CAPS I BARRETS

CAPS I BARRETS. EL BLOC MÉS SELECTE: EL BLOC QUE QUASI NINGÚ LLEGEIX, NOMÉS ELS HAPPY FEW (VERY, VERY FEW).

Avís: Els autors de Caps i Barrets no es fan responsables de les opinions expressades en els articles d'aquest bloc (que són les seves, però de tant en tant proferides en un estat d'intoxicació etílica).

divendres, 16 de setembre del 2011

PASSEJADES PER BARCELONA - EL PONT DEL TREBALL (DIGNE, EPS!)


Vet aquí que, tot passejant per Barcelona, m'adono que en aquesta capital mediterrània nostra gairebé no hi ha ponts. O, disculpeu-me, hi ha pocs ponts. A Barcelona no tenim gaires ponts

Les grans capitals europees tenen ponts famosos i reconeguts arreu. Vegem si no Londres, amb el majestuós pont de la Torre (un nom ben original, Tower Bridge. Respectem-ne el nom original, que la traducció del topònim, aquí, és de mal fer). O a París, ens podríem passar el dia creuant el riu pels seus ponts (el pont-Saint-Michel o el pont Alexander III, noms de sants, de reis... per anomenar-ne només dos). I no podríem conèixer Amsterdam sense passar pels ponts Magere, Torensluis, Python, pont de disseny que simula una pitón). I a Madrid, esclar, a la capital del regne hi ha el Puente de la Culebra, que simula una serpent, una cosa així com a Amsterdam -el nom esclar.



Però a Barcelona n'hi ha poquets, de ponts. No ens agrada fer pont ni ponts -tampoc en vam fer cap quan va venir el pontífex, ara fa ben poc! Som gent de feina, pencaires, ens agrada el treball. Per això al districte de Sant Andreu van fer un pont que van batejar amb el nom de pont del Treball. En anglès, a Londres, posats a traduir-ne el nom, seria una cosa així com Working Bridge. Sona bé i tot. El pont no és gaire bonic. Vaja, que és força lleig. Els dissenyadors de pots devien ser vacances quan el van construir.

Però fa uns anys el van rebatejar, el pont del Treball. I de vegades i amb perdò, sembla que qui bateja repapieja. L'Ajuntament (els batejadors de torn) amb el suport dels benaurats sindicalistes (convertit en dignataris de torn), van afinar el nom del pont, de manera que ara es diu pont del Treball Digne (més val no saber com en dirien els anglesos, d'aquest pont). Per què aquest nom i no pont del Treball Pesat? O pont del Treball Temporal? O pont del Treball Fix? O pont del Treball Distret? Un pont aquest, per cert, que aviat desapareixerà per les obres del tren de l'AVE. Ens trauran el pont, però ens quedarà el Treball (digne). Els rebatejadors (i repapiejadors) de torn hauran de buscar un altre pont (o carrer) per dignificar-lo. 

Jo, mentrestant, continuaré passejant per Barcelona, creuaré el pont del Treball Digne, potser per darrera vegada. I un pèl indignat (que no indigne), segurament per això.

dissabte, 3 de setembre del 2011

PRESENTACIÓ (II) L'hàbit no fa el monjo (o sí)


El nom que hem triat com a títol apunta a la lliure expressió de la individualitat, elevada a la màxima potència gràcies a internet. És cert que la dita popular “Tants caps tants barrets” en què s’inspira té unes connotacions més aviat lletjotes : de guirigall, desordre, esperit de campanar i narcissisme desinhibit.

Però ja se sap que els antics – la trista humanitat prexarxa, volem dir – eren aixafaguitarres per vocació, esperits negatius, ressentits i posseïts d’una desconfiança il·limitada envers el gènere humà.

Encara que, ben pensat, tota aquesta gran novetat, per cert, potser no és tan nova: ves a saber si, ja fa uns quants segles, quan la impremta balbucejava, algú no va fer escarafalls similars davant la possibilitat de disseminar les excel·lències i les tonteries humanes (o sigui: la humanitat pura i dura), més enllà dels quatre privilegiats que podien fer-se amb les escassíssimes còpies confegides per uns quants esforçats i esclavitzats amanuenses.

Per això, i molt més, donem les gràcies en primer lloc al senyor Gutenberg i als seus fills i néts: al senyor Google, al senyor Microsoft, al senyor Apple, al senyor Facebook i tants d’altres, davant dels quals ens traiem el barret i ens descobrim el cap rapat, calb, pelut o caspós, segons els casos … i ens descobrim també davant molts altres, incloent-hi els senyors ministres i funcionaris dels ministeris de l’interior d’aquí i de la Cotxinxina, als qual també saludem mentre els seus subordinats acompleixen el repàs rutinari a les webs per al bé de tots i totes.





Visca la democràcia, doncs (el menys dolent dels sistemes, com va dir aquell) i visca el progrés a dit.


divendres, 2 de setembre del 2011

PRESENTACIÓ (I) El bloc que ha de salvar la humanitat o Com frenar la diàspora de les mandonguilles quan se’ns en va l’olla

“Un altre bloc!”, us exclamareu. I “Per a què?”, us preguntareu, a continuació. Internet ha disparat les ànsies comunicatives de la ciutadania. I com som de ple en un món digital, com si l’haguessin assenyalat amb un dit, qui més qui menys se sent cridat a proclamar a tort i a dret qui és ell, què pensa i què sent : opinions, sensacions, impressions, imaginacions i fantasies, fòbies i filies i, si s’escau, indiferències i ignoràncies. 


És arribada l’hora de  fer saber a la humanitat sencera i connectada que, posem per cas, l’altre dia l’autor/administrador del bloc es va rebentar un gra de pus, que el canari se li va escapar de la gàbia, o que, si s’ha de posar mitjons que no siguin negres, sempre comença pel peu esquerre. L’autor/administrador ha de fer pública també la seva indignació davant la passivitat dels governants de la seva ciutat per no subministrar anticonceptius als coloms. També vol fer constar la seva idea que-els-polítics-ja-se-sap-tots-són-iguals. 

Informacions i opinions de tanta originalitat i trascendència no pot ser que restin en el forat negre de la solitud o, com a molt, confinats a la tosca xafarderia de veïnat, o a la línia telefònica i el servei de correus, limitadament recíprocs i apadrinats, a més, pel pare estat.

No pot ser que la humanitat quedi òrfena de tantes veus, de tants parers, de tantes aportacions per a construir un futur comú que ha de ser de tots, fet per tots i per a tots. No pot ser que, ara que disposem de les eines, tots i cadascun de nosaltres no ens projectem urbi et orbi.

Hi ha milions d’ulls (aparellats o bornis) disposats a llegir les paraules que ara i adés bolquem (bloquem), aboquem, perboquem i de vegades evacuem a la xarxa. Paraules sorgides del nostre jo més autèntic, totes elles d’un valor únic, personal i intransferible (com el DNI).

Sense censures, sense imposicions, sense filtres de supervisors, d’editors, caps o jerarques de mena vària, en peu d’absoluta igualtat. El desideràtum democràtic, vaja.

És per això que hem decidit no quedar-nos enrere i aportar el nostre petit gra de sorra a l’orquestra cacofònica digital d’on emanarà l’harmonia universal.