CAPS I BARRETS

CAPS I BARRETS. EL BLOC MÉS SELECTE: EL BLOC QUE QUASI NINGÚ LLEGEIX, NOMÉS ELS HAPPY FEW (VERY, VERY FEW).

Avís: Els autors de Caps i Barrets no es fan responsables de les opinions expressades en els articles d'aquest bloc (que són les seves, però de tant en tant proferides en un estat d'intoxicació etílica).

divendres, 20 de gener del 2012

Jo confesso (Jaume Cabré)


Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Ed. Proa
(format paper i format digital per a ebook)

Confesso que si em diguessin que han proposat la darrera novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, per a un possible premi nobel, em manifestaria absolutament d’acord amb la iniciativa. No pretenem fer cap crítica literària sobre el llibre, perquè ja se n’han publicat força des que va aparèixer, però creiem oportú fer-ne esment i afegir al bloc el nostre comentari. Quan alguns coneguts m’han preguntat si els recomano la novel·la, he respost afirmativament, amb entusiasme manifest.

Jo confesso és una història d’històries que s’entrecreuen, històries paral·leles de vegades, i que tenen com a fil conductor un storioni, i la vida del propietari  actual d’aquest violí, l’Adrià Ardèvol. Al llibre, entre uns i altres, hi apareixen més de cent personatges. Som davant d’una novel·la complexa per les diverses trames de què consta, per les diverses èpoques històriques i pels diferents espais geogràfics en què es desenvolupen les històries. 

És una novel·la d’històries i vides que es barregen, sovint dins del mateix espai narratiu, i que ens demana concentració i atenció. Però Jaume Cabré amalgama i combina constantment –i magistralment- la primera i la tercera persona, alhora que canvia d’una època a una altra o d’un personatge a un altre. Aquesta tècnica literària, en una novel·la que –repeteixo- abraça diversos períodes històrics, proporciona al lector una visió unitària. I, com a resultat, un conjunt d’històries molt ben travat.


Al meu parer, però, en algun aspecte l'autor s'estén excessivament, com per exemple la narració de la vida del Fèlix Ardèvol al seminari, a la botiga, elements essencials per entendre el context, però que l'autore els podria haver escurçat.

Jo confesso és, també, una reflexió sobre el mal, present al llarg de la història de la humanitat i innat a l’ésser humà. És una reflexió sobre l’art, la bellesa, la cultura –l’Adrià Ardèvol és un erudit que domina moltes llengües, que sap música i que vol saber-ho tot, sempre envoltat de llibres-, aspectes tots ells relacionats entre si. I és també una història d’amor, apassionat, poètic, amb la Sara Voltes-Epstein especialment –però també amb altres dones. Cal destacar, també, l’amistat entranyable que mantenen l’Adrià i el Bernat al llarg de tota la novel·la (de fet, de tota la seva vida). Crec que és un dels aspectes més destacables. Jaume Cabré ha creat un món en què hi són presents aquests i altres elements: el mal, la bellesa, l’amor, l’amistat...

Jo confesso és una novel·la que no deixa indiferent qui la llegeix, que indueix a la reflexió, que satisfà, que dóna sentit al plaer de la lectura. És un llibre que enalteix la llengua i la literatura catalanes. Jo confesso (confiteor) és una lectura obligatòria -i necessària. No us el deixeu perdre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada