CAPS I BARRETS

CAPS I BARRETS. EL BLOC MÉS SELECTE: EL BLOC QUE QUASI NINGÚ LLEGEIX, NOMÉS ELS HAPPY FEW (VERY, VERY FEW).

Avís: Els autors de Caps i Barrets no es fan responsables de les opinions expressades en els articles d'aquest bloc (que són les seves, però de tant en tant proferides en un estat d'intoxicació etílica).

divendres, 18 de novembre del 2011

L'AFORISME DEL DIA


"Si la vida és una merda, llavors el món és un vàter”
(Exemple de sil·logisme exposat a la Lògica d’Aristòtil i censurat, no perquè es considerés ofensiu, sinó perquè fins al segle XX ningú no va saber què era un vàter, tret d’Aristòtil, que era molt savi)

dijous, 17 de novembre del 2011

dilluns, 14 de novembre del 2011

L'AFORISME DEL DIA


No us faci por equivocar-vos amb els fills: qui més qui menys necessita culpar algú dels seus fracassos. Ells us ho agrairan.

diumenge, 13 de novembre del 2011

DIÀLEG HORTOFRUTÍCOLA



Diàleg hortofrutícola
Tot fent el préssec
he trobat la mitja taronja 
“No t’ha donat carbassa?”
- m’ha preguntat mon pare
per tocar-me la pera -.
“Mira que això del matrimoni
és com el meló: fins que no l’obres
no sabràs si t’ha sortit rave”.
Però jo li he contestat, 
escarxofat al sofà:
"Figa verda i mossa d'hostal, 
palpant es maduren"
Escandalitzat, exclama:
“No em diguis que ja li has
espolsat el presseguer!”
Més eixerit que un pèsol, jo li he replicat:
“Però en quin món vius? 
Qualsevol diria que baixes de la figuera!”
A partir d’aquest moment
Com que un i altre tenim la cua de palla, hem sembrat la zitzània entre nosaltres. Ell, vermell com un tomàquet, ha saltat:
“No m’ho repeteixis això, nap-buf!”.
Jo l’he advertit, però: 
“mira que quan m’hi poso, no deixo res per verd”.
Mon pare ha sospirat, com dient: 
“sí, mira: qui no té un all té una ceba!”. 
Després, com que a qui no vol col, dos plats, 
ha agafat el rave per les fulles:  
“Amb aquella bleda? 
Estic segur que fareu figa: 
són faves comptades. 
Ara bé: de més verdes en maduren. 
Però la meva opinió és 
que t’has venut per un plat de llenties”

Enrabiat, li he dit:
 “N’estic tip, de tu: 
sempre que si naps que si cols. 
Ja és hora que sàpigues 
que no remenaràs més les cireres”. 
Sorprés i enrabiat pels meus pebrots, m’ha etzibat:
“Doncs ara, ja t’adobaré, jo: 
t’hi poses fulles, a l’herència! 
I s’ha acabat el bròquil. 
T’asseguro que a partir d’ara, 
llauraràs dret!”
I jo: “Vés a fregir espàrrecs!”
I ell: “Ets un plançó bord!”
I jo: “I tu un tronc eixorc!”
I  ell: “albercoc, més que albercoc!”
I jo: “I tu, patata!”
I ell: “Pastanaga!”
Ha anat d’un tel de ceba 
que no ens estomaquem. 
A la fi, tots dos hem oblidat 
quina era la poma de la discòrdia
i, tot eixint del cardassar,
hem vist com d’una palla 
n’hem fet un paller.
Mon pare, que veu créixer l’herba, 
disposat a partir peres,
com qui ve de l’hort, fa:
” tu mateix, a mi m’importa un rave. 
Jo me’n vaig a canviar l’aigua a les olives”. 




MELANCHOLIA (UN REMEI PER AFRONTAR LA CRISI DIÀRIA QUE ENS ENVOLTA)


MELANCHOLIA
Lars von Trier

Per a aquells que es trobin immersos en un estat d’eufòria i contenible, i necessitats d’una sessió terapèutica per contrarestar el seu estat d’ànim d’optimisme excessiu, els recomanem àvidament que vegin la darrera pel·lícula d’aquest mestre del cinema (que de tant en tant es declara partidari d’eliminar alguns elements que no són del seu grat) que és Lars von Trier: Melancholia. En síntesi: s’apropa la fi del món, perquè el planeta Melancholia és a punt de col·lidir contra la terra -i adéu crisi. I això del planeta (que no de la melanconia) ens ho podem prendre com les protagonistes: amb resignació, pensant que el món és una m... o amb el plor i les llàgrimes. 
Això sí. La fotografia és magnífica, d’una gran bellesa plàstica. L’escena del començament, una gran metàfora -hauríem de rumiar molt per esbrinar de què, la metàfora. L'escena final, amb la cabana d'indis, una presa de pèl -esclar que els indis se la quedaven, la cabellera. El repartiment, d’allò més selecte: Kirsten Dunst (fantàstica, espero que respongui al meu missatge del facebook), Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, John Hurt, Charlotte Rampling... Actors i actrius que, n’estem segurs, en finalitzar el rodatge (i durant el rodatge) deuen haver necessitat alguna sessió de psiquiatria per haver pogut esmorzar al dia següent.     
Els anomenats “genis” poden crear presumptes obres d’art, però no per això ens faran més alegre la vida. Més aviat a l’inrevés. La “melanconia”, un estat d’ànim ben lloable, gens semblant al que ens proposa Lars von Trier en la seva pel·lícula. 

DEJUNIS I FESTIUS


Dejunis i festius
Anita Desai
Ed. Proa
A Dejunis i festius, Anita Densai ens endinsa en la vida d’una família índia: els pares, “lamamaielpapa”, arrelats en la tradició d'una societat que conformen, l'un i l'altre, una sola entitat. Les dues filles, l’Aruna i l’Uma, i la cosina Anamika: unes destinades a contraure matrimoni, encara que sigui sisplau per força; l’altra, a romandre a la llar feinejant sense poder accedir a l’educació o la vida social, per la mentalitat tancada dels pares. I el fill, L’Arun, inesperat, però, alhora, la gran esperança del pare, destinat a rebre una bona educació, a l’escola, primer, i en una universitat americana, més tard.  A través d’aquests i d’altres personatges (l’aya, la tia Mira-Masi, el cosí “eixelebrat“, els veïns) entrem en el petit món d’una societat fortament tradicional que es debat amb contrastos de modernitat. I de dramatisme. 
La segona part del llibre reflecteix el contrapunt entre Orient i Occident a través de la vida de l’Arun a Amèrica. Per desig “obligat” del seus pares, l’Arun ha de passar els mesos d’estiuls amb una família tòpicament americana. Les diferències culturals, de caràcter, d’educació, fan impossible la integració del noi en un nucli familiar, que viu en l’abundància i la superficialitat. Indaptat de primer en una família que no li ha ofert gaires opcions; indaptat després en una altre nucli social que no li ofereix cap valor.
Dejunis i festius ens apropa a la realitat d’una família (i d’una societat) índia i als seus contrastos entre tradició i modernitat, amb una escriptura sense floritures i agradable. Probablement, la segona part del llibre cau en alguns tòpics (no per això menys reals) i en un humor un pèl fàcil (no per això menys dramàtic). Lectura  recomanable, perquè és un relat curt (230 pàg.) que ens permet saber una mica més d’una societat llunyana i inconeguda.