RES NO ÉS ETERN!

RES NO ÉS ETERN

Ai, sí, hola, bé, jo... és que sóc una mica tímid i em costa començar a parlar i sempre quequejo, quan era petit ja ho feia, quan vaig sortir de l’úter de la meva mare ja quequejava; si haig de parlar en públic tremolo de cap a peus, la gola se m’asseca, el paladar esdevé com una pasta, els ulls entelats no em deixen guipar-hi... Però, bé, haig de confessar una cosa. No puc més. Així que he decidit agafar paper i ploma (bé, és una metàfora...) i endavant! A escriure, així em despullaré –eps! despullar-me... també és una metàfora, no penso ensenyar res jo! Vull dir que despullaré el meu cor. Us explicaré un secret. Potser ja ho sap molta gent, però... En fi, aniré al gra.

És que em deleixo, em fonc quan l’estrenyo amb les meves mans (quina ximpleria, esclar, no serà amb les mans d’un altre...), quan hi poso els dits a sobre i l’acaricio. Oooooh. Però de primer, hi estenc un oli especial per sobre amb suavitat perquè sembli ben lluent, lliscosa gairebé, fina, que hi pugui esmunyir-me damunt seu. Buffff! La miro i només desitjo muntar-hi al damunt! Encara que tinc la sensació que  tothom em mira, no deu ser pas gaire normal... Peso si no hauré de visitar la meva psiquiatra, ja ho veig, com fa set anys, quan la Xènia em va dir que, ella, de mi, res de res. Tal com sona. No ho vaig acabar d’entendre, però allò va ser un trauma. Vaja, ja torno a anar-me’n per les branques. Aniré al gra i seré directe, som-hi on era.

Bé doncs... La munto. Decidit. Hi pujo suaument, ara una cama, ara l’altra... com si llisqués, com un llagut damunt les onades... El meu cos s’inclina cap endavant, sento el membre i sento ai ai ai ai que em fan mal els daixonses ai ai ai. Problemes de pròstata ara, em pregunto... Fa un mes la uròloga em va dir que probablement estava bé, que l’analítica deia que tot anava perfecte... Esclar que la meva uròloga...  És joveneta, es veu que ara està de moda escollir aquesta especialitat entre les dones. Però hi vaig tenir un problema, amb la Màrcia, la uròloga. Em volia palpar! Ahà! No hi passo, jo, per aquí, ni parlar-ne, li vaig dir. Res d’exploracions estranyes. Al final em va cobrar el mateix que una visita normal, quina cara. Anem al gra. Siguem concisos!

El tema és... que vaig gaudir un munt, una bona estona plena de plaer físic, mental també, el cap es va buidar, vaig suar com feia temps, mesos, anys... que no ho aconseguia, com panteixava... Els déus em van acompanyar, Zeus, Júpiter, Cères, Demèter, Posidó, Cupido! I vaig prendre la decisió de la meva vida. Me la quedaria, la prendria per sempre.

Tot i que... Quin clau! Maleït sigui el meu destí! Quin clau m’han fotut a la roda de la meva bicicleta!

Res no és perfecte! Res no és infinit! Tot és efímer!