CAP A LA INDEPENDÈNCIA LINGÜÍSTICA

CAP A LA INDEPENDÈNCIA LINGÜÍSTICA

(article publicat a l'ARA, el 6/01/2013

MARIÀ POU I JOAN ROSSINYOL

"Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure [...], una llengua subordinada"

[Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l'1 de juliol del 2009]

Imaginem-nos l'escena. En ple agost, en un poblet de la Cerdanya, l'adult, canaller de mena, s'acosta a una criatura tota plorosa i li demana: "Què tens?" El nen, assegut al costat d'una bicicleta, li respon: "És qué m'he caigut al terra amb la bici i m'he donat al cap. I ara la bici se m'ha trencat i no puc jugar ambeia. Jopeta !" L'adult, passat el lleuger trasbals causat per aquest concentrat d'interferència lingüística -al capdavall, sap prou el pa que s'hi dóna-, continua enraonant amb el vailet com aquell qui res.

Canviem -sobtadament, però no sense motiu- de decorat. Encara ara ressona el clam per la independència que va col·lapsar Barcelona en la històrica marxa de la Diada, en què el poble va expressar amb veu alta i clara, i d'una manera civilitzada, que vol caminar tot sol, i que va tenir en l'àmbit polític els efectes que tots sabem. Aquell dia, en no pas poques pancartes vam poder llegir referències a la llengua, a la persecució a què la sotmeten determinades instàncies polítiques amb l'objectiu d'esborrar-la del mapa, com fan evident els repetits moviments del PP al País Valencià i a les Illes o, més recentment, les pretensions de l'inefable senyor Wert.

Amb tot, un dels canvis que implicarà avançar sols -si ens en sortim, esclar- serà deixar de buscar culpables a fora i mirar-nos a nosaltres mateixos, adonar-nos que hi ha coses que hem de fer d'una altra manera si no volem rematar la feina bruta que tan sin que se note el cuidado van començar uns altres ja fa tres-cents anys i que els seus hereus rematen avui dia tirant pel dret. Sense obviar que caldrà un debat sobre l'estatus de la llengua pròpia en el futur estat -un debat al qual alguns, en la recent campanya electoral, han fet treure el nas, potser de manera poc reflexionada-, ens volem centrar ara en el repte ineludible de prestigiar l'idioma, i això exigeix aconseguir unes noves fornades de parlants amb competència real i no pas purament estadística.

Ara que tant es parla de fracàs escolar caldria introduir el concepte fracàs lingüístic (l'exemple inicial n'és una mostra). Perquè, en bona mesura, els nostres escolars, sobretot als entorns metropolitans, surten del sistema havent fracassat lingüísticament, amb una llengua depauperada i interferida. Al país hi ha brillants estudiosos del contacte de llengües i grans pedagogs especialitzats en l'ensenyament de l'idioma. Els que manen han d'aprofitar aquests recursos per mirar de fer revertir aquest procés, que, com els entesos saben, acaba abocant a la substitució lingüística. No pot ser que s'inhibeixin i que, com vam comprovar temps enrere en una entrevista amb alts responsables d'Ensenyament, ho donin per perdut al·legant que la demografia del país ens porta cap aquí.

Som conscients que, abans que nosaltres, aquesta llebre ja l'han aixecat, i amb molta més autoritat, persones que hi han dedicat la vida. Però creiem que en aquests moments crucials cal insistir-hi. S'ha de prestigiar i desinterferir la llengua, arraconar els mals usos i reforçar els recursos que encara són vius en l'idioma i que li permeten ser realment això, un idioma, i no pas una trista pelleringa subsidiària del castellà. I això no vol dir introduir floritures jocfloralesques ni tampoc perdre el temps combatent termes naturalitzats d'antic, com làmpara o barco , o formes com sigut , que han tingut la pega de ser estigmatitzades per un purisme a ultrança que ens ha fet més mal que una pedregada seca. Prestigiar i desinterferir la llengua significa, per exemple, un cosa tan simple com dir "No hi és" en comptes de "No està", ja que és aquella i no pas aquesta la forma que entronca amb la nostra tradició (els pares d'en Patufet cridaven "On ets?", i no pas "On estàs?", i el president Tarradellas, quan va tornar de l'exili, va dir "Ja sóc aquí", i no pas "Ja estic aquí"). Significa, també, saber -i practicar-ho- que no cal esquitxar el discurs amb recursos forans com " Estoy en ello " o " Más de lo mismo " en detriment de "Hi estic a sobre" o "Tornem-hi" (ai, els pronoms febles!).

És evident que no tothom parteix de la mateixa base pel que fa a la llengua ni té les mateixes aptituds per aprendre-la, la mateixa sensibilitat o bé el mateix interès, però s'han de posar els mitjans perquè la canalla pugui adquirir un nivell mínim imprescindible. I això ho han de pilotar els responsables polítics i culturals, però ens hi hem d'implicar tots. Cada cop que un pare -de bona fe, esclar- pregunta al fill si el menjar "està bo", en comptes de dir-li si "és bo" (que és com el fill ho llegirà als contes infantils i ho sentirà als mestres lingüísticament competents i com el pare ho trobarà en els mitjans ben assessorats) fa mal a l'idioma. Cada cop que els mitjans, la publicitat o l'escola difonen -involuntàriament, perquè aquí tampoc hi ha mans negres- usos erronis com "A què esperes" o "Ens deixarem la pell" fan mal a l'idioma.

I mentre aquells a qui pertoca no posen fil a l'agulla, els que treballem a peu d'obra amb l'idioma, sigui a l'ensenyament o als mitjans, no podem fer res més que posar-hi pegats mentre procurem que el carro no se'ns en vagi pel pedregar. Alguns, però, no ens podem estar de pensar que, alhora que mirem d'avançar cap a la independència política, pot molt ben ser que estiguem entronitzant per sempre, i sense adonar-nos-en, l'ús generalitzat del que alguns, amb ironia, anomenen catanyol; és a dir, una rampoina bona per llençar. A parer nostre, fóra una greu incongruència.