CAPS I BARRETS

CAPS I BARRETS. EL BLOC MÉS SELECTE: EL BLOC QUE QUASI NINGÚ LLEGEIX, NOMÉS ELS HAPPY FEW (VERY, VERY FEW).

Avís: Els autors de Caps i Barrets no es fan responsables de les opinions expressades en els articles d'aquest bloc (que són les seves, però de tant en tant proferides en un estat d'intoxicació etílica).

divendres, 21 d’octubre del 2011

JOC D'INFANTS


Jocs d’infants
de Joaquim Carbó: rodó i aclaparador

Llibre de proses al voltant del patiment i la destrucció infligits de manera directa o indirecta en infants d’arreu del món, però sobretot en països subdesenvolupats o en guerra. Uns i altres ofereixen condicions inmillorables perquè floreixin la violència i la barbàrie de manera espontània que, com no podia ser d’altra manera, s’acarnissa en els més febles: els infants i, secundàriament, també, les dones, que són tant i de vegades més víctimes que les criatures que porten al món.   Alguns dels casos, que podríem qualificar de “lleus”, procedeixen del món desenvolupat i incideixen sobretot en l’estupidesa dels adults, tant sota la forma de les bones intencions com de les expectatives desmesurades que projecten sobre els seus fills.   El material d’aquests “Jocs” sembla procedir de fonts reals: diaris, noticiaris, etc, que, per poc que estiguem familiaritzats amb l’actualitat, no se’ns fan estranys. I, si en algun dels casos hi ha una concessió a la fabulació, resulta tan versemblant que no sabriem distingir-los.  És un llibre de gran coherència en el to. Les pinzellades d’humor macabre són essencials per aconseguir un difícil equilibri entre distanciament i compassió. És notable la regularitat de cadascuna de les peces, de dimensions gairebé idèntiques, com si l’autor s’hagués esforçat a aconseguir una simetria perfecta, com el nombre de narracions: cent.  No hi ha concessions a l’ornamentació ni a l’efectisme perquè amb l’exposició directa  n’hi ha prou per produir un xoc en el lector. No hi falta ni hi sobra res: tot és clar, factual, essencial. Hi ajuda, és clar, la mateixa naturalesa del tema, i les sensacions que desvetlla apunten sistemàticament en la mateixa direcció: el món d’horror que els homes han creat per a si mateixos compendiat en el patiment gairebé rutinari dels infants, víctimes (però també botxins) innocents de la mateixa condició humana.  Sobri i dosificat com la seva prosa, l’autor ha tingut també l’encert de no fer gaire l’enumeració d’iniquitats: evita, d’aquesta manera, el perill de la familiaritat amb l’horror i el consegüent esmussament de la commoció. La brevetat ens fa sospitar que l’autor podria continuar el catàleg ad infinitum, cosa que és un motiu addicional de basarda.

Moralisme? 
Com es diu a la contraportada, és una obra destinada a despertar la nostra indignicació. I no hi motius per a dubtar-ho. Evidentment, s’eludeix en tots i cadascun d’aquests aiguaforts el final feliç: estadísticament no és versemblant i ensucraria de manera fatal l’obra.   Ara, cal preguntar-se si davant tanta desgràcia i, sobretot, la naturalitat amb què s’esdevé i amb què l’accepten tant botxins com víctimes i espectadors la reacció no pugui ser, en més d’un, un arronsament d’espatlles i un dir-se: “aquesta és la condició humana”.  

Recomanable?
Tot depèn si ens adrecem a lectors “conscienciats” o a fatalistes que consideren que no cal furgar en unes ferides que sabem de sobres que existeixen i tanmateix no guariran mai. Potser també, atesa la gravetat del tema, algú considerarà obscè assenyalar que ens trobem davant una petita obra mestra de l’ofici d’escriure.

dijous, 20 d’octubre del 2011

AFORISME DEL DIA

Proliferació de móns
proliferacio de noms.
Nostàlgia d’un univers d’un sol món
i dels seus noms justos, necessaris, suficients

dimecres, 19 d’octubre del 2011

L'AFORISME DEL DIA


Una imatge val més que mil paraules diuen. 
Mil imatges no poden explicar una paraula, encara que potser 
no valgui gaire. A cada cosa el que li pertoca.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

AFORISME DEL DIA


Tots els mestres acaben amb escoliosi

EL MONSTRE DEL GUINARDÓ



No sé què hi fas, estampat en aquesta paret d’una modesta torre mig derruïda  a tocar del Carmel que té pinta d’estar, com és moda d’escriure avui, okupada. El grafiter que et va parir, perdó, pintar, era un expert o  va tenir un cop d’esprai/brotxa afortunat.
Cal reconèixer que ets horrible, i que has aconseguit donar un toc de repugnancia a una anodina paret  de maons d’un barri francament poc afavorit, però que seria injust qualificar de terrorífic o, ni tan sols, d’horrible.
Què em recordes? El teu rostre abonyegat  que baveja negrors espesses, uns ulls aquosos irremissiblement  tèrbols, enormes i segurament inútils, la dentadura impossible que et deu fer patir més a tu que a les teves presumptes víctimes, fan pensar en una gárgola medieval o en un monstre marí d’aquells que imaginaven els grecs en ple desenfrè mitogràfic.
O, més vagament encara, evoques una  versió pàl·lida i desmanyotada del cap d’uns d’aquests dracs que els xinesos fan giravoltar en les seves festes, diríeu que en una  rèplica oriental de la patum (o a la inversa: no sigui que ens acusin d’etnocèntrics).
Però no:  no ets un il·lustre mite grec, ni una gàrgola digna de consideracions medievalistes, ni un bigarrat drac xinès, reclam turístic garantit - ben al contrari del teu parent al proper parc Güell,  més afortunat que tú, segons com es miri. Tan sols ets una pintada anònima, un abscés d’odi  rebentat. Un gra de pus que es transmuta  en figura.
La teva deformitat no dignifica la repugnància  que inspires. Per això fas llàstima: no et pots amagar. Has de mostrar la teva lletjor evident un dia si i un altre també al vianant, que amb disgust topa de nassos amb tu . Ets allà, visible, evident.  Fins que el temps, amb mandra displicent, et vagi esborrant, o els homes, en un acte de misericòrdia involuntària, enderroquin la paret que et sosté.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

diumenge, 16 d’octubre del 2011

SENSE INVITACIÓ


Us invitem que llegiu Sense invitació (ed. Proa), petit llibre de poemes del periodista i escriptos Vicenç Villatoro, absolutament recomanable. Poemes curts, versos gens complexos. No cal ser un gran lector, ni tan sols un gran amant, de poesia. Són mots sobre temes diversos i petites reflexions sobre el pas dels anys, sobre persones, sobre llocs, sobre el món, per a tots els lectors.  Al rerefons, el batec constant per la vida i la incertesa del futur.   Sense invitació: en reproduïm uns versos. 
 








Al final som aquí
només per veure món
i es tracta tan sols d’acumular
imatges de la bellesa de les coses 
-com els cromos d’un àlbum-
sense cap altre argument.
Ens pensàvem 
que la vida seria una novel·la
i és només un documental de geografia.