Jocs
d’infants
de Joaquim Carbó: rodó i aclaparador
Llibre de proses al voltant del
patiment i la destrucció infligits de manera directa o indirecta en infants
d’arreu del món, però sobretot en països subdesenvolupats o en guerra. Uns i
altres ofereixen condicions inmillorables perquè floreixin la violència i la
barbàrie de manera espontània que, com no podia ser d’altra manera, s’acarnissa
en els més febles: els infants i, secundàriament, també, les dones, que són
tant i de vegades més víctimes que les criatures que porten al món. Alguns
dels casos, que podríem qualificar de “lleus”, procedeixen del món desenvolupat
i incideixen sobretot en l’estupidesa dels adults, tant sota la forma de les
bones intencions com de les expectatives desmesurades que projecten sobre els
seus fills. El material d’aquests
“Jocs” sembla procedir de fonts reals: diaris, noticiaris, etc, que, per poc
que estiguem familiaritzats amb l’actualitat, no se’ns fan estranys. I, si en
algun dels casos hi ha una concessió a la fabulació, resulta tan versemblant
que no sabriem distingir-los. És un
llibre de gran coherència en el to. Les pinzellades d’humor macabre són
essencials per aconseguir un difícil equilibri entre distanciament i compassió.
És notable la regularitat de cadascuna de les peces, de dimensions gairebé
idèntiques, com si l’autor s’hagués esforçat a aconseguir una simetria
perfecta, com el nombre de narracions: cent. No hi ha concessions a l’ornamentació ni a
l’efectisme perquè amb l’exposició directa
n’hi ha prou per produir un xoc en el lector. No hi falta ni hi sobra
res: tot és clar, factual, essencial. Hi ajuda, és clar, la mateixa naturalesa
del tema, i les sensacions que desvetlla apunten sistemàticament en la mateixa
direcció: el món d’horror que els homes han creat per a si mateixos compendiat
en el patiment gairebé rutinari dels infants, víctimes (però també botxins)
innocents de la mateixa condició humana.
Sobri i dosificat com la seva prosa, l’autor ha tingut també l’encert de
no fer gaire l’enumeració d’iniquitats: evita, d’aquesta manera, el perill de
la familiaritat amb l’horror i el consegüent esmussament de la commoció. La
brevetat ens fa sospitar que l’autor podria continuar el catàleg ad infinitum,
cosa que és un motiu addicional de basarda.
Moralisme?
Com es diu a la contraportada, és
una obra destinada a despertar la nostra indignicació. I no hi motius per a
dubtar-ho. Evidentment, s’eludeix en tots i cadascun d’aquests aiguaforts el
final feliç: estadísticament no és versemblant i ensucraria de manera fatal l’obra.
Ara, cal preguntar-se si davant tanta
desgràcia i, sobretot, la naturalitat amb què s’esdevé i amb què l’accepten
tant botxins com víctimes i espectadors la reacció no pugui ser, en més d’un,
un arronsament d’espatlles i un dir-se: “aquesta és la condició humana”.
Recomanable?
Tot depèn si ens adrecem a lectors
“conscienciats” o a fatalistes que consideren que no cal furgar en unes ferides
que sabem de sobres que existeixen i tanmateix no guariran mai. Potser també,
atesa la gravetat del tema, algú considerarà obscè assenyalar
que ens trobem davant una petita obra mestra de l’ofici d’escriure.