Sempre estem disposats a admetre falta d’autocrítica en els altres.
divendres, 11 de novembre del 2011
dijous, 10 de novembre del 2011
dimecres, 9 de novembre del 2011
PREGUNTES A UNA VACA SAGRADA (AMB PERDÓ)
En l’article Carta a un escriptor que comença publicat al diari Ara del 16 d’abril del 2011 http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Carta-escriptor-que-comenca_0_463753627.html Jaume Cabré, fent servir un col·lega de palla que li fa de contrapunt, exposa la seva idea de l’ofici literari. El “jove impacient” (l’escriptor que comença), anhela per damunt de tot ser llegit. En la seva impaciència es plega a les modes i renuncia a crear res d’autèntic.
El binomi “moda” i “absència d’autenticitat” sembla ser un axioma per a Cabré, que contraposa el mercat a la seva ètica de l’escriptor i al que entén per autenticitat: “perquè una obra commocioni el lector ha d’haver sortit de la seva necessitat inexplicable d’escriure allò o rebentar”.
El binomi “moda” i “absència d’autenticitat” sembla ser un axioma per a Cabré, que contraposa el mercat a la seva ètica de l’escriptor i al que entén per autenticitat: “perquè una obra commocioni el lector ha d’haver sortit de la seva necessitat inexplicable d’escriure allò o rebentar”.
Associada a aquesta afirmació hi ha la solitud radical de l’escriptor: una mena d’aposta a cegues amb l’única guia del convenciment d’estar captivat –“raptat” en les seves paraules –per la bondat de la història que s’escriu. Més que un ofici, un sacerdoci, doncs.
Hi ha altres corolaris d’aquesta ètica de l’escriptor, com el que segueix: “un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector”. Grans i elevades paraules! - que si no fos per que és algú tan important qui les escriu, i no precisament un adolescent sinó tot un senyor d’edat respectable, potser ens arrencarien un mig somriure.
Però així d’entrada, es tracta d’un propòsit que sedueix per la noblesa i la integritat. Si no som uns cínics integrals, el primer impuls és de subscriure’l a ulls clucs. Però pensant-hi, ens vénen al cap alguns dubtes.
Primer dubte: hauria escrit Jaume Cabré aquest article si no hagués estat, ell mateix, un escriptor reconegut i d’èxit en l’àmbit (perdó: anava a dir “mercat”) literari català? Hauria continuat escrivint si hagués estat, al contrari del que li succeeix – i que li duri -, poc o gens llegit? Si d’aquesta “carta” n’hagués estat l’autor un escriptor obscur li hauria donat més credibilitat, encara que segur que sovint inspiraria burles i ironies diverses. Melville, Kafka i alguns altres semblen respondre, per la biografia i la pràctica literària, a l’arquetipus d’escriptor anacoreta, però dubto que sigui molt freqüent. És més: potser ho és més el cas de les obres mestres sorgides d’una necessitat alimentícia. La redempció postmortem fa que n’oblidem la baixesa dels orígens.
Segon dubte: com podem saber que estem posseïts de la “gràcia” literària? Pot ser que malgrat l’honestedat dels nostres esforços, ens equivoquem i que prenguem per inspiració el que no és sinó un atac de narcissisme passatger? Entre els protestants, sembla que l’èxit mundà ve a ser un signe de la gràcia divina, però sembla que Cabré no ho vol entendre així, malgrat l’èxit de la seva obra.
I més: Què passa quan un escriptor té ofici però reconeix no tenir inspiració (entesa com aquesta necessitat incontenible de dir ‘alguna cosa autèntica’)? Què passa quan té (o creu tenir) inspiració i no té ofici (i generalment no li dóna importància)?
Un triomfador amb idees de Quixot és certament un especímen curiós, però ja se sap que els escriptors solen ser gent rareta …
dimarts, 8 de novembre del 2011
EL MATAGALLS (des del coll de Bordoriols)
Prenem la carretera que va des de Viladrau cap a Sant Marçal. A la dreta trobem la pista del coll de Bordoriols que puja al Matagalls (1.697 m). El camí, força ben indicat, va pujant suament. Com que som a mitjan novembre, sembla que caminem per sobre d’una estora de fullam. És un paisatge tardorenc, envoltat per una boirina, que a poc a poc es va esclarint. No es pot dir que la vista sigui res de l’altre món, perquè fins que no ets ben amunt no s'albera cap panorama. L’atmosfera, grisa; la llum, pàl·lida, el temps, fresc; al davant nostre, el verd fosc de la fulla caiguda, el marró dels faigs. Tot plegat, una quietud melencòlica que al silenci. Mentre caminem per la fageda, la conversa entre nosaltres flueix com sempre, d’un lloc a l’altre; i les paraules van caient: a voltes, com les notes d'un concert a dues mans. Sortim del bosc, creuem l’esplanada i al cap de poc distingim el pic. Uns metres més i arribem a la creu del Matagalls, des d’on, ara sí, contemplem una vista magnífica.
divendres, 4 de novembre del 2011
ISLÀNDIA - HRISEY
Avui sortim d’Akureyri (la segona població més gran d’Islàndia) i ens endinsem al fiord d’Eyjafjordur. A uns 35 km, una mica abans d’arribar a Dalvik, hi trobem el petit nucli d’Arskogssandur, des d’on surt el ferri que ens du a Hrisey, una illa de 7,5 km de llargada i 2,5 km d’amplada. Unes quantes casetes, amb jardí, amb les parets folrades amb aquesta mena d’alumini -com la majoria de cases a Islàndia- i pintades en blau, blanc, verd, vermell; una església i un restaurant. A mesura que ens hi acostem amb el ferri, ens impacta el ventall de colors. Quan hi som, passegem pels dos o tres carrers de la població i ens endinsem per un caminet, direcció al far, per l’interior de l’illa, un corriol que després segueix vorejant al mar. Marxem a poc a poc, observant les diverses espècies d’aus que sobrevolen l’indret. Només podem esbrinar el nom d’una d’elles: el xàtrac àrtic, un ocell blanc, amb la part superior del cap negra i el bec vermellós. A començament del camí, hi ha un cartell on es llegeix: “Obriu la vostra ment. Entreu en un món d’energia i harmonia que renovarà la vostra ànima i el vostre cos.” Ens envolta un paisatge de color, d’ocells, de mar, de silenci. Tenim sort de la llum del sol que enlluerna suament aquesta atmosfera tan neta i clara.
Islàndia ens ha descobert un altre dels seus secrets.
dijous, 3 de novembre del 2011
L'AFORISME DEL DIA
No hi ha gos sense amo, ni puça sense gos. Puces i amos comparteixen gossos, però no els demanem mai l’opinió. (proverbi dels nòmades mauritans)
dimecres, 2 de novembre del 2011
CAVES ALBET I NOYA
Sortiu de Barcelona, direcció cap al port de l’Ordal. Després del poblet Sant Pau de l’Ordal tombeu cap a la dreta i arribareu a Can Vendrell de la Codina. En aquest indret hi trobareu les caves Albet i Noya, on produeixen vins i caves ecològics. És gairebé una obligació aturar-s’hi, contemplar una estona el paisatge elevat de vinyes i, tot seguit, visitar les instal·lacions. La persona que us hi acompanyarà, us explicarà com elaboren els diferents tipus de vi i caves: unes explicacions fetes amb simpatia, naturalitat i cordialitat. En acabar la visita, el final, el plaer de catar alguns dels vins i caves: el Fanio, el Milana...
Vins excel·lents, passió per la feina ben feta, innovació, cura de la terra i del raïm. Aprendre de la natura i per millorar el que se n’obté: uns vins i uns caves excel·lents.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
L'AFORISME DEL DIA
Una conversa
maonesa:
-Què fas?
-Poso totxos. L’un sobre l’altre
-Ja ho veig: però per fer què?
-Ja t’ho he dit: poso un totxo al damunt d’un altre, i a sobre d’aquest,
un altre totxo. I així anar fent.
-Però per fer què? Vols aixecar una paret? Construir una casa ? Un castell?
La muralla xinesa?
-Com va dir Isidre Nonell: “Jo poso totxos, i fora”
-Ja t’entenc: tu ets un artista. Un artista del totxo.
-Això mateix. I ara, si et plau, no m’interrompis més que em queden
molts totxos per posar.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
CAPSA DE BORBONS
Capsa de Borbons
de Guillem verger i Anna
Carbonell
Ed. Fil
d’Aram
Oi que de tant en tant us agrada tastar un bombonet de
xocolata, amb atmetlla, amb licor, perquè en faci la vida més dolça? Després de sopar o abans d’anar a dormir, per
exemple. Us suggereixo que feu el mateix
amb Capsa de Borbons, un llibre que
parla sobre els reis que, per dret diví, han anat “caient del cel” per regnar
als “seus” territoris, des del segle XVII fins al segle XXI. És a dir, us
recomano que aneu tastant aquests “borbons”, això sí, feu-ho de tant en tant,
espaidament, perquè si us els preneu l’un darrere l’altre agafareu un empatx i
un bon mal de cap (quin maldecap, els borbons!). Capsa
de Borbons repassa la història dels monarques, des de Lluís XIV fins a
l’actualitat i, especialment, la seva relació amb els Països Catalans (vull
dir, amb Catalunya, València, el Rosselló, les Balears -res més lluny que
ofendre ningú) i, espcialment, la seva influència sobre la llengua catalana. No
és un llibre d’història, amb dades ni fets exhaustius, entre altres motius
perquè tampoc pretén ser-ho. Però sí és un llibre d’història divulgatiu, apte
per a tots els públics (especialment, per als amants dels bombonets) i rigoròs.
Un llibre, així mateix, escrit amb un to fi i una ironia intel·ligent, de
vegades sarcàstica, que et fa passar una bona estona.
ISLÀNDIA - ARNARSTAPI
Sortim de
l’hostalet on ens hostatgem i ens dirigim cap a Arnarstapi, un llogarret de
pescadors situat en un extrem de la
península d’Snæfellsnes, a l’sud-oest d’Islàndia. Cal fer uns 100 km per una carretera
estreta, un paisatge amb muntanyetes de lava, amb algunes cases aïllades
–segones residències molt probablement- que afegeixen un toc més de color. En
un punt del camí, ens hi aturem perquè hi veiem sobrevolar un munt de xàtracs
àrtics, uns ocells blancs, amb la part superior del cap de color negre, que ja
hem observat en alguna altra part de la costa d’Islàndia.
Actualment, Arnarstapi és un port petit on
amarren barquetes de pescadors i de lleure, amb algunes casetes i un punt
d’informació on també pots fer un cafè, que també és una botiguetes curiosa. A
més, és un punt de destinació per als turistes a l’estiu. Hi ha també un camí,
una antic pas per als cavalls, entre terra de lava, al llarg de línia de la
costa, que arriba fins a Hellnar, un altre llogarret a uns 2 km d’Arnarstapi. La
passejada dura una hora, si fa no fa. Aquest dia, el vent bufa de valent, una
ventada que alenteix el pas, amb molta força. Cal anar ben tapat. Al llarg de
la costa hi ha unes formacions rocoses i uns penya-segats únics. De fet,
aquesta zona és una reserva. Una mica abans d’arribar a Hellnar, gairebé tocant
a la platja, arrecerats del vent, ens aturem en una mena de baret a fer un
beure. I a contemplar les onades, sota
aquesta atmosfera nítida, les aus marines, el blau clar del cel, el blau fosc
de les onades, colors variats, sota la llum del sol. Un espectacle natural que
omple els nostres sentits.
Actualment, Arnarstapi és un port petit on
amarren barquetes de pescadors i de lleure, amb algunes casetes i un punt
d’informació on també pots fer un cafè, que també és una botiguetes curiosa. A
més, és un punt de destinació per als turistes a l’estiu. Hi ha també un camí,
una antic pas per als cavalls, entre terra de lava, al llarg de línia de la
costa, que arriba fins a Hellnar, un altre llogarret a uns 2 km d’Arnarstapi. La
passejada dura una hora, si fa no fa. Aquest dia, el vent bufa de valent, una
ventada que alenteix el pas, amb molta força. Cal anar ben tapat. Al llarg de
la costa hi ha unes formacions rocoses i uns penya-segats únics. De fet,
aquesta zona és una reserva. Una mica abans d’arribar a Hellnar, gairebé tocant
a la platja, arrecerats del vent, ens aturem en una mena de baret a fer un
beure. I a contemplar les onades, sota
aquesta atmosfera nítida, les aus marines, el blau clar del cel, el blau fosc
de les onades, colors variats, sota la llum del sol. Un espectacle natural que
omple els nostres sentits. L'AFORISME DEL DIA
De fa segles que els fabricants de parasols estan a matar amb els
fabricants de paraigües. Algun dia algun prohom prestigiós s’atrevirà a dir que
uns i altres fabriquen si fa no fa el mateix. Aquell dia la humanitat entrarà
en una fase d’harmonia universal. (anònim s. XXI)
divendres, 28 d’octubre del 2011
dijous, 27 d’octubre del 2011
dimecres, 26 d’octubre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
L'AFORISME DEL DIA
Diu la saviesa popular que sempre hem de buscar el
punt mitjà. El problema és on posem els extrems.
diumenge, 23 d’octubre del 2011
divendres, 21 d’octubre del 2011
JOC D'INFANTS
Jocs
d’infants
de Joaquim Carbó: rodó i aclaparador
Llibre de proses al voltant del
patiment i la destrucció infligits de manera directa o indirecta en infants
d’arreu del món, però sobretot en països subdesenvolupats o en guerra. Uns i
altres ofereixen condicions inmillorables perquè floreixin la violència i la
barbàrie de manera espontània que, com no podia ser d’altra manera, s’acarnissa
en els més febles: els infants i, secundàriament, també, les dones, que són
tant i de vegades més víctimes que les criatures que porten al món. Alguns
dels casos, que podríem qualificar de “lleus”, procedeixen del món desenvolupat
i incideixen sobretot en l’estupidesa dels adults, tant sota la forma de les
bones intencions com de les expectatives desmesurades que projecten sobre els
seus fills. El material d’aquests
“Jocs” sembla procedir de fonts reals: diaris, noticiaris, etc, que, per poc
que estiguem familiaritzats amb l’actualitat, no se’ns fan estranys. I, si en
algun dels casos hi ha una concessió a la fabulació, resulta tan versemblant
que no sabriem distingir-los. És un
llibre de gran coherència en el to. Les pinzellades d’humor macabre són
essencials per aconseguir un difícil equilibri entre distanciament i compassió.
És notable la regularitat de cadascuna de les peces, de dimensions gairebé
idèntiques, com si l’autor s’hagués esforçat a aconseguir una simetria
perfecta, com el nombre de narracions: cent. No hi ha concessions a l’ornamentació ni a
l’efectisme perquè amb l’exposició directa
n’hi ha prou per produir un xoc en el lector. No hi falta ni hi sobra
res: tot és clar, factual, essencial. Hi ajuda, és clar, la mateixa naturalesa
del tema, i les sensacions que desvetlla apunten sistemàticament en la mateixa
direcció: el món d’horror que els homes han creat per a si mateixos compendiat
en el patiment gairebé rutinari dels infants, víctimes (però també botxins)
innocents de la mateixa condició humana.
Sobri i dosificat com la seva prosa, l’autor ha tingut també l’encert de
no fer gaire l’enumeració d’iniquitats: evita, d’aquesta manera, el perill de
la familiaritat amb l’horror i el consegüent esmussament de la commoció. La
brevetat ens fa sospitar que l’autor podria continuar el catàleg ad infinitum,
cosa que és un motiu addicional de basarda.
Moralisme?
Com es diu a la contraportada, és
una obra destinada a despertar la nostra indignicació. I no hi motius per a
dubtar-ho. Evidentment, s’eludeix en tots i cadascun d’aquests aiguaforts el
final feliç: estadísticament no és versemblant i ensucraria de manera fatal l’obra.
Ara, cal preguntar-se si davant tanta
desgràcia i, sobretot, la naturalitat amb què s’esdevé i amb què l’accepten
tant botxins com víctimes i espectadors la reacció no pugui ser, en més d’un,
un arronsament d’espatlles i un dir-se: “aquesta és la condició humana”.
Recomanable?
Tot depèn si ens adrecem a lectors
“conscienciats” o a fatalistes que consideren que no cal furgar en unes ferides
que sabem de sobres que existeixen i tanmateix no guariran mai. Potser també,
atesa la gravetat del tema, algú considerarà obscè assenyalar
que ens trobem davant una petita obra mestra de l’ofici d’escriure.
dijous, 20 d’octubre del 2011
AFORISME DEL DIA
Proliferació de móns
proliferacio de noms.
Nostàlgia d’un univers d’un sol món
i dels seus
noms justos, necessaris, suficients
dimecres, 19 d’octubre del 2011
L'AFORISME DEL DIA
Una imatge val més que mil paraules diuen.
Mil imatges no poden explicar una paraula, encara que potser
no valgui gaire. A cada cosa el que li pertoca.
dimarts, 18 d’octubre del 2011
EL MONSTRE DEL GUINARDÓ
No sé què hi fas, estampat en aquesta paret d’una modesta
torre mig derruïda a tocar del Carmel
que té pinta d’estar, com és moda d’escriure avui, okupada. El grafiter que et
va parir, perdó, pintar, era un expert o
va tenir un cop d’esprai/brotxa afortunat.
Cal reconèixer que ets horrible, i que has aconseguit donar
un toc de repugnancia a una anodina paret
de maons d’un barri francament poc afavorit, però que seria injust
qualificar de terrorífic o, ni tan sols, d’horrible.
Què em recordes? El teu rostre abonyegat que baveja negrors espesses, uns ulls aquosos
irremissiblement tèrbols, enormes i
segurament inútils, la dentadura impossible que et deu fer patir més a tu que a
les teves presumptes víctimes, fan pensar en una gárgola medieval o en un
monstre marí d’aquells que imaginaven els grecs en ple desenfrè mitogràfic.
O, més vagament encara, evoques una versió pàl·lida i desmanyotada del cap d’uns
d’aquests dracs que els xinesos fan giravoltar en les seves festes, diríeu que
en una rèplica oriental de la patum (o a
la inversa: no sigui que ens acusin d’etnocèntrics).
Però no: no ets un
il·lustre mite grec, ni una gàrgola digna de consideracions medievalistes, ni
un bigarrat drac xinès, reclam turístic garantit - ben al contrari del teu
parent al proper parc Güell, més
afortunat que tú, segons com es miri. Tan sols ets una
pintada anònima, un abscés d’odi rebentat.
Un gra de pus que es transmuta en
figura.
La teva deformitat no dignifica la repugnància que
inspires. Per això fas llàstima: no et pots amagar. Has de mostrar la teva
lletjor evident un dia si i un altre també al vianant, que amb disgust topa de
nassos amb tu . Ets allà, visible, evident. Fins que el temps, amb mandra
displicent, et vagi esborrant, o els homes, en un acte de misericòrdia
involuntària, enderroquin la paret que et sosté.
dilluns, 17 d’octubre del 2011
diumenge, 16 d’octubre del 2011
SENSE INVITACIÓ
Us invitem que llegiu Sense
invitació (ed. Proa), petit llibre de poemes del periodista i escriptos Vicenç Villatoro,
absolutament recomanable. Poemes curts, versos gens complexos. No cal ser un
gran lector, ni tan sols un gran amant, de poesia. Són mots sobre temes
diversos i petites reflexions sobre el pas dels anys, sobre persones, sobre
llocs, sobre el món, per a tots els lectors. Al rerefons, el batec constant per la vida i la incertesa del futur. Sense invitació: en reproduïm uns versos.
Al final som aquí
només per veure món
i es tracta tan sols d’acumular
imatges de la bellesa de les coses
-com els cromos d’un àlbum-
sense cap altre argument.
Ens pensàvem
que la vida seria una novel·la
i és només un documental de geografia.
Al final som aquí
només per veure món
i es tracta tan sols d’acumular
imatges de la bellesa de les coses
-com els cromos d’un àlbum-
sense cap altre argument.
Ens pensàvem
que la vida seria una novel·la
i és només un documental de geografia.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
AFORISMES
No és el mateix prendre calamars a la romana que calamars de la romana.
Perdoneu, però algú ho havia d’aclarir.
divendres, 14 d’octubre del 2011
EL FRONT MARÍTIM
Barcelona, ciutat oberta al mar. M’hi atanso fins al barri vell de la Barceloneta i m’hi passejo, pel front marítim.
Ben a la vora de carrers estrets, hi veig la roba estesa exposant intimitats, colors i formes; hi trobo restaurantets, barets i botiguetes; hi ensopegues amb veus, cares, gestos, vestits, sons... de ben diversos. A tocar d'aquests carrerons, habitats en gran part per la pobresa i la misèria, s'hi exhibeixen vaixells luxosos, velams i futurs prometedors.
Arribo fins a la platja. Com sempre, a un costat la vela d’un edifici imponent; a l’altre, les torres bessones, amb el peix gros. Davant, les onades que freguen la sorra; olor de salobre i de mar pol·luïda. Pertot, un niu de jovenetes que mostren alegrement la pell dels seus cossos; i de jovenets que ballen al ritme de la música que duen enclavada al cervell. I d’altres, de no tan joves: gent del barri, forasters de tota mena. Brogit, soroll, moviment, tràfec, barreja d’olors…
A poc a poc, llum de lluna, claror tènue, capvespre tardoral, allà on si va imposant la remor de les onades.
EL BARRI DE LA RIBERA
Em sento sovint forà en aquesta ciutat on he nascut i que mai l'he creguda del tot meva. Tanmateix, alguns dels seus carrers i racons m'acullen a estones, quan m'hi perdo, per sentir-hi altres veus, gestos, mirades... altres colors, altres olors.
Ahir era un d'aquests vespres encara lluminosos quan vaig restar embadalit en una petita placeta: uns arbres, un fanal amb quatre llumetes, unes baranes i unes façanes que conserven el pas del temps, plantes, la botigueta… Es va entreobrir lleugerament la porta d'un balcó i va aparèixer tímidament la cara d'una noia -20 anys endevino-, pell fosca, ulls negres, llavis prims amb un somriure insegur, un cos sinuós, unes cintura esvelta, una sensualitat captivadora.
Uns crits distants en una llengua que desconec em desperten del meu encaterinament. Un instant i torno a la realitat. Sóc al barri de la Ribera.
dijous, 13 d’octubre del 2011
dimecres, 12 d’octubre del 2011
PRAGUEM, GARMANS, PAR UNA LLENGUA CURRECTA
El català, vent en
popa? Doncs si vostè ho diu …
En aquest país nostre (si és que arriba a la categoria de país) qualsevol comentari que es faci
sobre la llengua catalana desperta polèmiques, passíons, comentaris, articles
amunt i avall… I és que certament els aspectes lingüístics són apassionants, si
més no, per a aquells que ens hi dediquem professionalment o que hi estem
interessats d’una manera o altra. Ara mateix en tenim els exemples sobre la
immersió lingüística, tema que fa reviscolin amb un fervor gairebé religiós els
vells arguments de les espanyes de les cavernes.
Però m’enfilo per les branques, perquè no volia escriure sobre immersions
lingüístiques, sinó més aviat sobre perversions lingüístiques. D’aquestes
(perversions) que tant sovintegen en aquesta terra (o país) i que, un cop
fetes, ens deixen tan amples.
Les estadístiques oficials (i d’altres de no oficials) que apareixen als
mitjans de comunicació i amb què els nostres representants de la cosa pública
s’omplen la boca de tant en tant es reafirmen generalment que la llengua
catalana va avançant pel que fa a l’ús, que cada vegada hi ha més gent que sap
llegir, parlar i escriure en català -i que TV3 té un índex d’audiència considerable,
tot i que no sabem quin percentatge de xinesos, paquistanesos, subsaharians,
japonesos, marroquins… la mira). És ben cert que d’ençà trenta anys, o més, la
llengua catalana hi és present, als mitjans de comunicació. Aclarim, però: en mitjans
com algunes ràdios (quantes, en comparació amb les emissores que es poden
escoltar en llengua castellana?), televisions (TV3, canal 2 de TVE, la 8 –del
grup Godó, televisió que emet alguns programes en català, però amb constants
referents espanyols), diaris, algunes revistes (ben poquetes)…
És ben cert també que a l’escola primària l’ensenyament es fa en català (la
immersió, fins quan?). A l’ESO, l’ensenyament es fa en… deixem-ho córrer. Sí, és cert, la llengua catalana, en 30 o 35 anys ha avançat, gràcies a
moltes, moltes persones que han estat sempre amatents, defensant-la, des de
diferents posicions i professions. Perquè una gran part de l’anomenada societat
civil ha pres iniciatives per fer-la prosperar i defensar-la dels constants
atacs.
Les estadístiques, i una determinada realitat, diuen, doncs, que l’ús de la nostra llengua avança.
Endavant, doncs. Una altra cosa és la sensació que un té quan és al carrer, al
pati de les escoles, al mercat (en barris fins i tot com Gràcia o Sants, tan tradicionalment
“catalans”, caldria fer-hi un estudi sobre l’ús i la qualitat de la llengua que
s’empra); o quan un va a “la caixa de tots” (ara, el banc de tots) per
passar-hi comptes i… Podríem posar-hi llarg etcètera d’exemples. Però ja se
n’ha escrit prou, sobre això. I ho han fet sociolingüístes reconeguts. La
nostra intenció, ara, no és escriure sobre estadístiques.
Més no vol dir
millor … sinó de vegades, pitjor
Podem estar contents, doncs, aquells que ens preocupem per l’estat de la
llengua catalana (matiso, de les llengües, especialment de les llengües
minoritàries). La nostra (llengua) té bona salut, millor dit, l’ús de la llengua. Ara bé, ben poques
vegades es parla sobre la qualitat de
la llengua. Sobre aspectes lingüístics i sociolingüístics diversos de caràcter
divulgatiu ja se n’ha escrit, i molt; per posar-hi només un exemple, el
malauradament desaparegut Joan Solà i
els seus articles al diari Avui.. I d’altres, per descomptat (per cert,
aconsello la lectura de l’article Apronòmia,
de Marià Pou, publicat el 10 d’octubre, al diari Ara).
La qualitat de la llengua! Diguem-ho clar i català: la llengua catalana és,
cada vegada més, una sistema lingüístic que va perdent signes d’identitat
claus. Ja no es tracta només d’utilitzar sistemàticament un lèxic ple
d’interferències, barbarismes i barbaritats (podríem fer-ne un llistat, però de
diccionaris sobre això, ja n’hi ha) com ara bueno,
pues, vale…, que també és prou greu, en registres informals i de ben formals. No es tracta tan sols de fer servir un
lèxic farcit d’expressions, frases fetes (traduïdes literalment del castellà) i
de termes aliens a la nostra llengua. Amb el temps, se n’hi van introduint més.
Fixem-nos, si no, en alguns professionals de la informació, entre altres
casos. En alguns partit de fútbol
els jugadors claven patades (és que
dir puntades de peu… quina sofisticació); els nois de l’equip del meu fill es
canvien al vestuari, no al vestidor. I parlant d’esport, per cert, estareu d’acord amb nosaltres que el Xavi (del
Barça) és un jugador que té moltes calitats, perquè la qualitat ha deixat d’existir;
la crisis econòmica, déu n’hi do
quin agobio que ens està provocant (l'angoixa, cada vegada va més fluixa); el meu company em diu que li falla l’embrague del cotxe (embragatge és massa llarg). La profesora de l’institut del
meu fill ja ens ha enviat dos partes
(i no ens n’ha enviat el tercer, de comunicat,
perquè ha hagut d’anar de part). Darrerament
–de fet, des de ja fa temps- estic ben content perquè en aquest país ja no hi
ha malalties, potser gràcies a les retallades! Ara hi ha enfermetats, als mateixos hospitals. I ens quedem tan amples! (O
tan amplis!)
Pel que fa a la fonètica de la llengua, són evidents alguns trets fruit de
la substitució lingüística (que no evolució, conceptes diferents que sovint es
confinen interessadament). Molts trets fonètics de la nostra llengua van sent
substituïts per d’altres o bé van desapareixent, com algunes sonoritzacions; la
desaparició de la vocal neutra en l’àrea del Barcelonès, Baix Llobregat –i altres
llocs- (vocals neutres que no es pronuncien i vocal tòniques que es pronuncien
com a neutres –perque-). La
morfologia catalana és cada vegada més estrafeta, plena d’interferències –la costum, la fulla de paper, la
vantatja de saber català, la conta
al restaurant… etc -no cal
ara fer aquí un llistat d’exemples. I ens quedem tan amples!
Pel que fa a l’estructura sintàctica, no cal que ens espantem gaire perquè
no es facin servir pronoms febles (de fet, gairebé podem dir que han deixat de
viure, pobrets, ningú els té en compte); i és que ja fa temps que sovinteja, per
exemple, l’ús de: ha hagut molt
trànsit, avui; hauran canvis al
govern… Quan érem petits, ens explicaven un conte que començava així: Hi havia una vegada un príncep…
Actualment, com que som molt moderns, això ha canviat. Ara, el conte comença així: Havia una vegada un príncep… És clar,
per què cal dir en aquests casos: Hi
havia, hi ha hagut o hi haurà… si
ja ens entenem sense el hi? El que és important és el príncep, que caram.
També sentim, cada cop més, que no treballem per la tarda (en comptes de a la tarda); o bé que a la feina pleguem a les 5 i mitja. Dos quarts de sis? Ningú ho entén, això, ara. I no diguem que actualment no hi ha gaire feina, no. Gaire? Gens de feina! I ens quedem tan amples! O tan amplis o tan estrets o tan restrets!
També sentim, cada cop més, que no treballem per la tarda (en comptes de a la tarda); o bé que a la feina pleguem a les 5 i mitja. Dos quarts de sis? Ningú ho entén, això, ara. I no diguem que actualment no hi ha gaire feina, no. Gaire? Gens de feina! I ens quedem tan amples! O tan amplis o tan estrets o tan restrets!
Al capdavall, n’hi ha que diuen que el que és important és entendre’ns, que
tant li fa, que hi hagi un hi (o un en, o un ho…) de més o de menys, que això dels pronoms és un li-ho –i també això dels verbs i de les
preposicions i de…. Aquest argument, que sentim tan freqüentment, que el que
cal és entendre’ns, en referència a aquests casos o a d’altres, és una
autèntica fal·làcia, demagògia pura. Però res més lluny d’aquest article que fer-ne un assaig sobre llengua i
fer-nos pesats al lector pacient.
Creiem que hem de poder viure en la nostra llengua en tots els àmbits. Ens
hem de poder expressar en un model de llengua natural. Per què a les cartes o als
correus formalets sempre hi trobem expressions com ara Us preguem que…? Nosaltres, quan érem petits, a pregar anàvem a l’església,
on dèiem: Preguem germans (perquè la
nostra llengua…).
Cal poder parlar i escriure en una llengua correcta, sense que haguem de dubtar-ne constantment i que s’ajusti a una normativa (alguns aspectes de la qual és urgent que siguin revisats) amb la qual ens sentim identificats. I no ha de ser una llengua complexa que ens faci dubtar sobre tot ara sí ara també, ni ha de ser una llengua enrevesada, literària… Totes les llengües, totes, tenen els seus secrets, les seves estructures, les seves complexitats, expressions que ens resulten rares, naturals, senzilles (deunidó), belles…
Cal poder parlar i escriure en una llengua correcta, sense que haguem de dubtar-ne constantment i que s’ajusti a una normativa (alguns aspectes de la qual és urgent que siguin revisats) amb la qual ens sentim identificats. I no ha de ser una llengua complexa que ens faci dubtar sobre tot ara sí ara també, ni ha de ser una llengua enrevesada, literària… Totes les llengües, totes, tenen els seus secrets, les seves estructures, les seves complexitats, expressions que ens resulten rares, naturals, senzilles (deunidó), belles…
Primmirats … o simplement
curosos?
La nostra llengua, com totes les llengües, només serà respectada si els
mateixos usuaris la utilitzem arreu i com cal –i actualment hi ha un niu
d’eines per consultar-ne dubtes: diccionaris, googles, gramàtiques, correctors,
serveis lingüístics…. El català només serà una llengua de prestigi si nosaltres
ho volem. Els primers responsables de difondre, d’utilitzar, de normalitzar
termes i estructures, de manera natural, segura, rigorosa, responsable són els
professionals, que tenen com a principal mitjà d’expressió la llengua. I em
refereixo a mestres i professors, i no només de llengua sinó també de
matemàtiques, de física, d’història, d’educació física, de qualsevol matèria i
assignatura; als periodistes (que sovint tenen la difícil tasca d’improvisar
quan retransmeten en directe); als polítics de totes les tendències; als directius,
empresaris, esportistes, metges…
Estem disposats a respectar la nostra llengua? I respecte vol dir consideració, mirament, prestigi. Volem
que, d’aquí a 10, 20, 30… anys, la llengua catalana sigui un sistema de
comunicació diferenciat, amb uns signes d’identitat i uns registres propis? Som
conscients que no només cal utilitzar la llengua, sinó també fer l’esforç per
aprendre’n cada dia un poc més? Hi
creiem, en el català?
dilluns, 3 d’octubre del 2011
NETEJA DE Q...
Haig de confessar (Jo confesso, també) que sóc un maniàtic de la netedat
(eps! de la neteja, ja no tant), tinc una obsessió per les coses netes (i per
altres, també, ho reconec). M’agrada que tot estigui net, com ara la casa, la
cuina, el raconet des d’on em connecto a internet, els carrers, la porteria de
casa, la bicicleta… En fi, fins i tot puc dir sincerament que no tinc cap
granet, a la cara.
I el cotxe. Per a mi, és una obsessió que el cotxe estigui ben lluent, per
fora i per dintre. Els dissabtes m’hi passo llargues estones passant-t’hi el
plomall.
De vegades em preocupa, aquesta mania meva per les coses netes. Però no en
sóc l’únic, d’obsès. La meva amiga Gènia també és una obsessa, de la netedat (i
d’altres coses, però això és un altre tema). Du que li rentin el cotxe gairebé
cada setmana; i res de plomalls ella; la Gènia va a un d’aquests lloc on te’l renten
automàticament i te’l deixen com nou. I és que a la Gènia li agrada que destaqui
el blau metàl·lic del seu golf. Li agrada que l’hi deixen ben net. Sobretot, els baixos. Sempre porta els baixos ben nets. A mi em costa
d’entendre, això, perquè els baixos no solen ser aire visibles, a primer cop
d’ull, no es veuen, a menys que t’hi posis, esclar, que t’ajupis i els
observis. Vet aquí, però, que la
Gènia és una maniàtica dels baixos, del baixos del cotxe; els
vol nets, sense pols. Més encara, l’interior del cotxe també ha d’estar com una
patena. Per això, quan el du a netejar, deixa ben clar que no vol que quedi ni
un bri de polsim, al seu golf; ni paperets; ni pèls (eps! que hi ha cotxes que
n’estan plens); ni burilles; ni cendra; ni escuradents; ni restes de pa de fuet
de xocolata de xoriço de codonyat de iogurt de farinetes de la nena del nen de
xupa-xups de pegadolça de galetes d’atmetlles de pistatxos de sorra…
De qllons! Vol que el seu cotxe estigui ben net, net de qllons. A més, la Gènia és una entusiasta de
la neteja integral. De manera que va a un lloc on li fan un servei integral, de
neteja. Que li netegin amb integritat, el cotxe. Si li han de netejar els
baixos, del cotxe, que sigui integral, la neteja. I a l’interior, del cotxe,
res de pèls res de papers res de.. res de res. Net de qllons, el golf!
Seguint els consells de la
Gènia (amb qui comparteixo obsessions, neteges i netedats), jo
ara porto el meu panda al mateix lloc, a un petit local al barri de ¿. I demano que em deixin els
baixos com els de la Gènia. I
per dintre, el vull ben net, de papers de bolis de llaminadures de crispetes...
El vull net de qllons! Que me’l revisin íntegrament! I és que, la veritat, el
deixen ben net, el cotxe, net de qllons. Si a dintre n’ha quedat cap (de paper
de burilla de pèls de…), t’ho netegen tot. I la veritat és que, ara, n’estic
ben satisfet de com queda, el meu panda. Per fora, per dintre, per sota... Net
de Qllons!
divendres, 16 de setembre del 2011
PASSEJADES PER BARCELONA - EL PONT DEL TREBALL (DIGNE, EPS!)
Vet aquí que, tot passejant per Barcelona, m'adono que en aquesta capital mediterrània nostra gairebé no hi ha ponts. O, disculpeu-me, hi ha pocs ponts. A Barcelona no tenim gaires ponts
Les grans capitals europees tenen ponts famosos i reconeguts arreu. Vegem si no Londres, amb el majestuós pont de la Torre (un nom ben original, Tower Bridge. Respectem-ne el nom original, que la traducció del topònim, aquí, és de mal fer). O a París, ens podríem passar el dia creuant el riu pels seus ponts (el pont-Saint-Michel o el pont Alexander III, noms de sants, de reis... per anomenar-ne només dos). I no podríem conèixer Amsterdam sense passar pels ponts Magere, Torensluis, Python, pont de disseny que simula una pitón). I a Madrid, esclar, a la capital del regne hi ha el Puente de la Culebra, que simula una serpent, una cosa així com a Amsterdam -el nom esclar.
Però a Barcelona n'hi ha poquets, de ponts. No ens agrada fer pont ni ponts -tampoc en vam fer cap quan va venir el pontífex, ara fa ben poc! Som gent de feina, pencaires, ens agrada el treball. Per això al districte de Sant Andreu van fer un pont que van batejar amb el nom de pont del Treball. En anglès, a Londres, posats a traduir-ne el nom, seria una cosa així com Working Bridge. Sona bé i tot. El pont no és gaire bonic. Vaja, que és força lleig. Els dissenyadors de pots devien ser vacances quan el van construir.
Però fa uns anys el van rebatejar, el pont del Treball. I de vegades i amb perdò, sembla que qui bateja repapieja. L'Ajuntament (els batejadors de torn) amb el suport dels benaurats sindicalistes (convertit en dignataris de torn), van afinar el nom del pont, de manera que ara es diu pont del Treball Digne (més val no saber com en dirien els anglesos, d'aquest pont). Per què aquest nom i no pont del Treball Pesat? O pont del Treball Temporal? O pont del Treball Fix? O pont del Treball Distret? Un pont aquest, per cert, que aviat desapareixerà per les obres del tren de l'AVE. Ens trauran el pont, però ens quedarà el Treball (digne). Els rebatejadors (i repapiejadors) de torn hauran de buscar un altre pont (o carrer) per dignificar-lo.
Jo, mentrestant, continuaré passejant per Barcelona, creuaré el pont del Treball Digne, potser per darrera vegada. I un pèl indignat (que no indigne), segurament per això.
dissabte, 3 de setembre del 2011
PRESENTACIÓ (II) L'hàbit no fa el monjo (o sí)
El nom que hem triat com a títol apunta a la lliure expressió de la individualitat, elevada a la màxima potència gràcies a internet. És cert que la dita popular “Tants caps tants barrets” en què s’inspira té unes connotacions més aviat lletjotes : de guirigall, desordre, esperit de campanar i narcissisme desinhibit.
Però ja se sap que els antics – la trista humanitat prexarxa, volem dir – eren aixafaguitarres per vocació, esperits negatius, ressentits i posseïts d’una desconfiança il·limitada envers el gènere humà.
Encara que, ben pensat, tota aquesta gran novetat, per cert, potser no és tan nova: ves a saber si, ja fa uns quants segles, quan la impremta balbucejava, algú no va fer escarafalls similars davant la possibilitat de disseminar les excel·lències i les tonteries humanes (o sigui: la humanitat pura i dura), més enllà dels quatre privilegiats que podien fer-se amb les escassíssimes còpies confegides per uns quants esforçats i esclavitzats amanuenses.
Per això, i molt més, donem les gràcies en primer lloc al senyor Gutenberg i als seus fills i néts: al senyor Google, al senyor Microsoft, al senyor Apple, al senyor Facebook i tants d’altres, davant dels quals ens traiem el barret i ens descobrim el cap rapat, calb, pelut o caspós, segons els casos … i ens descobrim també davant molts altres, incloent-hi els senyors ministres i funcionaris dels ministeris de l’interior d’aquí i de la Cotxinxina, als qual també saludem mentre els seus subordinats acompleixen el repàs rutinari a les webs per al bé de tots i totes.
Visca la democràcia, doncs (el menys dolent dels sistemes, com va dir aquell) i visca el progrés a dit.
divendres, 2 de setembre del 2011
PRESENTACIÓ (I) El bloc que ha de salvar la humanitat o Com frenar la diàspora de les mandonguilles quan se’ns en va l’olla
“Un altre bloc!”, us exclamareu. I “Per a què?”, us preguntareu, a continuació. Internet ha disparat les ànsies comunicatives de la ciutadania. I com som de ple en un món digital, com si l’haguessin assenyalat amb un dit, qui més qui menys se sent cridat a proclamar a tort i a dret qui és ell, què pensa i què sent : opinions, sensacions, impressions, imaginacions i fantasies, fòbies i filies i, si s’escau, indiferències i ignoràncies.
És arribada l’hora de fer saber a la humanitat sencera i connectada que, posem per cas, l’altre dia l’autor/administrador del bloc es va rebentar un gra de pus, que el canari se li va escapar de la gàbia, o que, si s’ha de posar mitjons que no siguin negres, sempre comença pel peu esquerre. L’autor/administrador ha de fer pública també la seva indignació davant la passivitat dels governants de la seva ciutat per no subministrar anticonceptius als coloms. També vol fer constar la seva idea que-els-polítics-ja-se-sap-tots-són-iguals.
Informacions i opinions de tanta originalitat i trascendència no pot ser que restin en el forat negre de la solitud o, com a molt, confinats a la tosca xafarderia de veïnat, o a la línia telefònica i el servei de correus, limitadament recíprocs i apadrinats, a més, pel pare estat.
No pot ser que la humanitat quedi òrfena de tantes veus, de tants parers, de tantes aportacions per a construir un futur comú que ha de ser de tots, fet per tots i per a tots. No pot ser que, ara que disposem de les eines, tots i cadascun de nosaltres no ens projectem urbi et orbi.
Hi ha milions d’ulls (aparellats o bornis) disposats a llegir les paraules que ara i adés bolquem (bloquem), aboquem, perboquem i de vegades evacuem a la xarxa. Paraules sorgides del nostre jo més autèntic, totes elles d’un valor únic, personal i intransferible (com el DNI).
Sense censures, sense imposicions, sense filtres de supervisors, d’editors, caps o jerarques de mena vària, en peu d’absoluta igualtat. El desideràtum democràtic, vaja.
És per això que hem decidit no quedar-nos enrere i aportar el nostre petit gra de sorra a l’orquestra cacofònica digital d’on emanarà l’harmonia universal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)