EL MÓN DE SUMA ZERO (Gideon Rachman)

El món de suma zero, de Gideon Rachman. Editorial A Contravent (2011)

La crisi actual - segons els entesos, la més greu del capitalisme des del crac del vint-i-nou- ens ha deixat perplexos. Perplexos i atemorits: ens preguntem com hem pogut passar en tan poc temps d’una eufòria tan desbocada a un ensorrament tan aclaparador. I quina mena de món en sortirà de tot plegat.

Gideon Rachman, comentarista del Financial Times i de l’Economist, dos dels mitjans de la premsa liberal anglosaxona tinguts per més seriosos (sobretot quan parlen de Catalunya), i guanyador del darrer premi de periodisme de la Fundació Catalunya Oberta, intenta respondre en el seu llibre a aquestes dues qüestions.

I ho fa a la manera de síntesi històrica mundial de recorregut curt: comença amb l’accés de Margaret Thatcher i Ronald Reagan al poder i acaba amb la crisi de mitjan 2008 que, a hores d’ara, encara gaudim.  En aquests trenta anys escassos neix un discurs econòmic i polític que creix, es desenvolupa, s’imposa ... i acaba amb un gran daltabaix del qual encara no veiem el final.

Entremig, episodis i processos  tan importants com la caiguda del mur, la desaparició de l’URSS, la consolidació i l’ampliació de la Unió Europea –, l’auge de la Xina, la globalització, les noves tecnologies, la liberalització del mercat mundial i el canvi climàtic. És remarcable com l’autor dóna un relleu relativament discret a conflictes que solen ser portada dels diaris, com ara el terrorisme islàmic i al conflicte Israel-Palestina i, comparativament, en subratlla d’altres, com el de l’Índia i el Pakistan. Té les seves raons per fer-ho, perquè els subsumeix en altres d’abast més general.

Simplificant molt la tesi del llibre, es podria dir que el tàndem Reagan-Thatcher (al qual cal afegir, una mica abans, el canvi de rumb de l’economia xinesa sota la batuta de Deng Xiaoping) va significar l’inici del triomf d’una “manera capitalista d’entendre el món”, que va acabar per escombrar la concepció rival, el comunisme, i va permetre al mercat lliure estendre’s arreu.

Ensorrada l’URSS i sense barreres militars o polítiques, aquesta “Era de l’optimisme”, com l’anomena l’autor, va convertir-se en la fe global de la mà de l’hegemonia dels Estats Units. Aquest avenç imparable el presidien dues creences que retrospectivament poden semblar ingènues: una, que el model nord-americà (i, grosso modo, el del seu aliat, la Unió Europea) fonamentat en  el binomi capitalisme-democràcia era exportable arreu del món.

I dues, que s’entrava en una nova era de la humanitat en la qual, tant pel que fa a l’economia com en les relacions internacionals tothom hi guanyava malgrat que hi hagués competència.

Les coses, com sabem, van anar d’una manera bastant diferent quan, des de mitjan 2008 es va donar pas a “L’Era de l’ansietat”. D’una banda, els excessos del capitalisme – o, si més no, el capitalisme entès com una subhasta que premia l’absència d’escrúpols -, van precipitar el crac.

De l’altra, l’aposta militar a ultrança per la urgència d’imposar el que es va anomenar “un nou ordre mundial” presidit per la Pax Americana, amb la consegüent aventura desastrosa de l’Iraq, va mostrar els límits d’una superpotència que potser era l’única però que en qualsevol cas era molt lluny de ser omnipotent.

I finalment, l’eclosió d’un nou poder mundial, la Xina, que entenent el capitalisme a la seva manera però fonamentalment a través del comerç – un dels atributs per excel·lència del capitalisme - és en camí de desafiar el poder nord-americà.

Amb l’ascens de la Xina, han aparegut una constel·lació de països que s’inclinen per un nou model: lliure mercat i autocràcia. Encara d’una manera fragmentària s’arrengleren sota aquesta manera d’entendre el poder i la política estats molt heterogenis: amb la Xina, Rússia, l’Iran i l’anomenat “eix bolivarià” estarien confrontats als EUA, la UE, el Japó i l’Índia. Alguns altres estats, com ara Sud-Àfrica o el Brasil mantindrien posicions ambigües.

Com que aquesta divisió no té la nitidesa ideològica que tenia la de la guerra freda i com que la multiplicitat de factors fa d’aquest tauler un laberint enormement complex, és molt difícil aventurar cap mena de predicció. L’autor deixa entreveure que la propera guerra mundial tornarà a ser entre autoritarisme i democràcia, tant com de lluita pel poder entre potències. Però serà una guerra que es lliurarà, sobretot, amb les armes de l’economia.

La conclusió sembla clara: el món en què tothom hi guanyava s’ha acabat i entrem al món de suma zero, força més conegut en la història: uns guanyen perquè uns altres perden, i viceversa. L’aposta és en saber qui té les millors armes per guanyar, i què significa la victòria d’uns i altres, i des de la perspectiva de qui.

Sigui com sigui, el llibre és força recomanable per la gran claredat d’un tema tan complex i per l’esforç de l’autor a adoptar un punt de vista si no neutral – és un liberal clàssic, i no se n’amaga -, sí múltiple que ajuda a entendre les opcions, les estratègies i la mentalitat dels antagonistes.