RES NO ÉS ETERN
Ai, sí, hola, bé, jo... és que sóc una mica
tímid i em costa començar a parlar i sempre quequejo, quan era petit ja ho
feia, quan vaig sortir de l’úter de la meva mare ja quequejava; si haig de
parlar en públic tremolo de cap a peus, la gola se m’asseca, el paladar esdevé
com una pasta, els ulls entelats no em deixen guipar-hi... Però, bé, haig de
confessar una cosa. No puc més. Així que he decidit agafar paper i ploma (bé,
és una metàfora...) i endavant! A escriure, així em despullaré –eps!
despullar-me... també és una metàfora, no penso ensenyar res jo! Vull dir que
despullaré el meu cor. Us explicaré un secret. Potser ja ho sap molta gent,
però... En fi, aniré al gra.
És que em deleixo, em fonc quan l’estrenyo amb
les meves mans (quina ximpleria, esclar, no serà amb les mans d’un altre...),
quan hi poso els dits a sobre i l’acaricio. Oooooh. Però de primer, hi estenc
un oli especial per sobre amb suavitat perquè sembli ben lluent, lliscosa
gairebé, fina, que hi pugui esmunyir-me damunt seu. Buffff! La miro i només
desitjo muntar-hi al damunt! Encara que tinc la sensació que tothom em mira, no deu ser pas gaire
normal... Peso si no hauré de visitar la meva psiquiatra, ja ho veig, com fa
set anys, quan la Xènia em va dir que, ella, de mi, res de res. Tal com sona.
No ho vaig acabar d’entendre, però allò va ser un trauma. Vaja, ja torno a
anar-me’n per les branques. Aniré al gra i seré directe, som-hi on era.
Bé doncs... La munto. Decidit. Hi pujo
suaument, ara una cama, ara l’altra... com si llisqués, com un llagut damunt
les onades... El meu cos s’inclina cap endavant, sento el membre i sento ai ai
ai ai que em fan mal els daixonses ai ai ai. Problemes de pròstata ara, em
pregunto... Fa un mes la uròloga em va dir que probablement estava bé, que
l’analítica deia que tot anava perfecte... Esclar que la meva uròloga... És joveneta, es veu que ara està de moda
escollir aquesta especialitat entre les dones. Però hi vaig tenir un problema,
amb la Màrcia, la uròloga. Em volia palpar! Ahà! No hi passo, jo, per aquí, ni
parlar-ne, li vaig dir. Res d’exploracions estranyes. Al final em va cobrar el
mateix que una visita normal, quina cara. Anem al gra. Siguem concisos!
El tema és... que vaig gaudir un munt, una
bona estona plena de plaer físic, mental també, el cap es va buidar, vaig suar com
feia temps, mesos, anys... que no ho aconseguia, com panteixava... Els déus em
van acompanyar, Zeus, Júpiter, Cères, Demèter, Posidó, Cupido! I vaig prendre
la decisió de la meva vida. Me la quedaria, la prendria per sempre.
Tot i que... Quin clau! Maleït sigui el meu
destí! Quin clau m’han fotut a la roda de la meva bicicleta!
Res no és perfecte! Res no és infinit! Tot és
efímer!
