PRESENTACIÓ (II) L'hàbit no fa el monjo (o sí)

El nom que hem triat com a títol apunta a la lliure expressió de la individualitat, elevada a la màxima potència gràcies a internet. És cert que la dita popular “Tants caps tants barrets” en què s’inspira té unes connotacions més aviat lletjotes : de guirigall, desordre, esperit de campanar i narcissisme desinhibit.

Però ja se sap que els antics – la trista humanitat prexarxa, volem dir – eren aixafaguitarres per vocació, esperits negatius, ressentits i posseïts d’una desconfiança il·limitada envers el gènere humà.

Encara que, ben pensat, tota aquesta gran novetat, per cert, potser no és tan nova: ves a saber si, ja fa uns quants segles, quan la impremta balbucejava, algú no va fer escarafalls similars davant la possibilitat de disseminar les excel·lències i les tonteries humanes (o sigui: la humanitat pura i dura), més enllà dels quatre privilegiats que podien fer-se amb les escassíssimes còpies confegides per uns quants esforçats i esclavitzats amanuenses.

Per això, i molt més, donem les gràcies en primer lloc al senyor Gutenberg i als seus fills i néts: al senyor Google, al senyor Microsoft, al senyor Apple, al senyor Facebook i tants d’altres, davant dels quals ens traiem el barret i ens descobrim el cap rapat, calb, pelut o caspós, segons els casos … i ens descobrim també davant molts altres, incloent-hi els senyors ministres i funcionaris dels ministeris de l’interior d’aquí i de la Cotxinxina, als qual també saludem mentre els seus subordinats acompleixen el repàs rutinari a les webs per al bé de tots i totes.

Visca la democràcia, doncs (el menys dolent dels sistemes, com va dir aquell) i visca el progrés a dit.

PRESENTACIÓ (I) El bloc que ha de salvar la humanitat o Com frenar la diàspora de les mandonguilles quan se’ns en va l’olla

“Un altre bloc!”, us exclamareu. I “Per a què?”, us preguntareu, a continuació. Internet ha disparat les ànsies comunicatives de la ciutadania. I com som de ple en un món digital, com si l’haguessin assenyalat amb un dit, qui més qui menys se sent cridat a proclamar a tort i a dret qui és ell, què pensa i què sent : opinions, sensacions, impressions, imaginacions i fantasies, fòbies i filies i, si s’escau, indiferències i ignoràncies. 

És arribada l’hora de  fer saber a la humanitat sencera i connectada que, posem per cas, l’altre dia l’autor/administrador del bloc es va rebentar un gra de pus, que el canari se li va escapar de la gàbia, o que, si s’ha de posar mitjons que no siguin negres, sempre comença pel peu esquerre. L’autor/administrador ha de fer pública també la seva indignació davant la passivitat dels governants de la seva ciutat per no subministrar anticonceptius als coloms. També vol fer constar la seva idea que-els-polítics-ja-se-sap-tots-són-iguals. 

Informacions i opinions de tanta originalitat i trascendència no pot ser que restin en el forat negre de la solitud o, com a molt, confinats a la tosca xafarderia de veïnat, o a la línia telefònica i el servei de correus, limitadament recíprocs i apadrinats, a més, pel pare estat.

No pot ser que la humanitat quedi òrfena de tantes veus, de tants parers, de tantes aportacions per a construir un futur comú que ha de ser de tots, fet per tots i per a tots. No pot ser que, ara que disposem de les eines, tots i cadascun de nosaltres no ens projectem urbi et orbi.

Hi ha milions d’ulls (aparellats o bornis) disposats a llegir les paraules que ara i adés bolquem (bloquem), aboquem, perboquem i de vegades evacuem a la xarxa. Paraules sorgides del nostre jo més autèntic, totes elles d’un valor únic, personal i intransferible (com el DNI).

Sense censures, sense imposicions, sense filtres de supervisors, d’editors, caps o jerarques de mena vària, en peu d’absoluta igualtat. El desideràtum democràtic, vaja.

És per això que hem decidit no quedar-nos enrere i aportar el nostre petit gra de sorra a l’orquestra cacofònica digital d’on emanarà l’harmonia universal.