L'AFORISME DEL DIA

Unes quantes mitges veritats fan, sovint, una gran mentida.

UNA DRECERA A LA DECEPCIÓ

Teresa Solana Drecera al Paradís (2007) Edicions 62

Una drecera a la decepció

Els primers capítols d’aquesta novel·la de lladres i serenos prometen: la presentació dels personatges, la recreació de la seva circumstància, i el plantejament del nus del crim estan ben resolts.

La trama, però, trontolla a mida que avança: els indicis i els “raonaments” dels investigadors, especialment, són poc consistents o inversemblants, i hi ha un excés d’intervenció de l’atzar en la resolució del cas. Entre altres, un miraclet sense importància com que a la víctima se li espatlla el rellotge i assenyala l’hora exacta del crim (com se sap, que no se li havia espatllat abans?).

Dels moments  presumptament còmics només se’n salva l’estada del principal sospitós a la Model i, per la resta, consisteix sobretot a rebregar quatre tòpics suats sobre el que els nostres progressistes anomenen la Catalunya profunda. Ja se sap: surten barats quan es tracta de fer conyeta. I, pel que puguin dir, sempre es pot agitar el cadàver de Miquel Llor, mort i enterrat ja fa una pila d’anys…

Però vaja, potser aquest comentarista és injust: algú va dir alguna vegada que un bon lector és un bon còmplice. Mai tan ben dit com en el cas d’una novel·la negra. Com aquesta, per exemple. Per cert, a l’autora li han donat un important premi del gènere. Que li faci profit.  

L'AFORISME DEL DIA

Què és pitjor, el desamor o el deshumor? Reflexionem-hi, si us plau!   

PRESENTACIÓ DE CAPSA DE BORBONS A ÒMNIUM CULTURAL (29 de febrer de 2012) II part

Tot això està molt bé. La llàstima són alguns bonys i esquerdes que dificulten l’encaix de les dues peces. I que no són precisament episòdics, sinó que arrenquen del fundador de la branca espanyola de la dinastia. FelipV, com sabeu, va implantar la uniformització castellana a ultrança de lleis i llengües, el kilòmetre zero en tot i per a tot: físic, mental i administratiu, la persecució sistemàtica del català i va inaugurar l’espoli fiscal. 

Això i més, ho va imposar després d’una guerra que en molts casos no es va limitar a la victòria militar, sinó que sovint va ser d’extermini i destrucció sistemàtica i deliberada dels vençuts, tot plegat per a eliminar de soca-rel unes institucions, uns costums, un govern i, en definitiva, aixecar un país de Nova Planta sobre les runes de l’antic. Molts anys després, Alfons XIII, descendent i hereu de Felip Vè, encara lloava públicament a Barcelona, ciutat arrasada durant la guerra de Successió, els benifets del seu avantpassat envers els catalans...

Aquesta és una trajectòria que imprimeix caràcter, fins al punt que l’imaginari polític espanyol actual en tot el seu espectre, fins i tot el més abrandadament republicà, és borbònic en una mesura o altra. De tota manera, a manca de llevataques – el passat tolera difícilment les operacions de neteja – sempre podem optar pels cosmètics. I així passa que, davant de l’anticatalanisme profund de molts republicans espanyols de dreta o d’esquerra, per pragmatisme, des de Cambó molts catalans han volgut veure en el Borbó un aliat, si més no de circumstàncies. En temps més recents, fins i tot és una opció que tenen en compte alguns independentistes, encara que de tant en tant els toca sentir dels reials llavis frases dignes d’un record immarcesible com ara “nunca fue el castellano lengua de imposición”. 

(Guillem V.A. és escriptor, coautor de Capsa de Borbons; redactor i enciclopedista; fundador d'aquest bloc. Lector crític i constant. Caminant i amic infatigable.)

PRESENTACIÓ DE CAPSA DE BORBONS A ÒMNIUM CULTURAL (29 de febrer de 2012) I part

No podem amagar els autors i els editors de la Capsa som més aviat limitats en la nostra simpatia per la Casa dels Borbons: com més hi hem aprofundit, més hem arribat a la conclusió que l’única actitud plausible  és “riure per no plorar”, tot evitant d’aquesta manera atacs de pànic o depressió. L’altra opció hauria estat escriure una novel·la de terror.

Més encara, quan en la nostra escassa fília monàrquica convergeixen dos elements que sovint poden portar a confusió: el primer, el sentiment antimonàrquic i republicà en general, i el segon, l’efecte que ha tingut en els Països Catalans i el seu estat actual la Casa dels Borbons des de la seva solemne entronització a partir de la Guerra de Successió. Un fet d’armes conduït per l’avantpassat de l’actual sobirà espanyol amb un conscienciós esperit de destrucció que la història oficial tendeix a obviar. Potser perquè recordaria massa un altre conflicte bèl·lic més recent de les conseqüències del qual encara gaudim.

Pel que fa al sentiment antimonàrquic genèric, compartim, per exemple, els interrogants envers els titulars que presenten el duc de Palma – darrerament molt més conegut pel seu cognom d’origen plebeu - com a únic presumpte responsable del tripijoc ara de moda. Així, per exemple, tres diaris catalans poc sospitosos d’inclinacions monàrquiques treien el 24 de febrer un titular gairebé idèntic: “Urdangarín admet que el rei li va demanar que deixés els negocis”, frase que es presta a diverses i divergents especulacions.

El presumpte afer delictiu sembla que es limitaria al nouvingut que insidiosament s’hauria aprofitat de la bona fe i de l’historial immaculat de Ses Majestats. No neguem que aquest no pugui ser el cas, però ens agradaria també comprovar-ho, com se sol dir, amb llum i taquígrafs. És sabut que el poble és un nen aviciat que s’ha de comprendre, però de cap manera permetre que dugui a terme les seves rebequeries.

Així, fa uns anys, per tal de sortir al pas de rumors es va nomenar per primer cop un inspector dels comptes de la Corona, amb la particularitat que aquest funcionari és nomenat per la mateixa monarquia o, si més no, amb el seu consentiment. Tot queda a casa, doncs: com si diguéssim, a Casa Reial. També se’ns ha dit per activa i per passiva que la monarquia espanyola (ens) costa barata comparada amb d’altres i que, solidaris com són els seus membres amb la crisi que ens castiga a uns més que a d’altres s’han congelat el sou com si de qualsevol súbdit es tractés. Però no es parla tant de les factures de la família reial i dels gustos no precisament senzills d’aquest nostre monarca tan senzill, consistents per exemple en iots de gran cilindrada i luxe sinó asiàtic, de l’Orient Mitjà. Despeses que no quadren amb l’assignació reial si no fos perquè, com a ciutadans d’un estat de rància tradició catòlica, ens creiem fil per randa el miracle dels pans i els peixos.

Tot això no tindria la més mínima importància i estaríem disposats a posar la mà al foc per la innocència de la Casa Reial Borbònica que, com la noblesa, els deu venir de sang. Joan Carles de Borbó va dir en el seu discurs de Nadal que “la justícia és igual per a tothom”, afirmació que compartim de tot cor, però que no acabem de veure com encaixa amb el dictum constitucional segons el qual la persona del rei és inviolable i irresponsable. Tampoc acabem de copsar com hem d’entendre les sancions per injúries i calúmnies previstes al codi penal al rei i als seus ascendents i descendents. El que s’entén per “calumnias” i “injurias” resta ben guardat en els arcans de la ciència jurídica. Però ja se sap que els camins dels tribunals, com els de la Monarquia són inescrutables.

Pel que fa al segon dels cops d’efecte (és de suposar que no d’estat) amb què darrerament la Monarquia ens ha obsequiat, és a dir, les declaracions en les quals Joan Carles manifesta una certa simpatia pels autors del vint-i-tres de febrer, ens desmarcarem de les actituds escandalitzades a què han donat lloc. Ben al contrari, n’agraïm la sinceritat. Com en el cas dels negocis, estem disposats a creure’ns la recta conducta de sa majestat i el seu compromís amb la democràcia, però vaja, el poble o, si més no, una part substancial, segueix amb el mateix caprici de la llum i els taquígrafs. Com va dir Carles III: “mis súbditos son como niños”.

Quant al contingut de les declaracions, sembla com si el monarca hagués fet en aquells moments el contrari del que li demanava el cos. Per avaluar l’esforç titànic que la decisió d’aturar el cop hauria representat a l’actual titular de la Corona, modestament ens permetem recomanar la lectura d’alguns capítols del nostre llibre: concretament els dedicats als reis d’aquest estat anomenat Espanya des que va deixar d’estar ancorat en l’Antic Règim (és a dir, en l’absolutisme) i va passar a un règim soi-disant i a batzegades constitucional. Parlo, és clar, dels regnats de Ferran VII i successors. En tots ells és perceptible una inclinació gairebé malaltissa a l’intervencionisme en els afers de la cosa pública malgrat tractar-se de monarques representatius i parlamentaris.  El to “providencial” de les seves iniciatives, molt sovint identificat amb l’estament castrense, amb el qual la dinastia ha tingut sempre una gran familiaritat, ens fa entendre millor la lluita interior en què devia debatre’s Joan Carles en aquells moments crucials, ara fa exactament trenta-un anys i sis dies. Consegüentment, hi ha qui ha aventurat que la iniciativa del rei envers el 23-F té més a veure amb la mena de cop d’estat que semblava imposar-se que no pas amb un compromís inequívoc amb la democràcia.

No podem acabar sense unes consideracions semblants a propòsit del pedigree catalanòfil dels Borbons. Quant a això, Joan Carles – que, per la seva afabilitat i el seu caràcter proper ens atrevim a anomenar pel nom de pila -, sempre ha estimat molt els catalans. Només cal recordar les lloances  a la llegendària afecció dels catalans a la llibertat, el seny –que no falti! – l’esperit emprenedor, solidari, treballador i altres floretes amb què el monarca en un ja llunyà 1976 delectà les orelles d’aquestes terres.

En justa correspondència, l’afecció dels catalans pels Borbons té arrels profundes: n’hi ha prou d’esmentar que un dels diaris de més tirada monàrquica de l’estat és català, que el príncep Felip, a banda de futur Comte de Barcelona, és també Príncep de Girona, Comte de Cervera, Duc de Montblanc i Senyor de Balaguer; que la infanta Cristina, que té la desgràcia, recordem-ho, de tenir com a consort un aprofitat de les reials prerrogatives, és com qui diu ciutadana catalana de pro i treballadora (suposem que en excedència) de la Caixa; que sa Majestat llisca pels pendents nevats de Vaquèira i navega per les aigües blaves de Mallorca, moviments que efectua, com no podria ser d’altra manera, majestuosament.

EL VASO DE ORO (o una cerveseria per oblidar la crisi i tastar el vici)

Si esteu agitats per la crisi i sentiu un cert desfici, no ho dubteu: fugiu i cerqueu instants i racons on pugueu assaborir algun petit vici.

Un lloc? El Vaso de Oro a la Barceloneta (al c. Balboa), un local ben estret on tiren una cervesa extraordinària: una de clara i una de més fosca, una barreja elaboren que ells mateixos barregen a la fàbrica que tenen a l’Hospitalet. El local és una barra ben llarga on l’espai no dóna per gaire; si un (o una) fa una mica de panxeta per allò de la corba (del revolt?) de la felicitat, ho tindrà pelut, a menys que trobi lloc en alguna taula als extrems del taulell. Però és que a partir de les 8 del vespre l’activitat és frenètica.

I si un (o una) no vol gastar gaire perquè amb l’apujada de l’irpf la cosa no està per romanços, pot acompanyar el líquid escumós amb unes patates braves, o unes gambetes, o un pernilet, o un “granjero”, o… Però si un (o...) decideix que ja en té prou de tot plegat, que cal oblidar la crisi i cal llançar-se al vici i, empès (o empesa, vaja) pels efluvis etílics, s’arrisca a buidar-se la butxaca (una mica més, al capdavall…), llavors haurà de demanar, sens dubte (és un consell obligat), el filet amb foie. Buffff. És que aleshores probablement arribareu al cel, veureu dues llunes (com en Murakami), assolireu un orgasme gastronòmic durant uns instants més o menys breus (i si aneu ben acompanyats, doncs encara més; esclar que això de la gastronomia és molt personal). I si encara el regueu (el filet amb foie, per descomptat) amb la cervesa negra marca de la casa…

I en acabar, deixeu que les cames un enduguin cap a la platja per pair l’escuma (de la cervesa) i feu-hi una passejadeta, sentiu el soroll de les onades i… contempleu tantes llunes com hi hagi aquella nit.  

L'AFORISME DEL DIA

Ningú no està lliure de culpa, però la culpa rarament es reparteix a parts iguals.

LA GRÀCIA DEL PETIT REGNE DE TAIFA

El carrer de Verdi és, sens dubte, un dels carrerons més atractius del barri de Gràcia, a Barcelona, sobretot, es clar, pels cinemes Verdi. Sempre s'hi poden veure pel·lícules en versió original i, gairebé sempre, amb garantia de bon cine. Però a més, és un dels carrers amb més vida del barri, amb petites botigues, alguns restaurants d’aquests que podríem qualificar com a “exòtics” (libanesos o palestins que, això sí, semblen fotocòpies, perquè el menjar i la decoració i el personal són, si fa no fa, ben igualets); a més, algun quiosc, botiguetes de roba, de bijuteria, un forn…

I hi ha, també, alguna llibreria amb certa gràcia, al barri de Gràcia. Em refereixo a la llibreria Taifa. Hi podem trobar llibres especialitzats en cinema, com també les principals actualitats literàries, entre d’altres. I al fons del local (que té un cert regust d’antic), un espai prou ampli amb llibres de segona mà. Un avantatge, per a mi destacable, d'aquesta llibreria és que pots entrar-hi un diumenge a la tarda, perquè sempre és oberta; pots mirar què hi ha de nou, comprar si t’has quedat sense lectura, passar l’estona entre dissenys de portades, tot curiosejant i vagarejant una tarda d’aquests diumenges sovint ensopits.

Llbreria Taifa (entrada)

I també, en el petit regne de Taifa, destaca la figura estàtica i impertèrrita, sempre amatent als visitants, del senyor del regne. I és que, ves, un xic més de simpatia amb els badocs que s’acosten a la llibreria i que pregunten per aquell llibre o per aquell altre que fa poc que ha aparegut, no hi estaria de més.

Seria d’agrair, senyor Jordi… una certa empatia. Tampoc cal que et desfacis en somriures ni complaences ni que ofereixis un whiski als visitants del teu cau (esclar que potser no seria mala idea, tampoc). Si algun dia llegeixes aquest bloc, cosa que dubto, et suggereixo tinguis en compte la idea.

I vosaltres, els qui de tant en tant apareixeu amablement pel bloc per veure què hi fem, us proposem que us hi acosteu, pel carrer de Verdi. I, per descomptat, per la llibreria Taifa. Potser hi trobareu alguna cosa interessant!

L'AFORISME DEL DIA

Trobo encertadíssim que un banquer es digui “botín”: en els temps que corren, segur que és un gran professional.

Nota: algú ja deu haver fet l’acudit, de tant evident com és, però encara no l’he vist (modèstia a part).

L'AFORISME DEL DIA

Metàfora poc progressista: “una poma podrida pot podrir totes les pomes del cistell, però una poma sana mai no tornarà sanes les pomes podrides.

L'AFORISME DEL DIA

El 2 de febrer de 2012 Barcelona es va convertir en una nevera i, per un dia, la gent va congelar la seva conversa habitual sobre la crisi per parlar del fred.

Jo confesso (Jaume Cabré)

Jo confesso

Autor: Jaume Cabré

Ed. Proa

(format paper i format digital per a ebook)

Confesso que si em diguessin que han proposat la darrera novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, per a un possible premi nobel, em manifestaria absolutament d’acord amb la iniciativa. No pretenem fer cap crítica literària sobre el llibre, perquè ja se n’han publicat força des que va aparèixer, però creiem oportú fer-ne esment i afegir al bloc el nostre comentari. Quan alguns coneguts m’han preguntat si els recomano la novel·la, he respost afirmativament, amb entusiasme manifest.

Jo confesso és una història d’històries que s’entrecreuen, històries paral·leles de vegades, i que tenen com a fil conductor un storioni, i la vida del propietari  actual d’aquest violí, l’Adrià Ardèvol. Al llibre, entre uns i altres, hi apareixen més de cent personatges. Som davant d’una novel·la complexa per les diverses trames de què consta, per les diverses èpoques històriques i pels diferents espais geogràfics en què es desenvolupen les històries. 

És una novel·la d’històries i vides que es barregen, sovint dins del mateix espai narratiu, i que ens demana concentració i atenció. Però Jaume Cabré amalgama i combina constantment –i magistralment- la primera i la tercera persona, alhora que canvia d’una època a una altra o d’un personatge a un altre. Aquesta tècnica literària, en una novel·la que –repeteixo- abraça diversos períodes històrics, proporciona al lector una visió unitària. I, com a resultat, un conjunt d’històries molt ben travat.


Al meu parer, però, en algun aspecte l'autor s'estén excessivament, com per exemple la narració de la vida del Fèlix Ardèvol al seminari, a la botiga, elements essencials per entendre el context, però que l'autore els podria haver escurçat.

Jo confesso és, també, una reflexió sobre el mal, present al llarg de la història de la humanitat i innat a l’ésser humà. És una reflexió sobre l’art, la bellesa, la cultura –l’Adrià Ardèvol és un erudit que domina moltes llengües, que sap música i que vol saber-ho tot, sempre envoltat de llibres-, aspectes tots ells relacionats entre si. I és també una història d’amor, apassionat, poètic, amb la Sara Voltes-Epstein especialment –però també amb altres dones. Cal destacar, també, l’amistat entranyable que mantenen l’Adrià i el Bernat al llarg de tota la novel·la (de fet, de tota la seva vida). Crec que és un dels aspectes més destacables. Jaume Cabré ha creat un món en què hi són presents aquests i altres elements: el mal, la bellesa, l’amor, l’amistat...

Jo confesso és una novel·la que no deixa indiferent qui la llegeix, que indueix a la reflexió, que satisfà, que dóna sentit al plaer de la lectura. És un llibre que enalteix la llengua i la literatura catalanes. Jo confesso (confiteor) és una lectura obligatòria -i necessària. No us el deixeu perdre.

L'AFORISME DEL DIA

En general no som feliços, sinó que més aviat recordem haver-ho estat. En canvi, som molt conscients de quan som infeliços.

L'AFORISME DEL DIA

La història és apassionant com ho pot ser una pel·lícula de terror.

EL MÓN DE SUMA ZERO (Gideon Rachman)

El món de suma zero, de Gideon Rachman. Editorial A Contravent (2011)

La crisi actual - segons els entesos, la més greu del capitalisme des del crac del vint-i-nou- ens ha deixat perplexos. Perplexos i atemorits: ens preguntem com hem pogut passar en tan poc temps d’una eufòria tan desbocada a un ensorrament tan aclaparador. I quina mena de món en sortirà de tot plegat.

Gideon Rachman, comentarista del Financial Times i de l’Economist, dos dels mitjans de la premsa liberal anglosaxona tinguts per més seriosos (sobretot quan parlen de Catalunya), i guanyador del darrer premi de periodisme de la Fundació Catalunya Oberta, intenta respondre en el seu llibre a aquestes dues qüestions.

I ho fa a la manera de síntesi històrica mundial de recorregut curt: comença amb l’accés de Margaret Thatcher i Ronald Reagan al poder i acaba amb la crisi de mitjan 2008 que, a hores d’ara, encara gaudim.  En aquests trenta anys escassos neix un discurs econòmic i polític que creix, es desenvolupa, s’imposa ... i acaba amb un gran daltabaix del qual encara no veiem el final.

Entremig, episodis i processos  tan importants com la caiguda del mur, la desaparició de l’URSS, la consolidació i l’ampliació de la Unió Europea –, l’auge de la Xina, la globalització, les noves tecnologies, la liberalització del mercat mundial i el canvi climàtic. És remarcable com l’autor dóna un relleu relativament discret a conflictes que solen ser portada dels diaris, com ara el terrorisme islàmic i al conflicte Israel-Palestina i, comparativament, en subratlla d’altres, com el de l’Índia i el Pakistan. Té les seves raons per fer-ho, perquè els subsumeix en altres d’abast més general.

Simplificant molt la tesi del llibre, es podria dir que el tàndem Reagan-Thatcher (al qual cal afegir, una mica abans, el canvi de rumb de l’economia xinesa sota la batuta de Deng Xiaoping) va significar l’inici del triomf d’una “manera capitalista d’entendre el món”, que va acabar per escombrar la concepció rival, el comunisme, i va permetre al mercat lliure estendre’s arreu.

Ensorrada l’URSS i sense barreres militars o polítiques, aquesta “Era de l’optimisme”, com l’anomena l’autor, va convertir-se en la fe global de la mà de l’hegemonia dels Estats Units. Aquest avenç imparable el presidien dues creences que retrospectivament poden semblar ingènues: una, que el model nord-americà (i, grosso modo, el del seu aliat, la Unió Europea) fonamentat en  el binomi capitalisme-democràcia era exportable arreu del món.

I dues, que s’entrava en una nova era de la humanitat en la qual, tant pel que fa a l’economia com en les relacions internacionals tothom hi guanyava malgrat que hi hagués competència.

Les coses, com sabem, van anar d’una manera bastant diferent quan, des de mitjan 2008 es va donar pas a “L’Era de l’ansietat”. D’una banda, els excessos del capitalisme – o, si més no, el capitalisme entès com una subhasta que premia l’absència d’escrúpols -, van precipitar el crac.

De l’altra, l’aposta militar a ultrança per la urgència d’imposar el que es va anomenar “un nou ordre mundial” presidit per la Pax Americana, amb la consegüent aventura desastrosa de l’Iraq, va mostrar els límits d’una superpotència que potser era l’única però que en qualsevol cas era molt lluny de ser omnipotent.

I finalment, l’eclosió d’un nou poder mundial, la Xina, que entenent el capitalisme a la seva manera però fonamentalment a través del comerç – un dels atributs per excel·lència del capitalisme - és en camí de desafiar el poder nord-americà.

Amb l’ascens de la Xina, han aparegut una constel·lació de països que s’inclinen per un nou model: lliure mercat i autocràcia. Encara d’una manera fragmentària s’arrengleren sota aquesta manera d’entendre el poder i la política estats molt heterogenis: amb la Xina, Rússia, l’Iran i l’anomenat “eix bolivarià” estarien confrontats als EUA, la UE, el Japó i l’Índia. Alguns altres estats, com ara Sud-Àfrica o el Brasil mantindrien posicions ambigües.

Com que aquesta divisió no té la nitidesa ideològica que tenia la de la guerra freda i com que la multiplicitat de factors fa d’aquest tauler un laberint enormement complex, és molt difícil aventurar cap mena de predicció. L’autor deixa entreveure que la propera guerra mundial tornarà a ser entre autoritarisme i democràcia, tant com de lluita pel poder entre potències. Però serà una guerra que es lliurarà, sobretot, amb les armes de l’economia.

La conclusió sembla clara: el món en què tothom hi guanyava s’ha acabat i entrem al món de suma zero, força més conegut en la història: uns guanyen perquè uns altres perden, i viceversa. L’aposta és en saber qui té les millors armes per guanyar, i què significa la victòria d’uns i altres, i des de la perspectiva de qui.

Sigui com sigui, el llibre és força recomanable per la gran claredat d’un tema tan complex i per l’esforç de l’autor a adoptar un punt de vista si no neutral – és un liberal clàssic, i no se n’amaga -, sí múltiple que ajuda a entendre les opcions, les estratègies i la mentalitat dels antagonistes.

L'AFORISME DEL DIA

Odiar és, bàsicament, una pèrdua de temps.

LLOGARETS DEL PLA (DE L'ESTANY) - GALLINERS

A la comarca del Pla de l’Estany hi podem trobar llogarets per passejar, cercar tranquil·litat i escampar la boira. Galliners és un d’aquests poblets del Pla, amb uns 100 habitants, situat a uns 15 km al nord-est de Banyoles, en direcció a Vilademuls. Quatre cases, una placeta i l'església parroquial (Sant Julià i Santa Basilissa), obra del s XIV, que depenia de Parets d'Empordà. Cal aturar-s’hi una estoneta per passejar-hi i badocar.

I ja que hi som, ens hi podem estar al mas Guitart, masia de turisme rural situada al cap del poble, ben disposada i condicionada. Possibilitat de caminar, fer alguna ruta en bicicleta, endinsar-nos en alguna lectura (com ara Jo confesso, de Jaume Cabré) o alliberar el nostre cos de l’encotillament de l'urbs.

Cal aprofitar l'avinentesa per resseguir els veïnats i els vilatges propers tot badant unes hores: Vilademí, Sant Marçal de Quarantella, Fontcoberta, Ollers, Orfes, Vilamarí, l’ermita de Santa Caterina d’Espasens, Vilademuls, Palol de Farga, Pujals del Pagesos, Pujals dels Cavallers, Sords, Santa Llogaia de Terri, Sant Esteve de Guialbes… 

Topònims i sonoritats que conformen les suaus ondulacions del Pla i part de la història d’aquest país.  

CAPSA DE BORBONS

Fa uns dies comentàvem la publicació del llibre Capsa de borbons, sobre els beneficis que la dinastia borbònica ens ha aportat,a Catalunya, durant anys i panys. 

Avui us fem avinents que ahir, el diari Avui va publicar una entrevista feta a un dels autors del llibre, Guillem Verger -inspirador i fundador d'aquest bloc. Us hi adjuntem l'enllaç i us suggerim la lectura del llibre (o el regal) per a aquests dies en què els afers borbònics (pressupostos parcials, inclosos) estan a l'ordre del dia: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/490787--em-considero-mes-aviat-esceptic-amb-els-borbons.html

QUE L'ANY 2012...

Des de Caps i Barrets volem desitjar-vos que tingueu unes festes nadalenques en què pugueu gaudir de les persones que us envolten, amb una (o dues) copeta de cava i amb algun vi excel·lent (per exemple, un Mont Marçal, reserva, 2007).

I, com que l’any és llarg i cal administrar-lo, per al 2012 us desitgem. somiem:

Un temps per al somriure, silencis per escoltar-nos, paraules per a la conversa, feina sostinguda, pluja i boira i llum i vent, camins per caminar, objectius i èxits, força i vitamines i bons aliments. I un pam de sort... Un xic de jazz, un toc de rock... Ai las! Música per a viure. 

Lectures per rumiar, versos per respirar, sensualitat i bellesa en els amors, imprevistos i rutines, encerts en els errors, paciència quan patim, utopies per somiar, mapes per recórrer, idees per imaginar...

Amables lectors i lectores del nostre bloc, tempus fugit. Però les paraules romanen. I alguns  gestos també. 

Com l'ocell que fuig, però que sempre torna (nosaltres no fugim, però hi tornarem)... Fins aviat!

L'AFORISME DEL DIA

Això era un polític tan i tan pragmàtic que un bon dia es va llevar sense saber què defensava. Nota: qui escriu això no pensa en cap polític en concret: és un blogaire pragmàtic.