Em
llevo, i després dels rituals diaris, baixo pel carrer Escorial camí cap a la
feina. La rutina em provoca un cert ensopiment, alhora que tracto de sentir la
frescor de primera hora d’aquest matí de tardor. I penso que tinc sort de
ser-hi. Al metro, les mateixes cares de cada dia: l’executiu que llegeix La
Vanguardia, la noieta amb la carpeta de la universitat, els addictes al mòbil,
l’home cansat preparat per maltractar-se les mans, la dona que badalla, cares
d’avorriment, la infermera que conec que em diu que avui està contenta perquè
l’han destinada a una tasca nova a l’hospital. Intento rumiar com començaré la
clase de les 8, quin acudit dolent m'inventaré. Entro en un bar que he
descobert fa poc i prenc un suc de préssec. Tot i que tinc poca memoria, em
vénen al cap aquests versos: “No tenim
dret a tenir-ho tot./Però tindríem el dret a voler-ho tot”.
En
tornar a a casa, obro el correu i m’apareix un missatge d’una alumna: no pot assistir més a les classes. Perquè li han trobat un càncer. Maleeixo els déus del dolor. I me'n vaig al parc de Collserola, per on camino fins a quedar absolutament esgotat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada