CAPS I BARRETS: SOS! INCOMUNICATS!

INCOMUNICATS!

Fa dies que tinc certes ganes d’escriure sobre les noves tecnologies, ja se sap: els mòbils, els ipods, els ipads, els itouchs, les tauletes tàctils, els SMS, els SOS, els correus, els whatsapp, internet, intranet -i sobre el meu futur nét. Però mai acabo de posar-m’hi.

També cal dir que en sóc força partidari, dels correus, i d’aquests aparells en general, perquè reconec que ens faciliten alguns aspectes de la vida. Sempre pots estar interconnectat! I és que poder connectar-te en qualsevol moment a través del mòbil o de la tauleta (la tablet), i assabentar-te de com està la prima de risc, o saber a quants milions puja el darrer cas de corrupció d’aquest país nostre (Catalunya) i de l’Estat espanyol (ja ho sé, el comentari, ara i aquí, és un pèl fàcil) sempre és interessant. I estressant.

Enviar un whatsapp per dir que sóc a l’autobús camí cap a casa, o al lavabo llegint amb l’ebook, ho trobo absolutament fascinant i crec és una eina i que són uns missatges que tenen un gran valor comunicatiu. N'estic convençut, no és conya.

Ara que tinc facebook (amb 458 amics i amigues agregats) i twitter (cada dia faig un munt de piulades), sento que sóc una persona molt més sociable. I socialitzada -tot i que no sé quina diferència hi ha, però tant me fa. L’amistat és important! Quan penso que si em poso malalt o em trenco la tíbia em vindran a veure 458 amics, el cor se m’omple de joia.

L’inventor del facebook és un crack, cal reconèixer-ho. Pots fer-hi grups, al facebook i al twitter i al whatsapp. I fer que tots els integrants s’assabentin que estic bevent una Guiness amb la meva nova amiga, la Neguki de Namíbia, que m'ha presentat una amiga de la feina. Una passada, no em digueu que no és així! A mi, en tot això, hi ha un punt que m’emociona, em trasbalsa, m'excita.

Com també m’exalta veure els diputats del Parlament (de Catalunya) i de las Cortes (de Madrit) enviant SMS i SOS i missatges amb el whatsapp o amb el facebook o piulant (amb el twitter) o mirant el diari per internet, mentre un altre diputat xerra i xerra i xerra i'embolica que fa fort. Esclar que escoltar el que diuen la majoria d’aquests presumptes representants de la ciutadania és una autèntica llauna, diguem-ho ben clar. Per adormir-se. Però es guanyen el sou (una part) així, oi que sí?

Si quan jo parlo, l’altre no m’escolta, m’emprenyo. I si a l’altre li paguen perquè m’escolti (entre altres coses) i no ho fa, aleshores em bull la sang -i el que no és la sang.

Addictes a les noves tecnologies? Més aviat, ciutadans cada cop més incapaços d’escoltar l’altri, de mirar i d’observar qui ens envolta. Passavolants capturats i atrapats per l’estètica i la (post)modernitat.