CAPS I BARRETS

CAPS I BARRETS. EL BLOC MÉS SELECTE: EL BLOC QUE QUASI NINGÚ LLEGEIX, NOMÉS ELS HAPPY FEW (VERY, VERY FEW).

Avís: Els autors de Caps i Barrets no es fan responsables de les opinions expressades en els articles d'aquest bloc (que són les seves, però de tant en tant proferides en un estat d'intoxicació etílica).

divendres, 9 de desembre del 2011

CONTE DEMAGÒGIC: VAIG COMPRAR UNA CADIRA


Després de donar-li moltes voltes, vaig decidir comprar-me una cadira. Una cadira bona, apta per a estar-se amorrat a l’ordinador durant moltes hores en forma de quatre per una feina de calendari impossible. He d’estar agraït a una lumbàlgia persistent i a l’amenaça d’una ciàtica, que em van permetre superar la meva tendència natural a la garreperia. El meu cul i la meva esquena agraïrien aquest acte de generositat cap a mi mateix.
Vaig triar la millor que vaig trobar, o que em va semblar trobar, perquè totes les cadires de despatx que hi havia en aquella botiga eren si fa no fa igual per a un llec com jo, i de totes les que vaig provar no sabria dir quina era la més comfortable, la més ergonòmica, la més anatòmica. Ja se sap: per als profans, tots els vins a partir dels 10 euros (o potser menys!) ens semblen més o menys iguals. Demano perdó als sibarites.
Vaig provar com cinquanta cadires, acompanyat pel fil musical de l’assessorament tècnic del venedor: que si el grau d’inclinació del respatller d’aquesta compensa la basculació general. Que si l’altra té un joc de palanques més coordinat però que és una mica més dura, que si aquella pot abaixar gairebé fins al nivell del terra – “però no li ho aconsello perquè sinó hauria d’aixecar els braços, potser massa, per arribar al teclat, o sigui a la taula”. Que si la de més enllà pot atényer (un verb amb què no havia topat des que consultava l’ Enciclopèdia Catalana per als treballs escolars) una horitzontalitat que pràcticament iguala la del llit i permet unes migdiades de gairebé la mateixa qualitat amb l’avantatge de que no cal desplaçar-se del lloc de repòs al lloc de treball (i estalvi consegüent de la mala consciència del temps perdut o, potser no: potser la hi reforçarà, mai se sap, però algun dia fabricarem cadires personalitzades, que podran acoblar-se al sentiment de culpa de l’usuari), etcètera, etcètera, etcètera…
Finalment em vaig decantar pel setial que em semblava més adequat a les meves necessitats. Ara mateix, tot i que hi sec la major part de les hores que passo despert, i de vegades adormit, no sabria repetir-ne les característiques tècniques tal com me les va descriure el senyor botiguer de cadires.
Però és igual: em va assegurar que jo havia fet una bona elecció.  Que era una bona cadira. I jo me l’havia de creure. Sobretot perquè en aquells temps el meu compte corrent era justet – ara també, amb la diferència que llavors era jove i encara creia que la prosperitat i l’esforç formaven una equació de validesa universal – i la cadira en qüestió es feia apreciar, a la butxaca.
Arribats al moment de pagar, l’amable botiguer cadiraire, satisfet per la venda, em va preguntar:
-        I doncs, voldrà factura, de la cadira?
-        Bé, tampoc és estrictament necessari – que li vaig contestar jo
-        Li dic – em va dir en un to si és no és d’alliçonament a un alumne un poc espès– per si vol que li posem l’IVA o no.
-        Ah, ja! – vaig contestar, escarnit perquè havia d’haver previst la pregunta.
-        La cadira és per a vostè o per a l’empresa? – va insistir
-        No, no, és per a mi – li vaig contestar una mica confús
-        Així doncs, el voldrà sense factura, no?
-        Bé, si a vosté li va bé …
-        A mi? No: a mi tant se me’n dóna! És vostè que ha de saber què li convé més
-        Ah, bé, doncs si ha de ser així, faci-me’l amb factura, em sembla més correcte.
-        Molt bé, doncs: amb factura! – i mentre es dirigia a la taula que li feia de despatx, de sobte es va girar i va engaltar-me: -  Així, doncs, vostè es menja l’IVA, no?
-        Què vol dir?
-        Sí, es clar: vostè se’l menja. Vostè el vol pagar. Hi ha gent per tot, en aquest món, no troba?
Em va semblar que aquell home em prenia per un il·lús, per un babau integral. Em va passar pel cap fugaçment una tia meva que sobrevivia en un pis minúscul, seguint la rutina minúscula que li permetia una pensió minúscula. Però aquest pensament fugaç no va quedar, ben al contrari que les paraules “Així vostè es menja l’IVA, oi?”, com si me les hagues gravat en carn viva.
-        Si, és clar, hi ha gent per tot … Avui dia la gastronomia té unes possibilitats immenses –vaig quequejar, suposo que amb un somriure de conill.
Em va mirar de reüll, amb una expressió diria que malhumorada. No estic segur que hagués entès el meu intent d’acudit.
-        Sap què – li vaig dir, en un to com de facècia, en el que no era sinó una fugida desesperada cap endavant per una vergonya in crescendo – em sembla que avui no tinc gana. Sí: pensant-ho bé, avui no em menjaré l’IVA.
-        Com vulgui – va dir el botiguer, sense immutar-se i havent perdut tot l’interès per mi.
Vaig pagar. Va cobrar. Va desaparèixer al magatzem. Va reaparèixer amb la meva cadira embalada.  Ens vam dir adéu amb un murmuri amb prou feines audible, sense mirar-nos. Quan m’allunyava de la botiga vaig sentir els seus ulls que es clavaven a la meva esquena per penjar-me una llufa immensa que deia: “Em dic IVAn i sóc idiota”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada