ELS PASTORETS I LA SILICONA

Sóc a la sala d’espera del dentista. Tot i que no està previst que em remeni gaire, estic una mica inquiet,  mai m’ha agradat que me la toquin, la boca. Però per altra part, com que amb el F. (el dentista) fa mooolts anys que som amics, sempre és un plaer veure’l.

Com sempre que hi vaig, em distrec una estona amb el Lecturas i així me n’assabento del que passa pel món. N’agafo una, però a la portada hi surt la Shakira lluint les dents i més coses, i això encara em posa més nerviós. Així que n’agafo una altra. Passo fulls sense mirar-me gaire el que hi diu: que si la duquessa d’Alba, que si el Paquirrín, que si boda de no sé qui, que si la Letizia menja poc,  que si la Chenoa, que si... eps! Oh! Bufa! Alto! Mira què hi diu aquí: la presumpta actriu Pamela Anderson sortirà en un programa de televisió (tv canadenca) fent de verge Maria! 

Hi sortirà amb un nino als braços, com si fos el nen Jesús, el nino. Però si no ho recordo malament, la Pamela A. no és aquella noia de “Los vigilantes de la playa”, amb uns pits plens de  silicona?  Recordo que les accions de Silicon Valley en aquella època van pujar el 70 %! També és la que sortia en aquell vídeo porno muntant-s’ho amb el marit. Era la que... Deixem-ho córrer, vull dir, estar.

Si ja és difícil creure’s que la verge Maria, amb la virginitat intacta, fos la mare del nen Jesús, ara encara és més difícil empassar-se la Pamela, que ja té 44 anys, fent de verge Maria. Als 44 anys ja no es tenen nens ni nenes! I si ets verge encara menys. I amb aquests pits, ningú es creurà que la Maria fos verge. Algú hauria de denunciar la tele que fa el programa o la Pam o Silicon Valley, per irreverents, poca-soltes i per intentar confondre l'espectador innocent.

Surto del dentista més content que un gínjol. Somric a tothom ensenyant les dents. Semblo el Hugh Jackman, el Harrison Ford, el Clooney sense nespresso...

ALBERT RIVERA: C'S O COM TOREJAR AL PARLAMENT

Com que no vau presentar cap llista a les darreres eleccions, no volíem fer cap article sobre vosaltres, però la junta postelectoral ens hi obliga. Per allò de les quotes. I a més, és que... la temptació és massa forta. Perquè...

Primer. Sou coherents. Defenseu espasa en mà el bilingüisme. Suposem que per per això no us heu presentat a les eleccions a las Cortes. Allà ningú és bilingüe: es parla només en castellà, sisplau per força (tot i que algun monarca va dir, temps fa, que: “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”). 


Com que vosaltres del bilingüisme en feu bandera, doncs no hi heu anat, al Congrés. Ben fet. I per tant, conseqüents com sou, al Parlament el Jordi Cañas (fa cara d'home feliç, aquest) sempre parla en castellà i tu, en català. Bilingüisme real. D'altra banda, en un document titulat C’s contra la ley del cine en Cataluña, dieu: 


"La imposición del catalán mediante sanciones es un flaco favor al prestigio y percepción social del idioma. La lengua catalana ha de ser percibida como un valioso patrimonio cultural y no como una obligación y una imposición. El establecimiento de cuotas de 50% de doblaje en catalán no responde a una demanda del espectador catalán no satisfecha por 
las distribuidoras, sino a la voluntad política nacionalista de condicionar los usos lingüísticos de la sociedad en su aspiración de construir una Cataluña monolingüe, pasando por encima de la libertad de los individuos y prescindiendo de la riqueza cultural de otras lenguas”. 


Segur que ja heu vist Tintín, en català, vosaltres. Els vostres arguments no els resisteix cap anàlisi sociolingüística seriosa. Bilingüisme real, el vostre. 


Segon. Sou uns addictes a les xarxes i als mitjans. Quan per la tele apareix el Rivera al Parlament, sempre -és que sempre, eh- està mirant el mòbil (o l’ipad o l’itouch). Segur que té twitter i facebook i youtube; no para de piular. I la tele? Suposem que deveu mirar  Antena 3, Telecinco i La Sexta. Mai TV3, esclar. 


El desembre de 2011, arran del documental ”Adéu Espanya?” de TV3, us queixàveu que aquesta cadena “dóna massa cabuda a una ideologia respectable, però minoritària com l'independentisme, quan la televisió pública és de tots i no s'han de malgastar els seus recursos a la recerca de l'enfrontament”. I dies abans del 22 de maig, denunciàveu TV3 a la junta electoral perquè us n’excloïa de les informacions polítiques! Però si només sou 3, vosaltres! I els de la ideologia minoritària, 11, al   Parlament! Sense comentaris. Així que intuïm que a TV3 no deveu mirar ni els partits de l’Espanyol.

Tercer. Sou uns amants de la pell de brau! Vull dir, de la pell dels braus que passen per l'escorxador després que el torero els hagi atabalat una mica. Us hi apunteu a  totes, vosaltres 3. A nosaltres, això dels toros no ens agrada gens ni mica. Però respectem que, a tu i a la gent moderna i guapa com tu, us entusiasmin les banyes. A més, és una tradició ben arrelada al país: al segle III aC ja hi campaven els toros.

Nois de Ciutadans, adiós, good bye, arrivederci… Adéu (amb perdó!).   

J.A. DURAN I LLEIDA: PEIX AL COVE O PEIX AL FORN?

Senyor J.A. Duran i Lleida, aquestes eleccions heu fet una campanya molt austera i heu obtingut uns resultats excel·lents per a CIU (sense la CIA), cosa que demostra que qui retalla bé, victòria obté.  Ens podríeu explicar què fareu, ara, a las Cortes? Hi anàveu amb el pacte fiscal per bandera. Però amb la majoria absolutista del PP, més aviat haureu d’anar al fiscal (general de l’estat) per pactar si us deixarà anar a fer un cafè. Ara ens traieu la pastanaga de la consulta: bon recurs, sí senyor. Però, rellamps! Si no ens deixaran fer consultes, ni anar a la consulta del metge, Duran! Els populars, amb els socialistes i la Rosa 10, s’aniran a queixar al constitucional i… ja hi serem. Una altra vegada amb la consti. 

Com que sóc una mica malpensat (una miqueta, només, eh), m'equivoco si us dic que no us preocupa gaire aquest panorama tan poc engrescador? Vós i els de CIU (i la CIA, ara sí) sempre us heu trobat més alegres entre els populars que amb els socialistes. I com vós, aquests del PP també són de passar el rosari... Endevino que no n'obtindrem res -ni fons de competitivitat, ni fons social, si de cas una foto d’Alfons XII-, però que vós acabareu aprovant gran part de les reformes de Rajoy. És que senyor Duran, teniu el do de dir allò que bona part de la població d’aquest (intent de) país vol sentir i ho dieu amb contundència i amb una eloqüència admirables. El do de fer després una altra cosa, sutilment, perquè no es pugui dir que no heu fet allò que dèieu que volíeu fer. Capteu, oi?  Ensumo que votareu moltes de les propostes econòmiques i socials que el Rajoy i la Soraya ens tenen preparades. I que després sortireu amb allò de la responsabilitat d’estat i l’interès de país (quin país?) ben convençut. Entre bastidors (entre passadissos, vaja, i als lavabos del Congrès) es deuen consensuar amigablement acords secrets. Diuen que els presidents dels grans equips de futbol també ho fan, això, a la mitja part, quan s’amaguen per fer un còctel amb xampany francès, caviar i gambes de Palamós.   Us hem de reconèixer que no teniu ni un pèl de ximple i que això del peix al cove, fins ara, us ho heu manegat molt bé. Ara la cosa ha canviat i us esperen llargues sessions en què no podreu decidir res. Rien de rien, mon ami. Serà dur, ja us ho va dir el Mariano. 

Per això, nosaltres voldríem fer-vos un suggeriment. Apropeu-vos als d’Amaiur, el PNB, Compromís, Esquerra (el Tardà és bon tio, home, un pèl brusc potser), o sigui, als nacionalistes "esbiaixats" (eps! que la Rosa 10 és ultranacionalista, però aquesta que s'ho faci soleta), mireu de fer-vos una mica amics, i quan sortireu del Congrès (farts, avorrits i afamats) aneu de tapes al Kulto al Plato o al Café Galdós. I, Duran, oblideu-vos del peix al cove. Aneu a prendre un bon peix al forn! O un bacallà al pil-pil! Regat amb un tinto Pesquera, criança 2009, DO Ribera del Duero. I la feu petar: sobre la vida, el Barça, la Real… Us ho passareu millor, fareu pinya i segur que aquests quatre anys us resultaran més lleugerets.

Senyor J.A. Duran i Lleida, que els déus de la providència us acompanyin! Amb il·lusió!

L'AFORISME DEL DIA

A cavall desbocat no li miris el dentat si no vols ser esclafat.

L'AFORISME DEL DIA

Teoria econòmica dubtosament keynesiana: La crisi del deute s'esdevé quan els governs no el poden pagar. La crisi del dubte, quan els governs no "creuen" que puguin pagar.

REGENERACIÓ I TRASPLANTAMENT D'ÒRGANS I TEIXITS, A LA MARATÓ DE TV3.

La Marató de TV3 d’enguany tractarà sobre la regeneració i el trasplantanment d’òrgans i teixits. Un dia dedicat a la conscienciació de la societat sobre les persones que esperen el trasplantament d'un òrgan. Un dia dedicat a recollir fons per a la investigació mèdica, tan necessària i que tant ha avançat en els darrers temps, gràcies a la qual les persones trasplantades sobreviuen cada vegada més anys amb una qualitat de vida digna. Un tema que probablement requereix encara més informació i coneixement per part de la societat, malgrat que en aquest àmbit, a Catalunya, en siguem capdavanters.

Sabem que el nostre cos està format per òrgans i milions de cèl·lules. Qualsevol alteració d’un d’aquests petits elements altera també tot el nostre equilibri físic i emocional; les reaccions químiques constants del nostre cos modifiquen el nostre organisme, les nostres reaccions i les nostres emocions. Com les peces d’un joc d’escacs, en què un moviment altera tot el joc , tot el sistema. És evident que quan falla un òrgan del nostre cos es produeix un desequilibri vital en l'organisme i en la nostra existència.  Traspassem una frontera: del benestar físic al dolor i a la malaltia. I a la necessitat urgent d’un nou òrgan que permeti la persona malalta continuar bategant, respirant, mirant, escoltant, sentint, lluitant, estimant.

Hi ha encara una llarga llista de persones que necessiten i esperen urgentment un cor, un fetge, un pàncrees, un pulmó, un ronyó, per no perdre el tren de l'existència i  això que en diem ànima. Persones que s’aferren a l’esperança de la generositat. La generositat inconeguda d’altri que els pot salvar la vida. La donació anònima, la recepció anònima. Però l’òrgan perviu i  hi pensa, en l’anonimat.

L’escriptor i periodista Juan Gracia (que va ser trasplantat d’un ronyó i ara està de nou en llista d’espera) diu al seu llibre Diario del hombre pálido: 
"Determinats actes són d’una fraternitat radical. I quan un està exposat al dolor, no s’obliden mai”.

Fem nostres també les paraules de William Maxwell: 

“La generositat podria ser un dels més grans plaers que existeixen”.

Diumenge 18 de desembre, a TV3, fem-nos partícips de la solidaritat.

LA BARCELONA D'AHIR. EL LLEGAT FOTOGRÀFIC DELS BRANGULÍ

Aquest mes de novembre ha aparegut a les llibreries ”La Barcelona d’ahir. El llegat fotogràfic dels Brangulí”. Un llibre de gran format sobre Barcelona, amb text de Guillem Huertas, que repassa una part de la història de la Ciutat Comtal. I amb unes extraordinàries fotografíes d’un dels primers  fotoperiodistes del nostre país, Josep Brangulí i Soler, i els seus fills Xavier i Joaquim. L’Arxiu Nacional de Catalunya és qui té actualment el llegat  dels Brangulí, més d’un milió de fotografies.

Les imatges del llibre, acuradament triades i tractades, són un document gràfic excepcional. Editat per Edicions 62 i impecablement realitzat per Atona SL, és una opció que cal tenir en compte per gaudir de les imatges i tenir-lo a la nostra biblioteca. I com a obsequi per als nostres coneguts i amics en aquestes festes que s’apropen.

L'AFORISME DEL DIA

Vicionari: home que té vicis que encara no existeixen (o bé: viciós avançat al seu temps).

JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ: ORA PRO NOBIS

El senyor Jorge Fernández Díaz va néixer a Valladolid, va venir a Barcelona als tres anyets, no treballa a Catalunya i s’ha presentat com a candidat pel PP, a Barcelona. Tot i que no ha  obtingut tants diputats com va tenir el Piqué, està ben content i joliu. El Jorge fa anys que treballa al PP, a l’ombra, fent un paper més aviat discret, secundari podríem dir (tot i que això sempre és relatiu). Ara, gairebé segur que li arribarà la recompensa amb algún càrrec: alguna secretaria d’estat, potser algun ministeri.  A mi, el Jorge, no em cau malament: sembla discret (i la discrecció és una qualitat que admiro), un home de pau (en canvi, l’Alberto sembla un xèrif a punt de carregar-se tots els dolents de la pel·lícula: romanesos, paquistanesos…). El Jorge, a més, trobo que fa cara de bona persona (i d'un ensopiment capaç de fer plorar un peix).

El senyor Jorge F.D. és un home de fe. L’any 2002 declarava a El Periódico, referint-se a l’Opus Dei, que “l’espiritualitat de l’Opus m’és molt propera i m’identifico molt amb ella”.  També hi deia que “ser nacionalista no és cap pecat. Pot ser-ho (pecat), ser nacionalista totalitari o idolàtric” (buf!).  I hi afegia que la Constitució “defineix l’estat com a neutral religiosament no laic. La laicitat és bona, però el laicisme és una religió intolerant que impedeix exterioritzar les creences·”. Cert, cert, jo no ho entenc gaire, però, si ell ho diu….

El senyor JFD és un home d'esperança. Ara, el 2011, diu que el seu partit posarà ”una estora vermella als emprenedors i les pimes” -això de l’estora costarà diners, dic jo- i que “vol ser el partit dels autònoms”. El dia de les eleccions també va declarar que “els autònoms” (i els emprenedors i bla bla) són el centre de la reforma del mercat de treball”, bla bla.  Ah, sí? Ves per on. Que bé!  És que jo sóc un d’aquests autònoms desgraciadets que paguen 275 € al mes, tant si tenen feina com si no. I si me’n vaig a l’atur i em trenco una cama per quatre costats i demano una baixa, només cobraré per fer el talladet i prou. Però si el Jorge i els engominats del PP arreglen aquest tema, a les properes eleccions em comprometo solemnement a votar-los. Jo i tota la meva familia.  I sóc persona de paraula, jo –en fi, més o menys, vajat desitja molts sort. Et tenen cert apreci. Fins i tot hi de universitat; no censureu la revista Interviiu!

El senyor JFD és un home de caritat. Per això, jo, els faig una pregària, a vostè i als seus companys: No prohibeixin la venda de condons a les farmàcies i no obliguin a dur uniforme els nois i noies a la universitat, que n'hi ha que són molt interessants, home. Deixin que la Shakira i el Gerard es petonegin a l'escenari        -potser és voluntat del cel! I no ens prohibeixin la immersió a les illes Medes, sisplau. Ni tampoc reformin el Polònia, els ho preguem, senyor. No eliminin la DO dels vins del Penedès, els ho demanem. I que ni se'ls  acudeixi tocar-nos el Guardiola! No ens facin llegir cada nit l’Escrivà de Balaguer, au, no siguin així. I redueixin d'una vegada la quota als autònoms, llamps de llamps! 
Senyor Jorge Fernández Díaz: Ora pro nobis!

NOTA: l’equip de redacció de Caps i Barrets li desitja molta sort. Li tenen simpatia. Fins i tot tenim per aquí un romanès que li diu: “Jorge, nona nota”: que vol dir “Jorge, bona nit” -és que encara no té el nivell C. Potser com vostè...

  

IDEES NOVES PER AL POLÒNIA (O COM PAL·LIAR LA CRISI A TV3)

Adaptant als nous temps el “Perdoneu, però algú ho havia de dir”, pensem que faríem santament (o Angelament, no fos cas que Frau Merkel s'ho prengui pel cantó que no toca) de passar al “Perdoneu, però algú ho havia de fer”. 

Suggerim, a més, canviar el Joan Tardà per l’Artur Mas brandant unes tisores o, millor, una podadora.   Als seus peus, hi posaríem un be esquilat al zero. 

Certament, és un gag que molts trobaran poc simpàtic, però és una idea de franc, perquè a Caps i Barrets volem contribuir a l’esperit d’austeritat amb què TV3 encara aquests temps d’hecatombe – amb il·lusió! De res.

L'AFORISME DEL DIA

Els empleats de funerària no són funcionaris: són defuncionaris.

HABEMUS PAPAM (UNA IRREVERÈNCIA AMABLE, O POTSER NO TANT)

La comèdia vaticana és un gènere poc freqüentat, si tenim en compte la il·lustre tradició anticlerical dels països catòlics (que podriem abreujar amb les sigles PPCC, en una coincidència afortunada o brometa de mal gust, segons qui ho llegeixi). Una tradició que va de les diatribes més ferotges fins a la burla o la ironia més o menys inofensiva.

Potser és perquè als PPCC els tentacles de la Santa Seu arriben molt endins i, fins i tot en un tema tan suculent, la llegendària subtilesa de la diplomàcia vaticana és capaç d’aturar la tendència natural del gremi del cel·luloide – denominació obsoleta, però què hi farem - a vilipendiar el poder. Potser perquè aquest gremi és molt més devot del que ens pensem, o potser és la mà (o l’ala? o el bec?) llarga de l’esperit sant ... el cas és que no hi ha gaires comèdies vaticanes. Ens ve al cap l’Udienza, de Marco Ferreri, i poca cosa més.

El disbarat enginyós de Moretti, amb un Michel Piccoli en plena i octogenària forma, bolcat en el paper de summe pontífex aclaparat per la responsabilitat que li ha caigut al damunt, fa passar una bona estona, i està a l’alçada de les produccions del gènere dels millors temps – italianes, evidentment.

El públic devotament laïcista potser li retraurà un to massa amable, o fins i tot simpaties procatòliques per voler mostrar el rostre humà d’una institució profundament retrògrada, i obviar les inèrcies totalitàries i l’obscurantisme que amb prou feines treu el nas, ometre truculències passades i presents com la pederàstia o la crema d’heretges. Fins i tot, la pallassada còmica en què cau en determinats moments – per exemple els cardenals jugant un campionat de voleibol – es podria dir que manifesta una innocuïtat còmplice.

Però jo li diria a aquest espectador menjacapellans que es fixés en les dificultats del psicoanalista per a tractar el papa díscol quan topa amb el rígid puritanisme de la cúria, les maneres suaus i untuoses d’una hipocresia treballada i exercida a consciència, l’autodefinicó del papa fugitiu quan, d’incògnit, deixa anar: “jo sóc un actor”, el control gairebé omnímode que exerceix la burocràcia vaticana amb mà de ferro i guant de seda ... tot això, tractat com una broma de bon rotllo però que no deixa de tenir la seva punta; bastant més que altres atacs més gruixuts.

I el final és la demostració més clara del que dic (per als que vulguin veure la pel·lícula i no els agrada que els expliquin els finals, els aconsello que no segueixin llegint): amb la seva renúncia després de ser elegit però abans de ser proclamat, el papa Melville-Piccoli fa miques tot l’edifici de l’Església Catòlica com a delegació de Déu a la terra. Una blasfèmia, en certa manera. Encara que ses eminències que el van escollir sempre podrien contestar que els designis de Nostrosenyor són inescrutables, però no ens posarem en subtileses vaticanes, perquè doctors té l’Església.

JOAN COSCUBIELA, ENTRE LLEONS.

Hola, Joan! I jo que pensava que ja t’havies retirat del panorama polític, després d'haver plegat com a sindicalista! Que et prendries un període de descans i et dedicaries a la familia. O que faries conferències, com els expresidents. O que continuaries fent classe a ESADE, com fins ara. De fet, els futurs empresaris i directius de la CEOE que han escoltat les teves dissertacions, a  l'aula, sobre la negociació col·lectiva, la flexibilització dels contractes i d'altres temes, a ESADE, se'n recordaran de tu, d'aquí a uns anys. A més, la majoria d'afiliats a CCOO envien els seus fills (i filles) a estudiar allà. Però ara resulta que, en aquesta propera legislatura, seràs a las Cortes per ICV-EUiA quatre llaaaargs anys. Joan, Joan, no t’adones que t’estomacaran de valent, en aquella casa dels lleons? T’hauries d’haver retirat a temps, home! Ja has estat en primera línia força anys, has lluitat, has vençut. Cal saber viure: ara et tocava vida tranquil·la. Mira, la veritat: no l'entenc gaire, la teva tornada a l'escenari públic. Esclar que tindràs la Laia al costat, i això és un punt important, un bon suport. Fa goig, la Laia.

I dius que, ara, tu i els teus esteu situats a la centralitat política? (La Vanguardia, 21/11/2011). Encara ho entenc menys, això. Que no éreu l’esquerra? Doncs sí que es passa aviat de l’esquerra al centre, del centre a l'esquerra! Coscu, deus ser un idealista de cap a peus. O et deu agradar la brega, segur. O, potser sóc malpensat, i et deus voler  assegurar una bona jubilació d'aquí a quatre anys...