SECRETS

"Potser és la gravidesa dels secrets,
el pes del que no es diu, a les entranyes,
allò que fa que el vent no se'ns endugui.
El llast també que no ens deixa enlairar-nos".
(Vicenç Villatoro- Sense invitació)

Preludi

POEMA : UNE VIEILLE PORTE / UNA PORTA VELLA

 

Une vieille porte

Dans la vaste campagne, il est une maison
Qui depuis bien longtemps, ne voit plus les saisons.
Ses volets sont fermés, et le souffle du vent
A balayé toute âme, qui vivait là, avant.

Seul au coin de la porte, l'ancien lierre a grandi,
S'accrochant avec force, à la pierre qu'il fendit.
Le long du vieux mur gris, il grimpait vaillamment,
Égayant cet endroit, le rendant accueillant.

Un jour, baguenaudant sur un petit chemin,
Un passant s'attarda, à regarder ce lieu,
Qui séduisit son coeur, et plut tant à ses yeux,
Qu'il choisit d'y vivre, tôt, dès le lendemain.

Depuis ce temps béni, les volets sont rouverts,
La vieille porte en bois, n'a plus aucune chaîne,
Le lierre s'est étoffé, le gazon est bien vert,
Et la vie a repris, au jardin près du chêne.

Paul Stendhal

CAMBRA DE TARDOR

CAMBRA DE TARDOR                 "Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

   quan vénen a colgar-nos. Adormides

  les fulles dels meus besos van colgant

  els recers del teu cos, i mentre oblides

    les fulles altes de l'estiu, els dies

   oberts i sense besos, ben al fons

         el cos recorda: encara

tens la pell  mig del sol, mig de la lluna."

(Gabriel Ferrater)

"DES DE LA FINESTRA ESTANT" (D. Elliot)

"Des de la finestra estant

escolto el murmuri de la teva veu

i, lentament,

em delecto amb les notes

del teu nom".

(D. Elliot

trad. David B.)

ET DIC EL NOM

PETIT INTENT DE POEMA EN EL RECORD ENCARA

Rescatem de l'oblit
el difús record
que ens du el teu nom
quan sona l'acord.

Si no hi ha memòria
s'acaba la història.
I així sec a la salanca
i et dic, si puc, el nom de Blanca.

(poema en l'aniversari d'un ésser estimat nostre, que va marxar ara ja fa anys)

QUE LENTES...

 Que lentes


les fulles roges de les veus, que incertes


quan vénen a colgar-nos. Adormides,


les fulles dels meus besos van colgant


els recers del teu cos, i mentre oblides


les fulles altes de l'estiu,


els dies


oberts i sense besos, ben al fons


el cos recorda: encara


tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater

A MUNTANYA

Morrera d'Espades

“M'agrada el balcó gran de la muralla

quan la gent de la vila hi va a badar

i amb ull quasi inconmovible aguaita

el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa

per damunt de la serra allà al davant,

tremolant de llampecs, silenciosa

per la gent de la vila i la del pla.

Com hi deu ploure en les profundes gorges

i en els plans solitaris de les valls!

Prou l'huracà els assota aquells cims nusos

i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;

s'astoren els ramats, el pastor crida,

i algun avet cau mig-partit pel llamp!

Però al balcó gran de la muralla

no se sent res: la gent hi va a badar,

i amb ulls quasi incommovibles aguaita

el pas de la llunyana tempestat".

Joan Maragall, 1897

COLORS

" Les lletres es confonen amb colors
   els colors es fonen en les coses
   els dies travessen les lletres i els colors
   les lletres i els colors s'enfonsen al present"

Albert Ràfols-Casamada
Fragment de Calendari dels colors

LA FINESTRA

THE WAITER 

 She always leaned to watch for us,


  Anxious if we were late,


  In winter by the window,


  In summer by the gate.


   

    

  And though we mocked her tenderly,


  Who had such foolish care,


   The long way home would seem more safe

   
Because she waited there.    

   
Her thoughts were all so full of us,

   
She never could forget!


   And so I think that where she is


   She must be watching yet.


    

   Waiting till we come home to her,


   Anxious if we are late,

   
Watching from Heaven’s window,


   Leaning on Heaven’s gate.


Margaret Widdemer (1884-1978)

L'ESPERA

Ella sempre  treu el cap per mirar

Inquieta si arribem tard

A l’hivern per la finestra

A l’estiu per porta.

I encara que riguem amb tendresa

De qui debades tant s’hi amoïna,

El llarg camí cap a casa sembla més segur,

I és qui ella sempre ens espera.

Pensa sempre en nosaltres, ella,

Mai no gosaria oblidar-nos

I jo sé que des d'allà on és

Encara deu ens estar observant.

Ella, ens espera fins que hi arribem,

Inquieta si fem tard

Mira per la finestra del cel

Observa per la porta del cel.

Margaret Widdemer (1884-1978)