L’enyor de les nyores, senyora,
és la meva penyora
abans d'entrar a la banyera
tot brandant ma senyera
i que no falti la nyoca!
divendres, 25 de novembre del 2011
L'AFORISME DEL DIA
Un aforisme és un
llibre de cobertes llampants al qual li falten la meitat de les pàgines.
dijous, 24 de novembre del 2011
CADA DIA POT SORTIR EL SOL (O POTSER NO PER A TOTHOM)
Em
llevo, i després dels rituals diaris, baixo pel carrer Escorial camí cap a la
feina. La rutina em provoca un cert ensopiment, alhora que tracto de sentir la
frescor de primera hora d’aquest matí de tardor. I penso que tinc sort de
ser-hi. Al metro, les mateixes cares de cada dia: l’executiu que llegeix La
Vanguardia, la noieta amb la carpeta de la universitat, els addictes al mòbil,
l’home cansat preparat per maltractar-se les mans, la dona que badalla, cares
d’avorriment, la infermera que conec que em diu que avui està contenta perquè
l’han destinada a una tasca nova a l’hospital. Intento rumiar com començaré la
clase de les 8, quin acudit dolent m'inventaré. Entro en un bar que he
descobert fa poc i prenc un suc de préssec. Tot i que tinc poca memoria, em
vénen al cap aquests versos: “No tenim
dret a tenir-ho tot./Però tindríem el dret a voler-ho tot”.
En
tornar a a casa, obro el correu i m’apareix un missatge d’una alumna: no pot assistir més a les classes. Perquè li han trobat un càncer. Maleeixo els déus del dolor. I me'n vaig al parc de Collserola, per on camino fins a quedar absolutament esgotat.
ALFRED BOSCH: SI EL BOSCH NO LI IMPEDEIXEN VEURE ELS ARBRES...
Alfred Bosch, aquest
profesor d’història i escriptor, autor de llibres tan destacables com ara Les
set aromes del món, estrenarà la nova
etapa d’ERC a las Cortes. Francament,
no me l’hi imagino gaire, a la capital de la monarquia espanyola. Tres diputats entre una majoria eufòrica de
populars, una minoria de socialistes deprimits, els canaris, els convergents que aniran a la seva… Probablement
alguns ni sabran qui és i ni el saludaran –diuen que passa sovint, això, al
Congreso. D’altres l’anomenaran en castellà, li diran Alfredo, com si fos el Rubalcaba.
L’Alfred fa cara de persona educada, amb aquesta mena de somriure permanent, un pèl indefinit. Sort tindrà d’en Tardà, acostumat a tractar aquella colla
de patums de paper. Amb una mica de sort, podrà fer el cafè amb els d’Amaiur o
regalar algun llibre seu a l’Enric Morera, que també estarà més sol que un arbre
en el desert.
Sempre
podem pensar que l’Alfred será prou llest perquè el Bosch ni li impideixi veure els arbres!
CARME CHACON: CARMETA, CARMETA, QUAN ET VEIG EL COR EM PETA (snif)
Ai, Carme! Des d’aquest petit racó vull transmetre’t molts ànims, perquè la tristor de la teva expressió em fa patir. Has de pensar que la teva ha estat una derrota digna. I una sorpresa: ningú la veia
venir, dona.
Em sap greu, veure aquesta carona teva tan bufona. I tan moixa des de fa ja uns quants mesos. Se’t veu pansida,
deixondida; a la teva mirada li falta l’espurneig d’altres èpoques. La comissura
dels teus llavis tendeix a lliscar cap avall i pren un rictus de disgust, com si
estiguessis emprenyada, potser amb la vida, o amb el Rubi, o amb algun capità
general. Eps! Això sí, el que és d’agrair és que no t’hagis posat botox -com d'altres. Mira, fa setmanes, a la conferencia de premsa, per allò de les primàries,
la teva cara era un poema, un funeral. A mi em fa certa recança,
darrerament, veure’t a la tele o a la ràdio. Sembla ben bé que hagis d’esclatar en plors.
Els teus ulls (molt bonics, per cert) semblen un mar de llàgrimes plens de
vaixells de guerra fent maniobres. Jo crec que això d’haver estat ministra de
Defensa no va gaire per a tu: enviar tancs, pistoletes, bombetes, a països
llunyans, gaire agradable no ho deu ser, oi? I viatjar cap aquí i cap allà, a
l’altra banda del món.
Però en aquesta campanya ho has fet de
meravella. Allò dels vídeos va ser idea teva? Mira que has estat francament positiva,
plena d’idees innovadores, avantguardistes, atrevides. Ets el socialisme del
futur! La futura Putin de l'Estat, d'aquí a 25 anys. De debò et creus tot el has dit? Admirable! Però, aquest caire plorós... Així no es poden guanyar unes eleccions, dona. Mira el Duran com
somriu! I el Jorge!
Sàpigues que la nit electoral, en veure
l’esfondrament del teu equip, els membres de Caps i Barrets (redactors,
fotògrafs, editors, lectors, programadors…) vam fer un gest únic en honor teu:
ens vam treure el barret! No m’agrada donar consells, però
et suggeriria que ara et prenguessis unes vacances, llaaaargues, lluny d’aquí, per
desconectar del Jose, de l'Elena, de l’Iceta. Vés a un lloc tranquil, com ara
Egipte, a veure pirámides. I no estiguis trista, dona, que ara deuràs cobrar
uns 110.000 € per haver estat ministra i per l’acomiadament i tot això.
Ai, Carme, com m’agradaria poder-te dir allò de “Carmeta,
Carmeta, quan et veig el cor em peta".
dimecres, 23 de novembre del 2011
dimarts, 22 de novembre del 2011
ROSA DÍEZ: LA NOVA DIPUTADA O UNA ROSSA 10?
En
aquest bloc, no hi volem prendre partit per cap
opció política, ni cap tendencia (as)sexual, ni pel bicing, ni pels toros, ni pel
deute a curt termini, ni pel vi del Penedès (que és per a paladars exquisits) o el de Ribera del Duero.
Segur
que ja haureu endevinat qui és, esclar. Ens referim a la Rosa Díez (10). Una flor
que frisa per la igualtat de totes les flors. On s’ha vist que una rosa no
vulgui sobresortir entre les flors del seu roserar? La Rosa 10, no. Ella vol
que tots els nascuts a l’Estat espanyol, a la Unió Europea, a l’Orient Mitjà, a
l’Àfrica, a Mongòlia, al Kuzbekistan, arreu
de tot arreu, siguin tots (i totes) clavadets: en alçada, en atributs sexuals,
en el color dels cabells, en el diàmetre del melic… I que tothom parli la
mateixa llengua, esclar. Davant de
l’ONU, vol deixar ben clar que s’ha acabat això de Hello Obama. Amb un Hola Oh, Vamos,
ja ens en sortim prou bé. La Rosa 10 és una autèntica bèstia política, que se’n
diu. Llàstima que ha nascut fora de temps, la Rosa 10. Hauria d’haver
estat diputada de las cortes de Càdiz
el 1810!
Jo, si trobés una rossa 10, me l’enduria a casa i la posaria en un gerro. I la regaria cada dia. I de mica en mica la desfullaria i amb els seus pètals ompliria els meus dies de reflexió d’abans de les eleccions. Jo, si algún dia ensopego amb una rossa 10…
Avui, però, volem retre un sincer i commogut homenatge a una nova (di)putada a Las Cortes, a
una flor (encara que no faci jardí): per la seva persistència, perseverància,
bona fe; i per la seva fermesa a l’hora de defensar les seves idees. Una dona íntegra, integrista, enèrgica, inexorable,
incommesurable, humil (és com la Ronaldo del futbol), dolça, serena, depressora i
repressora i compressora i comprensiva, afamada de justicia social i nacional,
assedegada d’igualtat taurina -i una gran defensora de les vaques
espanyoles! És dolça, tendra, ardent, destrempant,
abassegadora, captivadora, convincent com les manilles d’una mossa. És… sensual…
Mireu-vos-la bé quan apareix amb el botonet superior de la camisa descordat.
Oooooh!
Segur
que ja haureu endevinat qui és, esclar. Ens referim a la Rosa Díez (10). Una flor
que frisa per la igualtat de totes les flors. On s’ha vist que una rosa no
vulgui sobresortir entre les flors del seu roserar? La Rosa 10, no. Ella vol
que tots els nascuts a l’Estat espanyol, a la Unió Europea, a l’Orient Mitjà, a
l’Àfrica, a Mongòlia, al Kuzbekistan, arreu
de tot arreu, siguin tots (i totes) clavadets: en alçada, en atributs sexuals,
en el color dels cabells, en el diàmetre del melic… I que tothom parli la
mateixa llengua, esclar. Davant de
l’ONU, vol deixar ben clar que s’ha acabat això de Hello Obama. Amb un Hola Oh, Vamos,
ja ens en sortim prou bé. La Rosa 10 és una autèntica bèstia política, que se’n
diu. Llàstima que ha nascut fora de temps, la Rosa 10. Hauria d’haver
estat diputada de las cortes de Càdiz
el 1810!Jo, si trobés una rossa 10, me l’enduria a casa i la posaria en un gerro. I la regaria cada dia. I de mica en mica la desfullaria i amb els seus pètals ompliria els meus dies de reflexió d’abans de les eleccions. Jo, si algún dia ensopego amb una rossa 10…
HIMNE A L'AUTOAJUDA
Motius per patir, en
aquesta vida, n’hi ha uns quants. Bàsicament es redueixen a:
· Patir pel que
desitgem i no tenim
· Patir pel que
tenim i temem perdre
· Patir pel que
tenim i voldríem no tenir
· Patir pel que no
sabem si volem o no volem tenir
· Patir per la por
a patir
Per això en
Patufet, que tot i la seva tendra edat ja intuïa per on
anaven les coses, va sortir de casa tot cantant allò de: “Patim,
patam, patum …”
BLOC BLOQUEJAT! ELS MERCATS ENS ATAQUEN!
El
nostre bloc Caps i Barrets ha patit aquesta matinada un atac virtual i ha
quedat bloquejat (al capdavall, és un bloc). N’estem investigant l’autoria ,
però creiem que deuen haver estat els mercats (la prima del deute del bloc ha
pujat extraordinàriament) o algun grup com ara les Germanetes del sant Petó, a
causa del comentari i la imatge que publicàvem ahir en què sortien en Mariano i
senyora petonejant-se en públic (un públic popular), una imatge que ha fet la
volta al món. En
primer lloc, volem deixar ben clar que des de Caps i Barrets no hem pretès mai
ofendre ningú. Tampoc ens sembla que la imatge d’ahir tingués un alt contingut
eròtic, com algú ens ha criticat. Ans al contrari, creiem que és una escena romàntica
i entendridora. Si
algú s’ha sentit ofès, li’n demanem disculpes, no caldria sinó! I per
rescabalar el greuge virtual, publiquem avui una altra imatge en què apareix el
futur president d’aquest Estat espanyol tan proper (que suportem estoicament
sisplau per força) com un home lliure (i lliurat), desvetllat (i vetllat) i
(presumptament) feliç!
I
per demostrar la nostra total transparencia (algú també ens blasma d’amagar-nos en l’anonimat), aquestra vegada -i com a excepció-, dessota anotem les
notres dades on ens identifiquem científicament i clara. Esperem que quedi ben palesa
la nostra bona fe (que d’esperança no ens en queda gaire).
Caps i
Barrets
ADN:
ATGCTAGATCGCPPCC
CIF: X-PPCCBLALBABLA-X
CIF: X-PPCCBLALBABLA-X
dilluns, 21 de novembre del 2011
MARIANO RAJOY: L'ERÒTICA DEL PODER (O EL PODER DE L'ERO QUE ENS ESPERA)
El
PP per fi, després d’anys i panys (bé, vuit anyets tampoc no són tants), ha
arribat al poder. I aquesta és la foto que surt avui a molts diaris de l’Estat –com
l’internacionalment prestigiós “ABC”: el futur president del govern fent-se un
petonet més o menys apassionat (la imatge no és gaire explícita, en això de la passió)
i ben tenyit de blau. A més, allunyadets dels micròfons perquè no se senti el "mmmmmuac". La discreció, sobretot. I com agafa pel coll la senyora. Amb quina fermesa. Aquest futur president de l'Estat sí que tindrà autoritat -i no com l'altre. I és que, diguem-ho clar, no hi ha res com els petons... Petons blaus! Petonets d’un blau ben celestial. PPPperò quin, gustet!
I és que és ben normal, què caram. En Mariano ja sent l’eròtica del poder –la dona
no sabem quin poder (eròtic) hi tindrà. Estem d’enhorabona: de ben segur que ens espera un
govern d'allò més... excitant! Vade retro Mariano! Ben amagat que s’ho tenia, aquest xicot. Que trempadet.
L'AFORISME DEL DIA
Què és millor, el futbol o la cultura? En tot cas, la cultura del futbol ha de ser una cosa grandiosa, apoteòsica".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)