CRIM I CÀSTIG: CLEMÈNCIES I PENSIONS

Llegeixo que un home de Sils, “condemnat a divuit anys de presó per l'assassinat de la seva dona, està cobrant la pensió de viduïtat des de l'endemà mateix de la mort de la seva esposa” (www.aragirona.cat, 08-12-2011). Ves per on! Trobo que el cas és prou interessant i obre un debat de dimensions ètiques i jurídiques inimaginables. Quant a l’aspecte ètic del tema de la pensió,  jo pregunto: és lògic carregar-se el cònjuge i després cobrar la pensió de viduïtat? Perquè les possibilitats... Ara amb la crisi… Si et quedes a l’atur…

A mi em recorda aquell cas que va succeir als EUA, a l’estat de Kansas. Un home en plena joventut (de 52 anys, vaja), adoptat (d’origen malgaix), va matar el seu pare (nord-coreà) i la seva mare (sud-coreana), els adoptius. I després en el judici va demanar clemència al tribunal perquè era orfe! I la'n va obtenir. 


Va ser un crim paorós. Un assassinat terrible, me n’estalvio els detalls. De sang i fetge. La casa era una taca vermella, plena de navalles i cordetes… Els cossos esbudellats, les plantes marcides. Ecssss! Aggggg! El tribunal popular (que no del PP, eh!) va acceptar la petició de clemència: a l’acusat li van reduir la condemna i va cobrar l’herència dels papàs. Va passar del corredor de la mort a corredor de la marató de Kansas City. I la va acabar, mort de cansasment. Ara fa classe d’escriptura creativa (novel·la negra) en un college (adolescents de 15 a 27 anys) d'Arkansas. Potser és el seu càstig.


Tornem a Sils. I a la justícia per vergonya. És evident que, ara més que mai, cal fer-se un pla de pensions o una assegurança de vida o apuntar-se a una mútua -amb la mútua per-ella.