AFORISMES

No és el mateix prendre calamars a la romana que calamars de la romana.

Perdoneu, però algú ho havia d’aclarir.

EL FRONT MARÍTIM

Barcelona, ciutat oberta al mar. M’hi atanso fins al barri vell de la Barceloneta i m’hi passejo, pel front marítim.

Ben a la vora de carrers estrets, hi veig la roba estesa exposant intimitats, colors i formes; hi trobo restaurantets, barets i botiguetes; hi ensopegues amb veus, cares, gestos, vestits, sons... de ben diversos. A tocar d'aquests carrerons, habitats en gran part per la pobresa i la misèria, s'hi exhibeixen vaixells luxosos, velams i futurs prometedors.

Arribo fins a la platja. Com sempre, a un costat la vela d’un edifici imponent; a l’altre, les torres bessones, amb el peix gros. Davant, les onades que freguen la sorra; olor de salobre i de mar pol·luïda. Pertot, un niu de jovenetes que mostren alegrement la pell dels seus cossos; i de jovenets que ballen al ritme de la música que duen enclavada al cervell. I d’altres, de no tan joves: gent del barri, forasters de tota mena. Brogit, soroll, moviment, tràfec, barreja d’olors…

A poc a poc, llum de lluna, claror tènue, capvespre tardoral, allà on si va imposant la remor de les onades.

EL BARRI DE LA RIBERA

Em sento sovint forà en aquesta ciutat on he nascut i que mai l'he creguda del tot meva. Tanmateix, alguns dels seus carrers i racons m'acullen a estones, quan m'hi perdo, per sentir-hi altres veus, gestos, mirades... altres colors, altres olors.

Ahir era un d'aquests vespres encara lluminosos quan vaig restar embadalit en una petita placeta: uns arbres, un fanal amb quatre llumetes, unes baranes i unes façanes que conserven el pas del temps, plantes, la botigueta… Es va entreobrir lleugerament la porta d'un balcó i va aparèixer tímidament la cara d'una noia -20 anys endevino-, pell fosca, ulls negres, llavis prims amb un somriure insegur, un cos sinuós, unes cintura esvelta, una sensualitat captivadora.

Uns crits distants en una llengua que desconec em desperten del meu encaterinament. Un instant i torno a la realitat. Sóc al barri de la Ribera. 

No és el mateix un dependent d'adrogueria que un drogodependent 

Sempre que discutim, hauriem d'aclarir abans si ho fem de coses o de noms de coses (i, de vegades, de noms a seques).

PRAGUEM, GARMANS, PAR UNA LLENGUA CURRECTA

El català, vent en popa? Doncs si vostè ho diu …

En aquest país nostre (si és que arriba a la categoria de país) qualsevol comentari que es faci sobre la llengua catalana desperta polèmiques, passíons, comentaris, articles amunt i avall… I és que certament els aspectes lingüístics són apassionants, si més no, per a aquells que ens hi dediquem professionalment o que hi estem interessats d’una manera o altra. Ara mateix en tenim els exemples sobre la immersió lingüística, tema que fa reviscolin amb un fervor gairebé religiós els vells arguments de les espanyes de les cavernes.

Però m’enfilo per les branques, perquè no volia escriure sobre immersions lingüístiques, sinó més aviat sobre perversions lingüístiques. D’aquestes (perversions) que tant sovintegen en aquesta terra (o país) i que, un cop fetes, ens deixen tan amples.

Les estadístiques oficials (i d’altres de no oficials) que apareixen als mitjans de comunicació i amb què els nostres representants de la cosa pública s’omplen la boca de tant en tant es reafirmen generalment que la llengua catalana va avançant pel que fa a l’ús, que cada vegada hi ha més gent que sap llegir, parlar i escriure en català -i que TV3 té un índex d’audiència considerable, tot i que no sabem quin percentatge de xinesos, paquistanesos, subsaharians, japonesos, marroquins… la mira). És ben cert que d’ençà trenta anys, o més, la llengua catalana hi és present, als mitjans de comunicació. Aclarim, però: en mitjans com algunes ràdios (quantes, en comparació amb les emissores que es poden escoltar en llengua castellana?), televisions (TV3, canal 2 de TVE, la 8 –del grup Godó, televisió que emet alguns programes en català, però amb constants referents espanyols), diaris, algunes revistes (ben poquetes)…

És ben cert també que a l’escola primària l’ensenyament es fa en català (la immersió, fins quan?). A l’ESO, l’ensenyament es fa en… deixem-ho córrer. Sí, és cert, la llengua catalana, en 30 o 35 anys ha avançat, gràcies a moltes, moltes persones que han estat sempre amatents, defensant-la, des de diferents posicions i professions. Perquè una gran part de l’anomenada societat civil ha pres iniciatives per fer-la prosperar i defensar-la dels constants atacs.

Les estadístiques, i una determinada realitat, diuen, doncs, que l’ús de la nostra llengua avança. Endavant, doncs. Una altra cosa és la sensació que un té quan és al carrer, al pati de les escoles, al mercat (en barris fins i tot com Gràcia o Sants, tan tradicionalment “catalans”, caldria fer-hi un estudi sobre l’ús i la qualitat de la llengua que s’empra); o quan un va a “la caixa de tots” (ara, el banc de tots) per passar-hi comptes i… Podríem posar-hi llarg etcètera d’exemples. Però ja se n’ha escrit prou, sobre això. I ho han fet sociolingüístes reconeguts. La nostra intenció, ara, no és escriure sobre estadístiques.

Més no vol dir millor … sinó de vegades, pitjor

Podem estar contents, doncs, aquells que ens preocupem per l’estat de la llengua catalana (matiso, de les llengües, especialment de les llengües minoritàries). La nostra (llengua) té bona salut, millor dit, l’ús de la llengua. Ara bé, ben poques vegades es parla sobre la qualitat de la llengua. Sobre aspectes lingüístics i sociolingüístics diversos de caràcter divulgatiu ja se n’ha escrit, i molt; per posar-hi només un exemple, el malauradament desaparegut  Joan Solà i els seus articles al diari Avui.. I d’altres, per descomptat (per cert, aconsello la lectura de l’article Apronòmia, de Marià Pou, publicat el 10 d’octubre, al diari Ara).

La qualitat de la llengua! Diguem-ho clar i català: la llengua catalana és, cada vegada més, una sistema lingüístic que va perdent signes d’identitat claus. Ja no es tracta només d’utilitzar sistemàticament un lèxic ple d’interferències, barbarismes i barbaritats (podríem fer-ne un llistat, però de diccionaris sobre això, ja n’hi ha) com ara bueno, pues, vale…, que també és prou greu, en registres informals i de ben formals. No es tracta tan sols de fer servir un lèxic farcit d’expressions, frases fetes (traduïdes literalment del castellà) i de termes aliens a la nostra llengua. Amb el temps, se n’hi van introduint més.

Fixem-nos, si no, en alguns professionals de la informació, entre altres casos. En alguns partit de fútbol els jugadors claven patades (és que dir puntades de peu… quina sofisticació); els nois de l’equip del meu fill es canvien al vestuari, no al vestidor. I parlant d’esport, per cert, estareu d’acord amb nosaltres que el Xavi (del Barça) és un jugador que té moltes calitats, perquè la qualitat ha deixat d’existir; la crisis econòmica, déu n’hi do quin agobio que ens està provocant (l'angoixa, cada vegada va més fluixa); el meu company em diu que li falla l’embrague del cotxe (embragatge és massa llarg). La profesora de l’institut del meu fill ja ens ha enviat dos partes (i no ens n’ha enviat el tercer, de comunicat, perquè ha hagut d’anar de part). Darrerament –de fet, des de ja fa temps- estic ben content perquè en aquest país ja no hi ha malalties, potser gràcies a les retallades! Ara hi ha enfermetats, als mateixos hospitals. I ens quedem tan amples! (O tan amplis!)

Pel que fa a la fonètica de la llengua, són evidents alguns trets fruit de la substitució lingüística (que no evolució, conceptes diferents que sovint es confinen interessadament). Molts trets fonètics de la nostra llengua van sent substituïts per d’altres o bé van desapareixent, com algunes sonoritzacions; la desaparició de la vocal neutra en l’àrea del Barcelonès, Baix Llobregat –i altres llocs- (vocals neutres que no es pronuncien i vocal tòniques que es pronuncien com a neutres –perque-). La morfologia catalana és cada vegada més estrafeta, plena d’interferències –la costum, la fulla de paper, la vantatja de saber català, la conta al restaurant… etc -no cal ara fer aquí un llistat d’exemples. I ens quedem tan amples!

Pel que fa a l’estructura sintàctica, no cal que ens espantem gaire perquè no es facin servir pronoms febles (de fet, gairebé podem dir que han deixat de viure, pobrets, ningú els té en compte); i és que ja fa temps que sovinteja, per exemple, l’ús de: ha hagut molt trànsit, avui; hauran canvis al govern… Quan érem petits, ens explicaven un conte que començava així: Hi havia una vegada un príncep… Actualment, com que som molt moderns, això ha canviat. Ara, el conte comença així: Havia una vegada un príncep… És clar, per què cal dir en aquests casos: Hi havia, hi ha hagut o hi haurà… si ja ens entenem sense el hi? El que és important és el príncep, que caram.

També sentim, cada cop més, que no treballem per la tarda (en comptes de a la tarda); o bé que a la feina pleguem a les 5 i mitja. Dos quarts de sis? Ningú ho entén, això, ara. I no diguem que actualment no hi ha gaire feina, no. Gaire? Gens de feina! I ens quedem tan amples! O tan amplis o tan estrets o tan restrets!

Al capdavall, n’hi ha que diuen que el que és important és entendre’ns, que tant li fa, que hi hagi un hi (o un en, o un ho…) de més o de menys, que això dels pronoms és un li-ho –i també això dels verbs i de les preposicions i de…. Aquest argument, que sentim tan freqüentment, que el que cal és entendre’ns, en referència a aquests casos o a d’altres, és una autèntica fal·làcia, demagògia pura. Però res més lluny d’aquest article que fer-ne un assaig sobre llengua i fer-nos pesats al lector pacient.

Creiem que hem de poder viure en la nostra llengua en tots els àmbits. Ens hem de poder expressar en un model de llengua natural. Per què a les cartes o als correus formalets sempre hi trobem expressions com ara Us preguem que…? Nosaltres, quan érem petits, a pregar anàvem a l’església, on dèiem: Preguem germans (perquè la nostra llengua…).

Cal poder parlar i escriure en una llengua correcta, sense que haguem de dubtar-ne constantment i que s’ajusti a una normativa (alguns aspectes de la qual és urgent que siguin revisats) amb la qual ens sentim identificats. I no ha de ser una llengua complexa que ens faci dubtar sobre tot ara sí ara també, ni ha de ser una llengua enrevesada, literària… Totes les llengües, totes, tenen els seus secrets, les seves estructures, les seves complexitats, expressions que ens resulten rares, naturals, senzilles (deunidó), belles…

Primmirats … o simplement curosos?

La nostra llengua, com totes les llengües, només serà respectada si els mateixos usuaris la utilitzem arreu i com cal –i actualment hi ha un niu d’eines per consultar-ne dubtes: diccionaris, googles, gramàtiques, correctors, serveis lingüístics…. El català només serà una llengua de prestigi si nosaltres ho volem. Els primers responsables de difondre, d’utilitzar, de normalitzar termes i estructures, de manera natural, segura, rigorosa, responsable són els professionals, que tenen com a principal mitjà d’expressió la llengua. I em refereixo a mestres i professors, i no només de llengua sinó també de matemàtiques, de física, d’història, d’educació física, de qualsevol matèria i assignatura; als periodistes (que sovint tenen la difícil tasca d’improvisar quan retransmeten en directe); als polítics de totes les tendències; als directius, empresaris, esportistes, metges…

Estem disposats a respectar la nostra llengua? I respecte  vol dir consideració, mirament, prestigi. Volem que, d’aquí a 10, 20, 30… anys, la llengua catalana sigui un sistema de comunicació diferenciat, amb uns signes d’identitat i uns registres propis? Som conscients que no només cal utilitzar la llengua, sinó també fer l’esforç per aprendre’n cada dia un poc més?  Hi creiem, en el català?