JOC D'INFANTS

Jocs d’infants

de Joaquim Carbó: rodó i aclaparador

Llibre de proses al voltant del patiment i la destrucció infligits de manera directa o indirecta en infants d’arreu del món, però sobretot en països subdesenvolupats o en guerra. Uns i altres ofereixen condicions inmillorables perquè floreixin la violència i la barbàrie de manera espontània que, com no podia ser d’altra manera, s’acarnissa en els més febles: els infants i, secundàriament, també, les dones, que són tant i de vegades més víctimes que les criatures que porten al món.   Alguns dels casos, que podríem qualificar de “lleus”, procedeixen del món desenvolupat i incideixen sobretot en l’estupidesa dels adults, tant sota la forma de les bones intencions com de les expectatives desmesurades que projecten sobre els seus fills.   El material d’aquests “Jocs” sembla procedir de fonts reals: diaris, noticiaris, etc, que, per poc que estiguem familiaritzats amb l’actualitat, no se’ns fan estranys. I, si en algun dels casos hi ha una concessió a la fabulació, resulta tan versemblant que no sabriem distingir-los.  És un llibre de gran coherència en el to. Les pinzellades d’humor macabre són essencials per aconseguir un difícil equilibri entre distanciament i compassió. És notable la regularitat de cadascuna de les peces, de dimensions gairebé idèntiques, com si l’autor s’hagués esforçat a aconseguir una simetria perfecta, com el nombre de narracions: cent.  No hi ha concessions a l’ornamentació ni a l’efectisme perquè amb l’exposició directa  n’hi ha prou per produir un xoc en el lector. No hi falta ni hi sobra res: tot és clar, factual, essencial. Hi ajuda, és clar, la mateixa naturalesa del tema, i les sensacions que desvetlla apunten sistemàticament en la mateixa direcció: el món d’horror que els homes han creat per a si mateixos compendiat en el patiment gairebé rutinari dels infants, víctimes (però també botxins) innocents de la mateixa condició humana.  Sobri i dosificat com la seva prosa, l’autor ha tingut també l’encert de no fer gaire l’enumeració d’iniquitats: evita, d’aquesta manera, el perill de la familiaritat amb l’horror i el consegüent esmussament de la commoció. La brevetat ens fa sospitar que l’autor podria continuar el catàleg ad infinitum, cosa que és un motiu addicional de basarda.

Moralisme? 

Com es diu a la contraportada, és una obra destinada a despertar la nostra indignicació. I no hi motius per a dubtar-ho. Evidentment, s’eludeix en tots i cadascun d’aquests aiguaforts el final feliç: estadísticament no és versemblant i ensucraria de manera fatal l’obra.   Ara, cal preguntar-se si davant tanta desgràcia i, sobretot, la naturalitat amb què s’esdevé i amb què l’accepten tant botxins com víctimes i espectadors la reacció no pugui ser, en més d’un, un arronsament d’espatlles i un dir-se: “aquesta és la condició humana”.  

Recomanable?

Tot depèn si ens adrecem a lectors “conscienciats” o a fatalistes que consideren que no cal furgar en unes ferides que sabem de sobres que existeixen i tanmateix no guariran mai. Potser també, atesa la gravetat del tema, algú considerarà obscè assenyalar que ens trobem davant una petita obra mestra de l’ofici d’escriure.