PRESENTACIÓ (I) El bloc que ha de salvar la humanitat o Com frenar la diàspora de les mandonguilles quan se’ns en va l’olla

“Un altre bloc!”, us exclamareu. I “Per a què?”, us preguntareu, a continuació. Internet ha disparat les ànsies comunicatives de la ciutadania. I com som de ple en un món digital, com si l’haguessin assenyalat amb un dit, qui més qui menys se sent cridat a proclamar a tort i a dret qui és ell, què pensa i què sent : opinions, sensacions, impressions, imaginacions i fantasies, fòbies i filies i, si s’escau, indiferències i ignoràncies. 

És arribada l’hora de  fer saber a la humanitat sencera i connectada que, posem per cas, l’altre dia l’autor/administrador del bloc es va rebentar un gra de pus, que el canari se li va escapar de la gàbia, o que, si s’ha de posar mitjons que no siguin negres, sempre comença pel peu esquerre. L’autor/administrador ha de fer pública també la seva indignació davant la passivitat dels governants de la seva ciutat per no subministrar anticonceptius als coloms. També vol fer constar la seva idea que-els-polítics-ja-se-sap-tots-són-iguals. 

Informacions i opinions de tanta originalitat i trascendència no pot ser que restin en el forat negre de la solitud o, com a molt, confinats a la tosca xafarderia de veïnat, o a la línia telefònica i el servei de correus, limitadament recíprocs i apadrinats, a més, pel pare estat.

No pot ser que la humanitat quedi òrfena de tantes veus, de tants parers, de tantes aportacions per a construir un futur comú que ha de ser de tots, fet per tots i per a tots. No pot ser que, ara que disposem de les eines, tots i cadascun de nosaltres no ens projectem urbi et orbi.

Hi ha milions d’ulls (aparellats o bornis) disposats a llegir les paraules que ara i adés bolquem (bloquem), aboquem, perboquem i de vegades evacuem a la xarxa. Paraules sorgides del nostre jo més autèntic, totes elles d’un valor únic, personal i intransferible (com el DNI).

Sense censures, sense imposicions, sense filtres de supervisors, d’editors, caps o jerarques de mena vària, en peu d’absoluta igualtat. El desideràtum democràtic, vaja.

És per això que hem decidit no quedar-nos enrere i aportar el nostre petit gra de sorra a l’orquestra cacofònica digital d’on emanarà l’harmonia universal.