el Jorge!  

Sàpigues que la nit electoral, en veure l’esfondrament del teu equip, els membres de Caps i Barrets (redactors, fotògrafs, editors, lectors, programadors…) vam fer un gest únic en honor teu: ens vam treure el barret!   No m’agrada donar consells, però et suggeriria que ara et prenguessis unes vacances, llaaaargues, lluny d’aquí, per desconectar del Jose, de l'Elena, de l’Iceta. Vés a un lloc tranquil, com ara Egipte, a veure pirámides. I no estiguis trista, dona, que ara deuràs cobrar uns 110.000 € per haver estat ministra i per l’acomiadament i tot això.

Ai, Carme, com m’agradaria poder-te dir allò de “Carmeta, Carmeta, quan et veig el cor em peta". 

L'AFORISME DEL DIA

Tot aforisme es pot rebatre amb un altre aforisme (i així ad infinitum).

ROSA DÍEZ: LA NOVA DIPUTADA O UNA ROSSA 10?

En aquest bloc, no hi volem prendre partit per cap opció política, ni cap tendencia (as)sexual, ni pel bicing, ni pels toros, ni pel deute a curt termini, ni pel vi del Penedès (que és per a paladars exquisits) o el de Ribera del Duero.

Avui, però, volem retre un sincer i commogut homenatge a una nova (di)putada a Las Cortes, a una flor (encara que no faci jardí): per la seva persistència, perseverància, bona fe; i per la seva fermesa a l’hora de defensar les seves idees. Una dona íntegra, integrista, enèrgica, inexorable, incommesurable, humil (és com la Ronaldo del futbol), dolça, serena, depressora i repressora i compressora i comprensiva, afamada de justicia social i nacional, assedegada d’igualtat taurina -i una gran defensora de les vaques espanyoles!  És dolça, tendra, ardent, destrempant, abassegadora, captivadora, convincent com les manilles d’una mossa. És… sensual… Mireu-vos-la bé quan apareix amb el botonet superior de la camisa descordat. Oooooh!

Segur que ja haureu endevinat qui és, esclar. Ens referim a la Rosa Díez (10). Una flor que frisa per la igualtat de totes les flors. On s’ha vist que una rosa no vulgui sobresortir entre les flors del seu roserar? La Rosa 10, no. Ella vol que tots els nascuts a l’Estat espanyol, a la Unió Europea, a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica,  a Mongòlia, al Kuzbekistan, arreu de tot arreu, siguin tots (i totes) clavadets: en alçada, en atributs sexuals, en el color dels cabells, en el diàmetre del melic… I que tothom parli la mateixa llengua, esclar.  Davant de l’ONU, vol deixar ben clar que s’ha acabat això de Hello Obama. Amb un Hola Oh, Vamos, ja ens en sortim prou bé. La Rosa 10 és una autèntica bèstia política, que se’n diu.    Llàstima que ha nascut  fora de temps, la Rosa 10. Hauria d’haver estat diputada de las cortes de Càdiz el 1810!

Jo, si trobés una rossa 10, me l’enduria a casa i la posaria en un gerro. I la regaria cada dia. I de mica en mica la desfullaria i amb els seus pètals ompliria els meus dies de reflexió d’abans de les eleccions. Jo, si algún dia ensopego amb una rossa 10…

HIMNE A L'AUTOAJUDA

Motius per patir, en aquesta vida, n’hi ha uns quants. Bàsicament es redueixen a:

· Patir pel que desitgem i no tenim

· Patir pel que tenim i temem perdre

· Patir pel que tenim i voldríem no tenir

· Patir pel que no sabem si volem o no volem tenir

· Patir per la por a patir

Per això en Patufet, que tot i la seva tendra edat ja intuïa per on anaven les coses, va sortir de casa tot cantant allò de: “Patim, patam, patum …”

L'AFORISME DEL DIA

El  súmmum de la suma és la multiplicació.

BLOC BLOQUEJAT! ELS MERCATS ENS ATAQUEN!

El nostre bloc Caps i Barrets ha patit aquesta matinada un atac virtual i ha quedat bloquejat (al capdavall, és un bloc). N’estem investigant l’autoria , però creiem que deuen haver estat els mercats (la prima del deute del bloc ha pujat extraordinàriament) o algun grup com ara les Germanetes del sant Petó, a causa del comentari i la imatge que publicàvem ahir en què sortien en Mariano i senyora petonejant-se en públic (un públic popular), una imatge que ha fet la volta al món. En primer lloc, volem deixar ben clar que des de Caps i Barrets no hem pretès mai ofendre ningú. Tampoc ens sembla que la imatge d’ahir tingués un alt contingut eròtic, com algú ens ha criticat. Ans al contrari, creiem que és una escena romàntica i entendridora. Si algú s’ha sentit ofès, li’n demanem disculpes, no caldria sinó! I per rescabalar el greuge virtual, publiquem avui una altra imatge en què apareix el futur president d’aquest Estat espanyol tan proper (que suportem estoicament sisplau per força) com un home lliure (i lliurat), desvetllat (i vetllat) i (presumptament) feliç!

I per demostrar la nostra total transparencia (algú també ens blasma d’amagar-nos en l’anonimat), aquestra vegada -i com a excepció-, dessota anotem les notres dades on ens identifiquem científicament i clara. Esperem que quedi ben palesa la nostra bona fe (que d’esperança no ens en queda gaire).

Caps i Barrets

ADN: ATGCTAGATCGCPPCC
CIF: X-PPCCBLALBABLA-X

MARIANO RAJOY: L'ERÒTICA DEL PODER (O EL PODER DE L'ERO QUE ENS ESPERA)

El PP per fi, després d’anys i panys (bé, vuit anyets tampoc no són tants), ha arribat al poder. I aquesta és la foto que surt avui a molts diaris de l’Estat –com l’internacionalment prestigiós “ABC”: el futur president del govern fent-se un petonet més o menys apassionat (la imatge no és gaire explícita, en això de la passió) i ben tenyit de blau. A més, allunyadets dels micròfons perquè no se senti el "mmmmmuac". La discreció, sobretot. I com agafa pel coll la senyora. Amb quina fermesa. Aquest futur president de l'Estat sí que tindrà autoritat -i no com l'altre. I és que, diguem-ho clar, no hi ha res com els petons... Petons blaus! Petonets d’un blau ben celestial. PPPperò quin, gustet!  

I és que és ben normal, què caram. En Mariano ja sent l’eròtica del poder –la dona no sabem quin poder (eròtic) hi tindrà. Estem d’enhorabona: de ben segur que ens espera un govern d'allò més... excitant! Vade retro Mariano! Ben amagat que s’ho tenia, aquest xicot. Que trempadet.  

L'AFORISME DEL DIA

Què és millor, el futbol o la cultura? En tot cas, la cultura del futbol ha de ser una cosa grandiosa, apoteòsica".

 

L'AFORISME DEL DIA

"Si la vida és una merda, llavors el món és un vàter”

(Exemple de sil·logisme exposat a la Lògica d’Aristòtil i censurat, no perquè es considerés ofensiu, sinó perquè fins al segle XX ningú no va saber què era un vàter, tret d’Aristòtil, que era molt savi)

L'AFORISME DEL DIA

No hi ha cap llevadora que arribi tard a la feina al matí.

L'AFORISME DEL DIA

No us faci por equivocar-vos amb els fills: qui més qui menys necessita culpar algú dels seus fracassos. Ells us ho agrairan.

DIÀLEG HORTOFRUTÍCOLA

Diàleg hortofrutícola Tot fent el préssec he trobat la mitja taronja  “No t’ha donat carbassa?” - m’ha preguntat mon pare per tocar-me la pera -. “Mira que això del matrimoni és com el meló: fins que no l’obres no sabràs si t’ha sortit rave”. Però jo li he contestat,  escarxofat al sofà: "Figa verda i mossa d'hostal,  palpant es maduren" Escandalitzat, exclama: “No em diguis que ja li has espolsat el presseguer!” Més eixerit que un pèsol, jo li he replicat: “Però en quin món vius?  Qualsevol diria que baixes de la figuera!” A partir d’aquest moment Com que un i altre tenim la cua de palla, hem sembrat la zitzània entre nosaltres. Ell, vermell com un tomàquet, ha saltat: “No m’ho repeteixis això, nap-buf!”. Jo l’he advertit, però:  “mira que quan m’hi poso, no deixo res per verd”. Mon pare ha sospirat, com dient:  “sí, mira: qui no té un all té una ceba!”.  Després, com que a qui no vol col, dos plats,  ha agafat el rave per les fulles:   “Amb aquella bleda?  Estic segur que fareu figa:  són faves comptades.  Ara bé: de més verdes en maduren.  Però la meva opinió és  que t’has venut per un plat de llenties”

Enrabiat, li he dit:  “N’estic tip, de tu:  sempre que si naps que si cols.  Ja és hora que sàpigues  que no remenaràs més les cireres”.  Sorprés i enrabiat pels meus pebrots, m’ha etzibat: “Doncs ara, ja t’adobaré, jo:  t’hi poses fulles, a l’herència!  I s’ha acabat el bròquil.  T’asseguro que a partir d’ara,  llauraràs dret!” I jo: “Vés a fregir espàrrecs!” I ell: “Ets un plançó bord!” I jo: “I tu un tronc eixorc!” I  ell: “albercoc, més que albercoc!” I jo: “I tu, patata!” I ell: “Pastanaga!” Ha anat d’un tel de ceba  que no ens estomaquem.  A la fi, tots dos hem oblidat  quina era la poma de la discòrdia i, tot eixint del cardassar, hem vist com d’una palla  n’hem fet un paller. Mon pare, que veu créixer l’herba,  disposat a partir peres, com qui ve de l’hort, fa: ” tu mateix, a mi m’importa un rave.  Jo me’n vaig a canviar l’aigua a les olives”.

MELANCHOLIA (UN REMEI PER AFRONTAR LA CRISI DIÀRIA QUE ENS ENVOLTA)

MELANCHOLIA

Lars von Trier

Per a aquells que es trobin immersos en un estat d’eufòria i contenible, i necessitats d’una sessió terapèutica per contrarestar el seu estat d’ànim d’optimisme excessiu, els recomanem àvidament que vegin la darrera pel·lícula d’aquest mestre del cinema (que de tant en tant es declara partidari d’eliminar alguns elements que no són del seu grat) que és Lars von Trier: Melancholia. En síntesi: s’apropa la fi del món, perquè el planeta Melancholia és a punt de col·lidir contra la terra -i adéu crisi. I això del planeta (que no de la melanconia) ens ho podem prendre com les protagonistes: amb resignació, pensant que el món és una m... o amb el plor i les llàgrimes. 

Això sí. La fotografia és magnífica, d’una gran bellesa plàstica. L’escena del començament, una gran metàfora -hauríem de rumiar molt per esbrinar de què, la metàfora. L'escena final, amb la cabana d'indis, una presa de pèl -esclar que els indis se la quedaven, la cabellera. El repartiment, d’allò més selecte: Kirsten Dunst (fantàstica, espero que respongui al meu missatge del facebook), Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, John Hurt, Charlotte Rampling... Actors i actrius que, n’estem segurs, en finalitzar el rodatge (i durant el rodatge) deuen haver necessitat alguna sessió de psiquiatria per haver pogut esmorzar al dia següent.     

Els anomenats “genis” poden crear presumptes obres d’art, però no per això ens faran més alegre la vida. Més aviat a l’inrevés. La “melanconia”, un estat d’ànim ben lloable, gens semblant al que ens proposa Lars von Trier en la seva pel·lícula. 

DEJUNIS I FESTIUS

Dejunis i festius

Anita Desai

Ed. Proa

A Dejunis i festius, Anita Densai ens endinsa en la vida d’una família índia: els pares, “lamamaielpapa”, arrelats en la tradició d'una societat que conformen, l'un i l'altre, una sola entitat. Les dues filles, l’Aruna i l’Uma, i la cosina Anamika: unes destinades a contraure matrimoni, encara que sigui sisplau per força; l’altra, a romandre a la llar feinejant sense poder accedir a l’educació o la vida social, per la mentalitat tancada dels pares. I el fill, L’Arun, inesperat, però, alhora, la gran esperança del pare, destinat a rebre una bona educació, a l’escola, primer, i en una universitat americana, més tard.  A través d’aquests i d’altres personatges (l’aya, la tia Mira-Masi, el cosí “eixelebrat“, els veïns) entrem en el petit món d’una societat fortament tradicional que es debat amb contrastos de modernitat. I de dramatisme. 

La segona part del llibre reflecteix el contrapunt entre Orient i Occident a través de la vida de l’Arun a Amèrica. Per desig “obligat” del seus pares, l’Arun ha de passar els mesos d’estiuls amb una família tòpicament americana. Les diferències culturals, de caràcter, d’educació, fan impossible la integració del noi en un nucli familiar, que viu en l’abundància i la superficialitat. Indaptat de primer en una família que no li ha ofert gaires opcions; indaptat després en una altre nucli social que no li ofereix cap valor.

Dejunis i festius ens apropa a la realitat d’una família (i d’una societat) índia i als seus contrastos entre tradició i modernitat, amb una escriptura sense floritures i agradable. Probablement, la segona part del llibre cau en alguns tòpics (no per això menys reals) i en un humor un pèl fàcil (no per això menys dramàtic). Lectura  recomanable, perquè és un relat curt (230 pàg.) que ens permet saber una mica més d’una societat llunyana i inconeguda.     

L'AFORISME DEL DIA

Sempre estem disposats a admetre falta d’autocrítica en els altres.

L'AFORISME DEL DIA

De vegades alguns silencis compensen la manca de paraules.

PREGUNTES A UNA VACA SAGRADA (AMB PERDÓ)

En l’article Carta a un escriptor que comença  publicat al diari Ara del 16 d’abril del  2011 http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Carta-escriptor-que-comenca_0_463753627.html  Jaume Cabré, fent servir un col·lega de palla que li fa de contrapunt, exposa la seva idea de l’ofici literari.   El “jove impacient” (l’escriptor que comença), anhela per damunt de tot ser llegit. En la seva impaciència es plega a les modes i renuncia a crear res d’autèntic. 

El binomi “moda” i “absència d’autenticitat” sembla ser un axioma per a Cabré, que contraposa el mercat a la seva ètica de l’escriptor i al que entén per autenticitat: “perquè una obra commocioni el lector ha d’haver sortit de la seva necessitat inexplicable d’escriure allò o rebentar”. 

Associada a aquesta afirmació hi ha la solitud radical de l’escriptor: una mena d’aposta a cegues amb l’única guia del convenciment d’estar captivat –“raptat” en les seves paraules –per la bondat de la història que s’escriu. Més que un ofici, un sacerdoci, doncs. 

Hi ha altres corolaris d’aquesta ètica de l’escriptor, com el que segueix: “un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector”. Grans i elevades paraules! - que si no fos per que és algú tan important qui les escriu, i no precisament un adolescent sinó tot un senyor d’edat respectable, potser ens arrencarien un mig somriure. 

Però així d’entrada, es tracta d’un propòsit que sedueix per la noblesa i la integritat. Si no som uns cínics integrals, el primer impuls és de subscriure’l a ulls clucs. Però pensant-hi, ens vénen al cap alguns dubtes.

Primer dubte: hauria escrit Jaume Cabré aquest article si no hagués estat, ell mateix, un escriptor reconegut i d’èxit en l’àmbit (perdó: anava a dir “mercat”) literari català? Hauria continuat escrivint si hagués estat, al contrari del que li succeeix – i que li duri -, poc o gens llegit? Si  d’aquesta “carta” n’hagués estat l’autor un escriptor obscur li hauria donat més credibilitat, encara que segur que sovint inspiraria burles i ironies diverses. Melville, Kafka i alguns altres semblen respondre, per la biografia i la pràctica literària, a l’arquetipus d’escriptor anacoreta, però dubto que sigui molt freqüent. És més: potser ho és més el cas de les obres mestres sorgides d’una necessitat alimentícia. La redempció postmortem fa que n’oblidem la baixesa dels orígens.  

Segon dubte: com podem saber que estem posseïts de la “gràcia” literària? Pot ser que malgrat l’honestedat dels nostres esforços, ens equivoquem i que prenguem per inspiració el que no és sinó un atac de narcissisme passatger? Entre els protestants, sembla que l’èxit mundà ve a ser un signe de la gràcia divina, però sembla que Cabré no ho vol entendre així, malgrat l’èxit de la seva obra. 

I més: Què passa quan un escriptor té ofici però reconeix no tenir inspiració (entesa com aquesta necessitat incontenible de dir ‘alguna cosa autèntica’)? Què passa quan té (o creu tenir) inspiració i no té ofici (i generalment no li dóna importància)? 

Un triomfador amb idees de Quixot és certament un especímen curiós, però ja se sap que els escriptors solen ser gent rareta …