No sé què hi fas, estampat en aquesta paret d’una modesta
torre mig derruïda a tocar del Carmel
que té pinta d’estar, com és moda d’escriure avui, okupada. El grafiter que et
va parir, perdó, pintar, era un expert o
va tenir un cop d’esprai/brotxa afortunat.
Cal reconèixer que ets horrible, i que has aconseguit donar
un toc de repugnancia a una anodina paret
de maons d’un barri francament poc afavorit, però que seria injust
qualificar de terrorífic o, ni tan sols, d’horrible.
Què em recordes? El teu rostre abonyegat que baveja negrors espesses, uns ulls aquosos
irremissiblement tèrbols, enormes i
segurament inútils, la dentadura impossible que et deu fer patir més a tu que a
les teves presumptes víctimes, fan pensar en una gárgola medieval o en un
monstre marí d’aquells que imaginaven els grecs en ple desenfrè mitogràfic.
O, més vagament encara, evoques una versió pàl·lida i desmanyotada del cap d’uns
d’aquests dracs que els xinesos fan giravoltar en les seves festes, diríeu que
en una rèplica oriental de la patum (o a
la inversa: no sigui que ens acusin d’etnocèntrics).
Però no: no ets un
il·lustre mite grec, ni una gàrgola digna de consideracions medievalistes, ni
un bigarrat drac xinès, reclam turístic garantit - ben al contrari del teu
parent al proper parc Güell, més
afortunat que tú, segons com es miri. Tan sols ets una
pintada anònima, un abscés d’odi rebentat.
Un gra de pus que es transmuta en
figura.
La teva deformitat no dignifica la repugnància que
inspires. Per això fas llàstima: no et pots amagar. Has de mostrar la teva
lletjor evident un dia si i un altre també al vianant, que amb disgust topa de
nassos amb tu . Ets allà, visible, evident. Fins que el temps, amb mandra
displicent, et vagi esborrant, o els homes, en un acte de misericòrdia
involuntària, enderroquin la paret que et sosté.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada