HABEMUS PAPAM (UNA IRREVERÈNCIA AMABLE, O POTSER NO TANT)

La comèdia vaticana és un gènere poc freqüentat, si tenim en compte la il·lustre tradició anticlerical dels països catòlics (que podriem abreujar amb les sigles PPCC, en una coincidència afortunada o brometa de mal gust, segons qui ho llegeixi). Una tradició que va de les diatribes més ferotges fins a la burla o la ironia més o menys inofensiva.

Potser és perquè als PPCC els tentacles de la Santa Seu arriben molt endins i, fins i tot en un tema tan suculent, la llegendària subtilesa de la diplomàcia vaticana és capaç d’aturar la tendència natural del gremi del cel·luloide – denominació obsoleta, però què hi farem - a vilipendiar el poder. Potser perquè aquest gremi és molt més devot del que ens pensem, o potser és la mà (o l’ala? o el bec?) llarga de l’esperit sant ... el cas és que no hi ha gaires comèdies vaticanes. Ens ve al cap l’Udienza, de Marco Ferreri, i poca cosa més.

El disbarat enginyós de Moretti, amb un Michel Piccoli en plena i octogenària forma, bolcat en el paper de summe pontífex aclaparat per la responsabilitat que li ha caigut al damunt, fa passar una bona estona, i està a l’alçada de les produccions del gènere dels millors temps – italianes, evidentment.

El públic devotament laïcista potser li retraurà un to massa amable, o fins i tot simpaties procatòliques per voler mostrar el rostre humà d’una institució profundament retrògrada, i obviar les inèrcies totalitàries i l’obscurantisme que amb prou feines treu el nas, ometre truculències passades i presents com la pederàstia o la crema d’heretges. Fins i tot, la pallassada còmica en què cau en determinats moments – per exemple els cardenals jugant un campionat de voleibol – es podria dir que manifesta una innocuïtat còmplice.

Però jo li diria a aquest espectador menjacapellans que es fixés en les dificultats del psicoanalista per a tractar el papa díscol quan topa amb el rígid puritanisme de la cúria, les maneres suaus i untuoses d’una hipocresia treballada i exercida a consciència, l’autodefinicó del papa fugitiu quan, d’incògnit, deixa anar: “jo sóc un actor”, el control gairebé omnímode que exerceix la burocràcia vaticana amb mà de ferro i guant de seda ... tot això, tractat com una broma de bon rotllo però que no deixa de tenir la seva punta; bastant més que altres atacs més gruixuts.

I el final és la demostració més clara del que dic (per als que vulguin veure la pel·lícula i no els agrada que els expliquin els finals, els aconsello que no segueixin llegint): amb la seva renúncia després de ser elegit però abans de ser proclamat, el papa Melville-Piccoli fa miques tot l’edifici de l’Església Catòlica com a delegació de Déu a la terra. Una blasfèmia, en certa manera. Encara que ses eminències que el van escollir sempre podrien contestar que els designis de Nostrosenyor són inescrutables, però no ens posarem en subtileses vaticanes, perquè doctors té l’Església.