Una drecera a la decepció
Els primers
capítols d’aquesta novel·la de lladres i serenos prometen: la presentació dels
personatges, la recreació de la seva circumstància, i el plantejament del nus
del crim estan ben resolts.
La trama, però,
trontolla a mida que avança: els indicis i els “raonaments” dels investigadors,
especialment, són poc consistents o inversemblants, i hi ha un excés
d’intervenció de l’atzar en la resolució del cas. Entre altres, un miraclet
sense importància com que a la víctima se li espatlla el rellotge i assenyala
l’hora exacta del crim (com se sap, que no se li havia espatllat abans?).
Dels moments presumptament còmics només se’n salva
l’estada del principal sospitós a la Model i, per la resta, consisteix sobretot
a rebregar quatre tòpics suats sobre el que els nostres progressistes anomenen
la Catalunya profunda. Ja se sap: surten barats quan es tracta de fer conyeta.
I, pel que puguin dir, sempre es pot agitar el cadàver de Miquel Llor, mort i
enterrat ja fa una pila d’anys…
Però vaja, potser
aquest comentarista és injust: algú va dir alguna vegada que un bon lector és
un bon còmplice. Mai tan ben dit com en el cas d’una novel·la negra. Com aquesta,
per exemple. Per cert, a l’autora li han donat un important premi del gènere. Que
li faci profit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada