El nom que hem triat com a títol apunta a la lliure expressió de la individualitat, elevada a la màxima potència gràcies a internet. És cert que la dita popular “Tants caps tants barrets” en què s’inspira té unes connotacions més aviat lletjotes : de guirigall, desordre, esperit de campanar i narcissisme desinhibit.
Però ja se sap que els antics – la trista humanitat prexarxa, volem dir – eren aixafaguitarres per vocació, esperits negatius, ressentits i posseïts d’una desconfiança il·limitada envers el gènere humà.
Encara que, ben pensat, tota aquesta gran novetat, per cert, potser no és tan nova: ves a saber si, ja fa uns quants segles, quan la impremta balbucejava, algú no va fer escarafalls similars davant la possibilitat de disseminar les excel·lències i les tonteries humanes (o sigui: la humanitat pura i dura), més enllà dels quatre privilegiats que podien fer-se amb les escassíssimes còpies confegides per uns quants esforçats i esclavitzats amanuenses.
Per això, i molt més, donem les gràcies en primer lloc al senyor Gutenberg i als seus fills i néts: al senyor Google, al senyor Microsoft, al senyor Apple, al senyor Facebook i tants d’altres, davant dels quals ens traiem el barret i ens descobrim el cap rapat, calb, pelut o caspós, segons els casos … i ens descobrim també davant molts altres, incloent-hi els senyors ministres i funcionaris dels ministeris de l’interior d’aquí i de la Cotxinxina, als qual també saludem mentre els seus subordinats acompleixen el repàs rutinari a les webs per al bé de tots i totes.
Visca la democràcia, doncs (el menys dolent dels sistemes, com va dir aquell) i visca el progrés a dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada