L'AFORISME DEL DIA

Va ser tan estalviador que va morir sa i estalvi!

El RAVAL

El Raval de Barcelona

"Onze i mitja del matí
m'aixeco fotut
ahir va ser una nit dura...

No penseu que vaig morir
rodejat d'amics
explicant-nos la vida.

Ni en un petit local de la Rambla
que un company em va ensenyar
en aquells anys que estudiava.

Em quedo recordant
mentre fumant,
recordo aquells anys
passejant per la Rambla.

Vèiem les noies passar
les arribàvem a puntuar
com si d'un examen tractés.

Aquelles nits pel casc antic
explicant-nos-ho tot
com si un conte redactàrem.

Però us he de confessar
que la meva debilitat
és i va ser el conyac
en un pis del Raval..."
(Guten Plan)

EPITAFI

EPITAFI

ÉS LA PRIMERA VEGADA QUE NO EM POSEU NERVIÓS!

Repós!

Bon any 2015!

Bon any nou!


Portem un missatge d'esperança per llegar a l'any nou idíl·liques paraules de pau. 
I reviure així l'antic desig dels déus, encara incomplert, d'un món nou.

A tots vosaltres, molt bon any! 
Amb INDEPENDÈNCIA (eiiiiiiii....) del que diguin els altres!
I... fins i tot... per a l'Y Z! 
I bon 2015 també per a l'Alícia -però a aquesta res d'abraçades!
I per a tots els Ciutadans... d'aquest país! 
I per a ...
Ens veiem lectors -i lectores!

SECRETS

"Potser és la gravidesa dels secrets,
el pes del que no es diu, a les entranyes,
allò que fa que el vent no se'ns endugui.
El llast també que no ens deixa enlairar-nos".
(Vicenç Villatoro- Sense invitació)

Preludi

Y Z

Aplaudim aquest diamant en brut de la política catalana que és el senyor Y Z -no diguem noms, sisplau, que després ens acusaran de... això, allò...

El senyor Y Z fa unes propostes ben respectables, perquè el país (Catalunya) surti del pas: uns d'elles, ja ho sabem, és:

"La creació al Congrés de l'"espai de deliberació" per "obrir el camí" a la reforma de l'estat autonòmic per convertir-lo en estat federal". 

No la criticarem pas! Però és una proposta ben curteta... Esclar, que de la Y a la Z no hi ha gaire espai. Això de l'"espai de deliberació" i "estat federal"... Li preguntaríem: què és? Perquè els del partit del senyor Y Z (psecé, que no pesesé) han governat molts anys: a Catalunya uns quants i a l'Estat espanyol... Déu n'hi do. 

En fi,  el senyor Y Z -que estimem molt- deu ser, segur, un gran intel·lectual, home culte lletrat, que deu (deu! probablement) haver escrit un munt de llibres i assaigs sobre ciències polítiques, home de màsters -i místers...-. 

A senyor Y Z li demanem que s'ho pensi, el que diu. I li dediquem aquest pensament:

Foto DB

All that jazz

“Jazz is not just 'Well, man, this is what I feel like playing.' It's a very structured thing that comes down from a tradition and requires a lot of thought and study.” 

― Wynton Marsalis

Bateria del grup JazZTà

Post coitum, homo tristis!

"Post coitum, homo tristis.
Xiumpleries! Si pogués,
cantaria."

(W. H. Auden)

Museu Sorolla
Foto: David Bargalló

La fotografia pertany al jardí del museu Sorolla, a Madrid. Sorolla, pintor dels blancs, de la llum, de la mediterrània... La visita al museu és gairebé obligatòria.

Però a banda de la bellesa de les obres de Sorolla i de la casa museu, els autors del blog (bloc?) volem establir un vincle postcoital amb la capital. I no és que siguem partidaris de les terceres vies; ans al contrari! Som ferms defensors del TGV - mal anomenat AVE. Que té una sola via. Encara que Duran el viatge passes per LLeida. O potser no sempre!

EL SOMRIURE VERTICAL

Les persones adultes, sovint, som com els infants: necessitem punts de referència que ens facin sentir segurs de nosaltres mateixos i ens confirmin en el lloc on som, ens calem parets on estintolar-nos, afalacs a què donar-hi voltes. Sovint, tot és vanitat, vanitat necessària. Heus aquí un bon exemple.

L'altre dia li van dir. "M'agrades perquè saps riure". I ella va respondre, ignorant volgudament el comentari  "Com? Qui sap riure?" "I doncs. Poca gent. Només dos o tres persones. Tu n'ets una d'elles. I això fa que el que dius sigui més entenedor i agradable." Ai! va rumiar. Tants anys creient que era massa seriosa, perquè els qui l'envolten així li ho havien fet creure, i ara cal pensar que no és així.

Un dia, descobrim, després d'una subtil introspecció, que tenim un concepte erroni de nosaltres mateixos i ens adonem que no som la persona que crèiem ser, i que caldrà començar a esbrinar on són els nostres límits.

I el cert també és que m'encanta el seu somriure, el seu somriure horitzontal, el seu somriure vertical.

RES NO ÉS ETERN!

RES NO ÉS ETERN

Ai, sí, hola, bé, jo... és que sóc una mica tímid i em costa començar a parlar i sempre quequejo, quan era petit ja ho feia, quan vaig sortir de l’úter de la meva mare ja quequejava; si haig de parlar en públic tremolo de cap a peus, la gola se m’asseca, el paladar esdevé com una pasta, els ulls entelats no em deixen guipar-hi... Però, bé, haig de confessar una cosa. No puc més. Així que he decidit agafar paper i ploma (bé, és una metàfora...) i endavant! A escriure, així em despullaré –eps! despullar-me... també és una metàfora, no penso ensenyar res jo! Vull dir que despullaré el meu cor. Us explicaré un secret. Potser ja ho sap molta gent, però... En fi, aniré al gra.

És que em deleixo, em fonc quan l’estrenyo amb les meves mans (quina ximpleria, esclar, no serà amb les mans d’un altre...), quan hi poso els dits a sobre i l’acaricio. Oooooh. Però de primer, hi estenc un oli especial per sobre amb suavitat perquè sembli ben lluent, lliscosa gairebé, fina, que hi pugui esmunyir-me damunt seu. Buffff! La miro i només desitjo muntar-hi al damunt! Encara que tinc la sensació que  tothom em mira, no deu ser pas gaire normal... Peso si no hauré de visitar la meva psiquiatra, ja ho veig, com fa set anys, quan la Xènia em va dir que, ella, de mi, res de res. Tal com sona. No ho vaig acabar d’entendre, però allò va ser un trauma. Vaja, ja torno a anar-me’n per les branques. Aniré al gra i seré directe, som-hi on era.

Bé doncs... La munto. Decidit. Hi pujo suaument, ara una cama, ara l’altra... com si llisqués, com un llagut damunt les onades... El meu cos s’inclina cap endavant, sento el membre i sento ai ai ai ai que em fan mal els daixonses ai ai ai. Problemes de pròstata ara, em pregunto... Fa un mes la uròloga em va dir que probablement estava bé, que l’analítica deia que tot anava perfecte... Esclar que la meva uròloga...  És joveneta, es veu que ara està de moda escollir aquesta especialitat entre les dones. Però hi vaig tenir un problema, amb la Màrcia, la uròloga. Em volia palpar! Ahà! No hi passo, jo, per aquí, ni parlar-ne, li vaig dir. Res d’exploracions estranyes. Al final em va cobrar el mateix que una visita normal, quina cara. Anem al gra. Siguem concisos!

El tema és... que vaig gaudir un munt, una bona estona plena de plaer físic, mental també, el cap es va buidar, vaig suar com feia temps, mesos, anys... que no ho aconseguia, com panteixava... Els déus em van acompanyar, Zeus, Júpiter, Cères, Demèter, Posidó, Cupido! I vaig prendre la decisió de la meva vida. Me la quedaria, la prendria per sempre.

Tot i que... Quin clau! Maleït sigui el meu destí! Quin clau m’han fotut a la roda de la meva bicicleta!

Res no és perfecte! Res no és infinit! Tot és efímer!

  

XÈNIA

Assegut en una taula, escolto el saxo de Ben Webster. S’hi afegeix Coleman Hawkins. Els dos saxos, I la cançó, inconfusible, La Rosita.

Cadència lenta, ritme suau. Tasto la cervesa, paladejo... La Xènia al meu costat, murmuris, xiuxiueigs, paraules tendres... Noto que l’alcohol em submergeix en la seva presència, els seus cabells.

La cançó s’acaba. I els dos saxos es diuen a reveure.

FOTOGRAFIA - FRASES

“Photography is all about secrets. The secrets we all have 

and will never tell.” 


― Kim Edwards, The Memory Keeper's Daughter

FOTOGRAFIA - FRASES

“When you photograph people in color, you photograph their 

clothes. But when you photograph people in Black and white, 

you photograph their souls!” 


Ted Grant

POEMA : UNE VIEILLE PORTE / UNA PORTA VELLA

 

Une vieille porte

Dans la vaste campagne, il est une maison
Qui depuis bien longtemps, ne voit plus les saisons.
Ses volets sont fermés, et le souffle du vent
A balayé toute âme, qui vivait là, avant.

Seul au coin de la porte, l'ancien lierre a grandi,
S'accrochant avec force, à la pierre qu'il fendit.
Le long du vieux mur gris, il grimpait vaillamment,
Égayant cet endroit, le rendant accueillant.

Un jour, baguenaudant sur un petit chemin,
Un passant s'attarda, à regarder ce lieu,
Qui séduisit son coeur, et plut tant à ses yeux,
Qu'il choisit d'y vivre, tôt, dès le lendemain.

Depuis ce temps béni, les volets sont rouverts,
La vieille porte en bois, n'a plus aucune chaîne,
Le lierre s'est étoffé, le gazon est bien vert,
Et la vie a repris, au jardin près du chêne.

Paul Stendhal

ESTIC CRISPAT!

Consell del metge a un afectat pel procés: 

“Vostè està molt crispat, deixi de menjar tantes crispetes i es trobarà millor”

Blanca

És blanca

i se'n deia així,

 Blanca i, 

lliurament, 

vam deixar que ens deixés. 

POEMA: "PERFIL"

"Li agrada de regalar coses,
però trobar difícil d'oblidar 
els preus que n'ha pagat.

Enveja aquell que han après,
després de llegir els diaris,
a saber-los plegar bé".

W. H. Auden.

IMAGINARI SOMNIAT

"Si pogués viatjar en un somni, tindria l'aroma d'un cafè, la companyia d'una persona amiga en una terrassa, l'ambient d'una bona lectura i tot un vidre on es reflectís una realitat projectada fins a l'alçada del cel... Els saldos, en una vella caixa de cartró a terra, a prop de la meva imaginació...". (text de May Mirallas)  L'imaginaire

DOLOR, RÀBIA, INDIGNACIÓ, FÀSTIC

Dolor, ràbia, indignació

Dolor, ràbia, indignació és el que sentim molts de nosaltres davant de la notícia de les 15 persones mortes al mar en intentar arribar a l’estat espanyol. Ofegades, mentre la xxxxxxx de l’estat -no podem dir-ne el nom perquè ens denunciarien, segons la nova llei de SS- els disparava bales de goma (així ha estat reconegut pel ministre de l'interior) i pots de fum per “dissuadir-los” en el seu intent. 

Quinze persones africanes assassinades, perquè cercaven una nova vida. Però Espanya, és així. Ordres dictades pel govern d'aquest estat presumptament “democràtic”, que té com a president Mariano Rajoy; i pel ministre de l'interior Jorge Fernández Díaz. Quinze persones violentament assetjades a la mar sense pietat, sense humanitat. Això sí, tot sota el paraigua de la “legalitat”. La mort, unes morts com aquestes, tenen un nom. Cal escriure'l? Cal dir-lo en veu alta?

La tomba dels somnis. I la dels immigrants ofegats.

I la Unió Europea? I les seves lleis? I els valors que forjaren la cultura europea? I l’humanisme?