EL FRONT MARÍTIM

Barcelona, ciutat oberta al mar. M’hi atanso fins al barri vell de la Barceloneta i m’hi passejo, pel front marítim.

Ben a la vora de carrers estrets, hi veig la roba estesa exposant intimitats, colors i formes; hi trobo restaurantets, barets i botiguetes; hi ensopegues amb veus, cares, gestos, vestits, sons... de ben diversos. A tocar d'aquests carrerons, habitats en gran part per la pobresa i la misèria, s'hi exhibeixen vaixells luxosos, velams i futurs prometedors.

Arribo fins a la platja. Com sempre, a un costat la vela d’un edifici imponent; a l’altre, les torres bessones, amb el peix gros. Davant, les onades que freguen la sorra; olor de salobre i de mar pol·luïda. Pertot, un niu de jovenetes que mostren alegrement la pell dels seus cossos; i de jovenets que ballen al ritme de la música que duen enclavada al cervell. I d’altres, de no tan joves: gent del barri, forasters de tota mena. Brogit, soroll, moviment, tràfec, barreja d’olors…

A poc a poc, llum de lluna, claror tènue, capvespre tardoral, allà on si va imposant la remor de les onades.