L'AFORISME DEL DIA

"No hi ha pitjor barreja que l'estupidesa i la ignorància".
(perdó, volem dir que: 
"No hi ha pitjor barreja que l'estupidesa i la mala fe").

LA BARCELONETA (impressions)

La Barceloneta és un dels barris per on sovint em perdo per vagarejar, per prendre una cervesa o un peixet fregit en algun dels petits bars o restaurants (cal conèixer-los), o per entretenir-me una estona a la llibreria Negra y Criminal, al carrer de la Sal. Llocs que conec des de fa temps. En aquests carrerons de la ciutat, m'envolta una certa sensació d’anonimat.

I no deixa mai de copsar-me el contrast (els contrastos) que percebo en aquest barri –tinguem-ho present, d’una de les principals capitals turístiques d’Europa. Des de la indiferència que em provoca la passejada pel passeig de Borbó cap a la platja i al passeig Marítim amb els seus luxosos iots i les barques on imagino bohemis que potser hi fan vida, pretesos mariners ociosos que deuen contemplar el mar o la façana de la ciutat, habitants atabalats netejant el seu piset perquè quedi ben lluent no fos cas que... Fins a la decrepitud crua (a ben pocs metres) i inalterable, permanent,  des de fa anys i panys, dels carrers estrets, bruts, pudents, amb els balcons plens de roba estesa que han penjat els inquilins d’un pisos, atabalats també –com els dels vaixells- perquè pateixen d’allò que finament diem mobbing immobiliari. Parets grisoses de brutícia. Certa cridòria que prové d'algun balcó. Xerric del que suposo deu ser un taller.

Entre l’estretor d’aquests carrers, trobo, però, un respir, a la fa poc reformada plaça de la Font, amb el mercat de la Barceloneta. Un espai ampli, assolellat, amb un petit jardinet de joc per a infants. I bancs. Bancs on seuen unes velletes per fer-la petar. On veig un captaire jove amb la mirada perduda i la cigarreta penjada i els peus nus ennegrits i la roba esparracada... On uns homes criden en una llengua que em resulta desconeguda fins que una dona amb la cara coberta amb vel en crida un d’ells.

La contrarietat no deixa de sorprendre'm quan m’adreço cap al passeig Marítim i pel carrer sant Carles creuo una terrasseta d’un bar on uns presumptes turistes prenen unes gambes, ensumo l’olor d'oli refregit, faig unes passes més i a la cantonada amb el carrer Soria per poc no ensopego amb un captaire -una de tantes mostres del nostre estat del benestar- ajagut a terra (potser dorm), un home que sembla jove també (potser no ho és), encongit, el rostre mig cobert amb les mans, barbut, el terra brut...

I uns metres més enllà, l’olor de la mar, la placidesa de les onades, els cossos mig nus estesos al sol, rialles.

I penso en la primavera que ja ha arribat. I penso en la desesperació dels mots éssers humans que ja fa temps que s'hi ha instal·lat (que sempre ha existit). 

I penso que sóc a la Barceloneta, un barri antic de pescadors.

L'AFORISME DEL DIA

"No és el mateix una pacient que sigui professora que una professora que sigui pacient".
(extret de l'Enciclopèdia de la Infermeria - any 1714 - pàg. 1109)

L'AFORISME DEL DIA

Sinercia: (gairebé) sinònim d’energia. I antònim d'inèrcia.

                  

BARCELONA TRANSPLANT RUN 2013

Avui ha tingut lloc a Barcelona la (primera) Trasplantrun 2013, una cursa de 5 km, al Fòrum, cursa organitzada per l'Associació Catalana de Trasplantament, Novartis, ADER, ALCER i altres associacions.

Voluntaris

Aquest esdeveniment (juntament amb d'altres, com ara una exposició itinerant de fotografies, a l'AFC actualment) pretén difondre entre la població la donació d'òrgans. Catalunya és un país capdavanter en aquest sentit: en donants, en investigació... Però, per descomptat, cal fer-ne difusió i conscienciar la societat. Cal promoure la donaciò d'òrgans i destinar recursos a investigació en medicaments (entre altres aspectes), element cabdal perquè les persones trasplantades tinguin una qualitat de vida impecable. 

La cursa d'avui n'és una mostra. Ha estat un èxit: hi han participat uns 2000 corredors, entre els quals atletes professionals i aficionats; persones trasplantades de cor, fetge, ronyó -un nen de 4 anys trasplantat de ronyó corrent amb el seu oncle... Molts voluntaris, que han col.laborat en l'organització. Mitjans de comunicació, com TV3, se n'han fet ressò. 

Ens plau dir que els editors d'aquest bloc (ah sí, i l'equip de fotografia, maquetació, etc etc etc) també han participat activament en un doble sentit: corrent a  la cursa i col·laborant amb l'organització de l'esdeveniment. (Justament, com que els fotògrafs de Caps i Barrets estaven corrent i esbufegant, no disposem de cap imatge dels corredors, protagonistes del dia... Bé que ho lamentem).

Ens congratulem de l'èxit i esperem que l'any vinent es repeteixi.

DEFINICIÓ D'ESTAT ESPANYOL

Definició de Estat espanyol (RACP –Real Acadèmia de Caps i Barrets): “Espanya: democracia sense demòcrates –tret d’algunes excepcions”.

SOS! INCOMUNICATS!

INCOMUNICATS!

Fa dies que tinc certes ganes d’escriure sobre les noves tecnologies, ja se sap: els mòbils, els ipods, els ipads, els itouchs, les tauletes tàctils, els SMS, els SOS, els correus, els whatsapp,  internet, intranet -i sobre el meu futur nét. Però mai acabo de posar-m’hi.

També cal dir que en sóc força partidari, dels correus, i d’aquests aparells en general, perquè reconec que ens faciliten alguns aspectes de la vida. Sempre pots estar interconnectat! I és que poder connectar-te en qualsevol moment a través del mòbil o de la tauleta (la tablet), i assabentar-te de com està la prima de risc, o saber a quants milions puja el darrer cas de corrupció d’aquest país nostre (Catalunya) i de l’Estat espanyol (ja ho sé, el comentari, ara i aquí, és un pèl fàcil) sempre és interessant. I estressant.

Enviar un whatsapp per dir que sóc a l’autobús camí cap a casa, o al lavabo llegint amb l’ebook, ho trobo absolutament fascinant i crec és una eina i que són uns missatges que tenen un gran valor comunicatiu. N'estic convençut, no és conya.

Ara que tinc facebook (amb 458 amics i amigues agregats) i twitter (cada dia faig un munt de piulades), sento que sóc una persona molt més sociable. I socialitzada -tot i que no sé quina diferència hi ha, però tant me fa. L’amistat és important!  Quan penso que si em poso malalt o em trenco la tíbia em vindran a veure 458 amics, el cor se m’omple de joia.

L’inventor del facebook és un crack, cal reconèixer-ho. Pots fer-hi grups, al facebook i al twitter i al whatsapp. I fer que tots els integrants s’assabentin que estic bevent una Guiness amb la meva nova amiga, la Neguki de Namíbia, que m'ha presentat una amiga de la feina. Una passada, no em digueu que no és així! A mi, en tot això, hi ha un punt que m’emociona, em trasbalsa, m'excita.

Com també m’exalta veure els diputats del Parlament (de Catalunya) i de las Cortes (de Madrit) enviant SMS i SOS i missatges  amb el whatsapp o amb el facebook o piulant (amb el twitter) o mirant el diari per internet, mentre un altre diputat xerra i xerra i xerra i'embolica que fa fort. Esclar que escoltar el que diuen la majoria d’aquests presumptes representants de la ciutadania és una autèntica llauna, diguem-ho ben clar. Per adormir-se. Però es guanyen el sou (una part) així, oi que sí?  

Si quan jo parlo, l’altre no m’escolta, m’emprenyo. I si a l’altre li paguen perquè m’escolti (entre altres coses) i no ho fa, aleshores em bull la sang -i el que no és la sang.  

Addictes a les noves tecnologies? Més aviat, ciutadans cada cop més incapaços  d’escoltar l’altri, de mirar  i d’observar qui ens envolta. Passavolants capturats i atrapats  per l’estètica i la (post)modernitat.

Eps! Que tinc 11,1111 missatges al facebook! Continuarem un altre dia, disculpeu.s ﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽i xerra. Esclar que es? ho, aleshores em bull la sang i el que no mentre un altre diputat xerra i xerra. Esclar que es

CAP A LA INDEPENDÈNCIA LINGÜÍSTICA

CAP A LA INDEPENDÈNCIA LINGÜÍSTICA

(article publicat a l'ARA, el 6/01/2013

MARIÀ POU I JOAN ROSSINYOL

"Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure [...], una llengua subordinada"

[Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l'1 de juliol del 2009]

Imaginem-nos l'escena. En ple agost, en un poblet de la Cerdanya, l'adult, canaller de mena, s'acosta a una criatura tota plorosa i li demana: "Què tens?" El nen, assegut al costat d'una bicicleta, li respon: "És qué m'he caigut al terra amb la bici i m'he donat al cap. I ara la bici se m'ha trencat i no puc jugar ambeia. Jopeta !" L'adult, passat el lleuger trasbals causat per aquest concentrat d'interferència lingüística -al capdavall, sap prou el pa que s'hi dóna-, continua enraonant amb el vailet com aquell qui res.

Canviem -sobtadament, però no sense motiu- de decorat. Encara ara ressona el clam per la independència que va col·lapsar Barcelona en la històrica marxa de la Diada, en què el poble va expressar amb veu alta i clara, i d'una manera civilitzada, que vol caminar tot sol, i que va tenir en l'àmbit polític els efectes que tots sabem. Aquell dia, en no pas poques pancartes vam poder llegir referències a la llengua, a la persecució a què la sotmeten determinades instàncies polítiques amb l'objectiu d'esborrar-la del mapa, com fan evident els repetits moviments del PP al País Valencià i a les Illes o, més recentment, les pretensions de l'inefable senyor Wert.

Amb tot, un dels canvis que implicarà avançar sols -si ens en sortim, esclar- serà deixar de buscar culpables a fora i mirar-nos a nosaltres mateixos, adonar-nos que hi ha coses que hem de fer d'una altra manera si no volem rematar la feina bruta que tan sin que se note el cuidado van començar uns altres ja fa tres-cents anys i que els seus hereus rematen avui dia tirant pel dret. Sense obviar que caldrà un debat sobre l'estatus de la llengua pròpia en el futur estat -un debat al qual alguns, en la recent campanya electoral, han fet treure el nas, potser de manera poc reflexionada-, ens volem centrar ara en el repte ineludible de prestigiar l'idioma, i això exigeix aconseguir unes noves fornades de parlants amb competència real i no pas purament estadística.

Ara que tant es parla de fracàs escolar caldria introduir el concepte fracàs lingüístic (l'exemple inicial n'és una mostra). Perquè, en bona mesura, els nostres escolars, sobretot als entorns metropolitans, surten del sistema havent fracassat lingüísticament, amb una llengua depauperada i interferida. Al país hi ha brillants estudiosos del contacte de llengües i grans pedagogs especialitzats en l'ensenyament de l'idioma. Els que manen han d'aprofitar aquests recursos per mirar de fer revertir aquest procés, que, com els entesos saben, acaba abocant a la substitució lingüística. No pot ser que s'inhibeixin i que, com vam comprovar temps enrere en una entrevista amb alts responsables d'Ensenyament, ho donin per perdut al·legant que la demografia del país ens porta cap aquí.

Som conscients que, abans que nosaltres, aquesta llebre ja l'han aixecat, i amb molta més autoritat, persones que hi han dedicat la vida. Però creiem que en aquests moments crucials cal insistir-hi. S'ha de prestigiar i desinterferir la llengua, arraconar els mals usos i reforçar els recursos que encara són vius en l'idioma i que li permeten ser realment això, un idioma, i no pas una trista pelleringa subsidiària del castellà. I això no vol dir introduir floritures jocfloralesques ni tampoc perdre el temps combatent termes naturalitzats d'antic, com làmpara o barco , o formes com sigut , que han tingut la pega de ser estigmatitzades per un purisme a ultrança que ens ha fet més mal que una pedregada seca. Prestigiar i desinterferir la llengua significa, per exemple, un cosa tan simple com dir "No hi és" en comptes de "No està", ja que és aquella i no pas aquesta la forma que entronca amb la nostra tradició (els pares d'en Patufet cridaven "On ets?", i no pas "On estàs?", i el president Tarradellas, quan va tornar de l'exili, va dir "Ja sóc aquí", i no pas "Ja estic aquí"). Significa, també, saber -i practicar-ho- que no cal esquitxar el discurs amb recursos forans com " Estoy en ello " o " Más de lo mismo " en detriment de "Hi estic a sobre" o "Tornem-hi" (ai, els pronoms febles!).

És evident que no tothom parteix de la mateixa base pel que fa a la llengua ni té les mateixes aptituds per aprendre-la, la mateixa sensibilitat o bé el mateix interès, però s'han de posar els mitjans perquè la canalla pugui adquirir un nivell mínim imprescindible. I això ho han de pilotar els responsables polítics i culturals, però ens hi hem d'implicar tots. Cada cop que un pare -de bona fe, esclar- pregunta al fill si el menjar "està bo", en comptes de dir-li si "és bo" (que és com el fill ho llegirà als contes infantils i ho sentirà als mestres lingüísticament competents i com el pare ho trobarà en els mitjans ben assessorats) fa mal a l'idioma. Cada cop que els mitjans, la publicitat o l'escola difonen -involuntàriament, perquè aquí tampoc hi ha mans negres- usos erronis com "A què esperes" o "Ens deixarem la pell" fan mal a l'idioma.

I mentre aquells a qui pertoca no posen fil a l'agulla, els que treballem a peu d'obra amb l'idioma, sigui a l'ensenyament o als mitjans, no podem fer res més que posar-hi pegats mentre procurem que el carro no se'ns en vagi pel pedregar. Alguns, però, no ens podem estar de pensar que, alhora que mirem d'avançar cap a la independència política, pot molt ben ser que estiguem entronitzant per sempre, i sense adonar-nos-en, l'ús generalitzat del que alguns, amb ironia, anomenen catanyol; és a dir, una rampoina bona per llençar. A parer nostre, fóra una greu incongruència.

BON NADAL I QUE L'ANY 2013...

Des de Capsibarrets us desitgem un Nadal ple de gall d'indi i que l'any 2013 tingueu sort, salut bones companyies i que a la feina  no us clavin cap clatellada!

SI ELS FILLS DE BUDA...

Després de les declaracions d'aquesta mena de Gollum llefiscós, i del titular d'economia, que és igual però amb ulleres, i de la resta d'aquest govern colgat de caspa franquista, he recordat la frase d'aquella cançó de fa uns quants anys d'un cantaautor d'aquest país (dependent i sotmès):

 

"Si els fills de Buda volessin no veuríem mai el sol".

 

El cas és que ara volen, o si més no, baten les ales.

PRODUCCIÓ DE VI

PREMSA DE VI

Una premsa de vi és un dispositiu emprat per extreure el suc de raïm com a part del procés de producció del vi. Hi ha diversos tipus de premsa. Cada tipus de premsa empra la pressió controlada per alliberar el suc de la fruita (normalment raïm). La pressió no pot ser excessiva, per evitar trencar les llavors i aportar un excés de taní al ví.

Prem de vi