No
podem amagar els autors i els editors de la Capsa som més aviat limitats en la
nostra simpatia per la Casa dels Borbons: com més hi hem aprofundit, més hem
arribat a la conclusió que l’única actitud plausible és “riure per no plorar”, tot evitant
d’aquesta manera atacs de pànic o depressió. L’altra opció hauria estat
escriure una novel·la de terror.
Més
encara, quan en la nostra escassa fília monàrquica convergeixen dos elements
que sovint poden portar a confusió: el primer, el sentiment antimonàrquic i
republicà en general, i el segon, l’efecte que ha tingut en els Països Catalans
i el seu estat actual la Casa dels Borbons des de la seva solemne entronització
a partir de la Guerra de Successió. Un fet d’armes conduït per l’avantpassat de
l’actual sobirà espanyol amb un conscienciós esperit de destrucció que la
història oficial tendeix a obviar. Potser perquè recordaria massa un altre conflicte
bèl·lic més recent de les conseqüències del qual encara gaudim.
Pel
que fa al sentiment antimonàrquic genèric, compartim, per exemple, els
interrogants envers els titulars que presenten el duc de Palma – darrerament
molt més conegut pel seu cognom d’origen plebeu - com a únic presumpte
responsable del tripijoc ara de moda. Així, per exemple, tres diaris catalans
poc sospitosos d’inclinacions monàrquiques treien el 24 de febrer un titular
gairebé idèntic: “Urdangarín admet que el rei li va demanar que deixés els
negocis”, frase que es presta a diverses i divergents especulacions.
El
presumpte afer delictiu sembla que es limitaria al nouvingut que insidiosament
s’hauria aprofitat de la bona fe i de l’historial immaculat de Ses Majestats. No
neguem que aquest no pugui ser el cas, però ens agradaria també comprovar-ho,
com se sol dir, amb llum i taquígrafs. És sabut que el poble és un nen aviciat que
s’ha de comprendre, però de cap manera permetre que dugui a terme les seves
rebequeries.
Així,
fa uns anys, per tal de sortir al pas de rumors es va nomenar per primer cop un
inspector dels comptes de la Corona, amb la particularitat que aquest
funcionari és nomenat per la mateixa monarquia o, si més no, amb el seu
consentiment. Tot queda a casa, doncs: com si diguéssim, a Casa Reial. També
se’ns ha dit per activa i per passiva que la monarquia espanyola (ens) costa
barata comparada amb d’altres i que, solidaris com són els seus membres amb la
crisi que ens castiga a uns més que a d’altres s’han congelat el sou com si de
qualsevol súbdit es tractés. Però no es parla tant de les factures de la
família reial i dels gustos no precisament senzills d’aquest nostre monarca tan
senzill, consistents per exemple en iots de gran cilindrada i luxe sinó asiàtic,
de l’Orient Mitjà. Despeses que no quadren amb l’assignació reial si no fos
perquè, com a ciutadans d’un estat de rància tradició catòlica, ens creiem fil
per randa el miracle dels pans i els peixos.
Tot
això no tindria la més mínima importància i estaríem disposats a posar la mà al
foc per la innocència de la Casa Reial Borbònica que, com la noblesa, els deu
venir de sang. Joan Carles de Borbó va dir en el seu discurs de Nadal que “la
justícia és igual per a tothom”, afirmació que compartim de tot cor, però que
no acabem de veure com encaixa amb el dictum constitucional segons el qual la
persona del rei és inviolable i irresponsable. Tampoc acabem de copsar com hem
d’entendre les sancions per injúries i calúmnies previstes al codi penal al rei
i als seus ascendents i descendents. El que s’entén per
“calumnias” i “injurias” resta ben guardat en els arcans de la ciència
jurídica. Però ja se sap que els camins dels tribunals, com els de la Monarquia
són inescrutables.
Pel que fa al segon dels
cops d’efecte (és de suposar que no d’estat) amb què darrerament la Monarquia
ens ha obsequiat, és a dir, les declaracions en les quals Joan Carles manifesta
una certa simpatia pels autors del vint-i-tres de febrer, ens desmarcarem de
les actituds escandalitzades a què han donat lloc. Ben al contrari, n’agraïm la
sinceritat. Com en el cas dels negocis, estem disposats a creure’ns la recta
conducta de sa majestat i el seu compromís amb la democràcia, però vaja, el
poble o, si més no, una part substancial, segueix amb el mateix caprici de la
llum i els taquígrafs. Com va dir Carles III: “mis súbditos son como niños”.
Quant al contingut de
les declaracions, sembla com si el monarca hagués fet en aquells moments el
contrari del que li demanava el cos. Per avaluar l’esforç titànic que la decisió
d’aturar el cop hauria representat a l’actual titular de la Corona, modestament
ens permetem recomanar la lectura d’alguns capítols del nostre llibre:
concretament els dedicats als reis d’aquest estat anomenat Espanya des que va
deixar d’estar ancorat en l’Antic Règim (és a dir, en l’absolutisme) i va
passar a un règim soi-disant i a
batzegades constitucional. Parlo, és clar, dels regnats de Ferran VII i
successors. En tots ells és perceptible una inclinació gairebé malaltissa a
l’intervencionisme en els afers de la cosa pública malgrat tractar-se de
monarques representatius i parlamentaris.
El to “providencial” de les seves iniciatives, molt sovint identificat
amb l’estament castrense, amb el qual la dinastia ha tingut sempre una gran
familiaritat, ens fa entendre millor la lluita interior en què devia debatre’s
Joan Carles en aquells moments crucials, ara fa exactament trenta-un anys i sis
dies. Consegüentment, hi ha qui ha aventurat que la iniciativa del rei envers
el 23-F té més a veure amb la mena de cop d’estat que semblava imposar-se que
no pas amb un compromís inequívoc amb la democràcia.
No podem acabar sense unes
consideracions semblants a propòsit del pedigree catalanòfil dels Borbons.
Quant a això, Joan Carles – que, per la seva afabilitat i el seu caràcter
proper ens atrevim a anomenar pel nom de pila -, sempre ha estimat molt els
catalans. Només cal recordar les lloances
a la llegendària afecció dels catalans a la llibertat, el seny –que no
falti! – l’esperit emprenedor, solidari, treballador i altres floretes amb què
el monarca en un ja llunyà 1976 delectà les orelles d’aquestes terres.
En justa
correspondència, l’afecció dels catalans pels Borbons té arrels profundes: n’hi
ha prou d’esmentar que un dels diaris de més tirada monàrquica de l’estat és
català, que el príncep Felip, a banda de futur Comte de Barcelona, és també Príncep de Girona,
Comte de Cervera, Duc de
Montblanc i Senyor de Balaguer; que la infanta Cristina, que té la
desgràcia, recordem-ho, de tenir com a consort un aprofitat de les reials
prerrogatives, és com qui diu ciutadana catalana de pro i treballadora (suposem
que en excedència) de la Caixa; que sa Majestat llisca pels pendents nevats de
Vaquèira i navega per les aigües blaves de Mallorca, moviments que efectua, com
no podria ser d’altra manera, majestuosament.
