La Barceloneta és un dels barris per on sovint
em perdo per vagarejar, per prendre una cervesa o un peixet fregit en
algun dels petits bars o restaurants (cal conèixer-los), o per entretenir-me una estona a la llibreria Negra y
Criminal, al carrer de la Sal. Llocs que conec des de fa temps. En aquests carrerons de la ciutat, m'envolta una
certa sensació d’anonimat.
I no deixa mai de copsar-me el contrast
(els contrastos) que percebo en aquest barri –tinguem-ho present, d’una de les
principals capitals turístiques d’Europa. Des de la indiferència que em provoca
la passejada pel passeig de Borbó cap a la platja i al passeig Marítim amb els seus luxosos iots i les barques on imagino bohemis que potser hi fan vida, pretesos
mariners ociosos que deuen contemplar el mar o la façana de la ciutat,
habitants atabalats netejant el seu piset perquè quedi ben lluent no fos cas que... Fins a la decrepitud crua (a ben pocs metres) i inalterable, permanent, des de fa anys i panys, dels carrers estrets, bruts, pudents, amb els balcons plens de
roba estesa que han penjat els inquilins d’un pisos, atabalats també –com els
dels vaixells- perquè pateixen d’allò que finament diem mobbing immobiliari. Parets grisoses de brutícia. Certa cridòria que prové d'algun balcó. Xerric del que suposo deu ser un taller.
Entre l’estretor d’aquests carrers, trobo,
però, un respir, a la fa poc reformada plaça de la Font, amb el mercat de
la Barceloneta. Un espai ampli, assolellat, amb un petit jardinet de joc per a
infants. I bancs. Bancs on seuen unes velletes per fer-la petar. On veig un
captaire jove amb la mirada perduda i la cigarreta penjada i els peus nus
ennegrits i la roba esparracada... On uns homes criden en una llengua que em
resulta desconeguda fins que una dona amb la cara coberta amb vel en crida un
d’ells.
La contrarietat no deixa de sorprendre'm quan m’adreço cap
al passeig Marítim i pel carrer sant Carles creuo una terrasseta d’un bar on uns
presumptes turistes prenen unes gambes, ensumo l’olor d'oli refregit, faig unes passes més i a la cantonada amb el carrer Soria per poc no ensopego amb un captaire -una de tantes mostres del nostre estat del benestar- ajagut a terra (potser dorm), un home que sembla jove també (potser no ho és), encongit, el rostre mig cobert amb les mans, barbut,
el terra brut...
I uns metres més enllà, l’olor de la mar, la placidesa de les onades, els cossos mig nus estesos al sol, rialles.
I penso en la primavera que ja ha arribat. I penso en la desesperació dels mots éssers humans que ja fa temps que s'hi ha instal·lat (que sempre ha existit).
I penso que sóc a la Barceloneta, un barri antic de pescadors.
I penso que sóc a la Barceloneta, un barri antic de pescadors.
