Les persones adultes, sovint, som com els infants:
necessitem punts de referència que ens facin sentir segurs de nosaltres
mateixos i ens confirmin en el lloc on som, ens calem parets on estintolar-nos,
afalacs a què donar-hi voltes. Sovint, tot és vanitat, vanitat necessària. Heus
aquí un bon exemple.
L'altre dia li van dir. "M'agrades perquè saps
riure". I ella va respondre, ignorant volgudament el comentari "Com? Qui sap riure?" "I
doncs. Poca gent. Només dos o tres persones. Tu n'ets una d'elles. I això fa
que el que dius sigui més entenedor i agradable." Ai! va rumiar. Tants anys
creient que era massa seriosa, perquè els qui l'envolten així li ho havien fet
creure, i ara cal pensar que no és així.
Un dia, descobrim, després d'una subtil
introspecció, que tenim un concepte erroni de nosaltres mateixos i ens adonem
que no som la persona que crèiem ser, i que caldrà començar a esbrinar on són
els nostres límits.
I el cert també és que m'encanta el seu somriure, el seu somriure horitzontal, el seu somriure vertical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada