Diàleg hortofrutícola
Tot fent el préssec
he trobat la mitja taronja
“No t’ha donat carbassa?”
- m’ha preguntat mon pare
per tocar-me la pera -.
“Mira que això del matrimoni
és com el meló: fins que no l’obres
no sabràs si t’ha sortit rave”.
Però jo li he contestat,
escarxofat al sofà:
"Figa verda i mossa d'hostal,
palpant es maduren"
Escandalitzat, exclama:
“No em diguis que ja li has
espolsat el presseguer!”
Més eixerit que un pèsol, jo li he replicat:
“Però en quin món vius?
Qualsevol diria que baixes de la figuera!”
A partir d’aquest moment
Com que un i altre tenim la cua de palla, hem sembrat la zitzània entre nosaltres. Ell, vermell com un tomàquet, ha saltat:
“No m’ho repeteixis això, nap-buf!”.
Jo l’he advertit, però:
“mira que quan m’hi poso, no deixo res per verd”.
Mon pare ha sospirat, com dient:
“sí, mira: qui no té un all té una ceba!”.
Després, com que a qui no vol col, dos plats,
ha agafat el rave per les fulles:
“Amb aquella bleda?
Estic segur que fareu figa:
són faves comptades.
Ara bé: de més verdes en maduren.
Però la meva opinió és
que t’has venut per un plat de llenties”
|
Enrabiat, li he dit:
“N’estic tip, de tu:
sempre que si naps que si cols.
Ja és hora que sàpigues
que no remenaràs més les cireres”.
Sorprés i enrabiat pels meus pebrots, m’ha etzibat:
“Doncs ara, ja t’adobaré, jo:
t’hi poses fulles, a l’herència!
I s’ha acabat el bròquil.
T’asseguro que a partir d’ara,
llauraràs dret!”
I jo: “Vés a fregir espàrrecs!”
I ell: “Ets un plançó bord!”
I jo: “I tu un tronc eixorc!”
I ell: “albercoc, més que albercoc!”
I jo: “I tu, patata!”
I ell: “Pastanaga!”
Ha anat d’un tel de ceba
que no ens estomaquem.
A la fi, tots dos hem oblidat
quina era la poma de la discòrdia
i, tot eixint del cardassar,
hem vist com d’una palla
n’hem fet un paller.
Mon pare, que veu créixer l’herba,
disposat a partir peres,
com qui ve de l’hort, fa:
” tu mateix, a mi m’importa un rave.
Jo me’n vaig a canviar l’aigua a les olives”.
|
