MELANCHOLIA
Lars von Trier
Per a aquells que es trobin immersos en un estat d’eufòria i contenible, i necessitats d’una sessió terapèutica per contrarestar el seu estat d’ànim d’optimisme excessiu, els recomanem àvidament que vegin la darrera pel·lícula d’aquest mestre del cinema (que de tant en tant es declara partidari d’eliminar alguns elements que no són del seu grat) que és Lars von Trier: Melancholia. En síntesi: s’apropa la fi del món, perquè el planeta Melancholia és a punt de col·lidir contra la terra -i adéu crisi. I això del planeta (que no de la melanconia) ens ho podem prendre com les protagonistes: amb resignació, pensant que el món és una m... o amb el plor i les llàgrimes.
Això sí. La fotografia és magnífica, d’una gran bellesa plàstica. L’escena del començament, una gran metàfora -hauríem de rumiar molt per esbrinar de què, la metàfora. L'escena final, amb la cabana d'indis, una presa de pèl -esclar que els indis se la quedaven, la cabellera. El repartiment, d’allò més selecte: Kirsten Dunst (fantàstica, espero que respongui al meu missatge del facebook), Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, John Hurt, Charlotte Rampling... Actors i actrius que, n’estem segurs, en finalitzar el rodatge (i durant el rodatge) deuen haver necessitat alguna sessió de psiquiatria per haver pogut esmorzar al dia següent.
Els anomenats “genis” poden crear presumptes obres d’art, però no per això ens faran més alegre la vida. Més aviat a l’inrevés. La “melanconia”, un estat d’ànim ben lloable, gens semblant al que ens proposa Lars von Trier en la seva pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada