ESTIC CRISPAT!

Consell del metge a un afectat pel procés: 

“Vostè està molt crispat, deixi de menjar tantes crispetes i es trobarà millor”

Blanca

És blanca

i se'n deia així,

 Blanca i, 

lliurament, 

vam deixar que ens deixés. 

POEMA: "PERFIL"

"Li agrada de regalar coses,
però trobar difícil d'oblidar 
els preus que n'ha pagat.

Enveja aquell que han après,
després de llegir els diaris,
a saber-los plegar bé".

W. H. Auden.

IMAGINARI SOMNIAT

"Si pogués viatjar en un somni, tindria l'aroma d'un cafè, la companyia d'una persona amiga en una terrassa, l'ambient d'una bona lectura i tot un vidre on es reflectís una realitat projectada fins a l'alçada del cel... Els saldos, en una vella caixa de cartró a terra, a prop de la meva imaginació...". (text de May Mirallas)  L'imaginaire

DOLOR, RÀBIA, INDIGNACIÓ, FÀSTIC

Dolor, ràbia, indignació

Dolor, ràbia, indignació és el que sentim molts de nosaltres davant de la notícia de les 15 persones mortes al mar en intentar arribar a l’estat espanyol. Ofegades, mentre la xxxxxxx de l’estat -no podem dir-ne el nom perquè ens denunciarien, segons la nova llei de SS- els disparava bales de goma (així ha estat reconegut pel ministre de l'interior) i pots de fum per “dissuadir-los” en el seu intent. 

Quinze persones africanes assassinades, perquè cercaven una nova vida. Però Espanya, és així. Ordres dictades pel govern d'aquest estat presumptament “democràtic”, que té com a president Mariano Rajoy; i pel ministre de l'interior Jorge Fernández Díaz. Quinze persones violentament assetjades a la mar sense pietat, sense humanitat. Això sí, tot sota el paraigua de la “legalitat”. La mort, unes morts com aquestes, tenen un nom. Cal escriure'l? Cal dir-lo en veu alta?

La tomba dels somnis. I la dels immigrants ofegats.

I la Unió Europea? I les seves lleis? I els valors que forjaren la cultura europea? I l’humanisme? 

L'AFORISME DEL DIA

-          Què se sent quan s’és decent?

-          Jo només sento quan és a partir de 20 milions

(conversa atribuïda a R. Rato i F. Millet)

L'IMAGINARI

L'Imaginari

"Si pogués viatjar en un somni, aquest tindria l'aroma d'un café, la companyia d'un amic o una amiga en una terrassa, l'ambient d'una bona lectura i tot un vidre on es reflectís una realitat projectada fins a l'alçada del cel... Els saldos, en una vella caixa de cartró a terra, a prop de la meva imaginació..." (May Mirallas)

CAMBRA DE TARDOR

CAMBRA DE TARDOR                 "Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

   quan vénen a colgar-nos. Adormides

  les fulles dels meus besos van colgant

  els recers del teu cos, i mentre oblides

    les fulles altes de l'estiu, els dies

   oberts i sense besos, ben al fons

         el cos recorda: encara

tens la pell  mig del sol, mig de la lluna."

(Gabriel Ferrater)

ROSSES O NEGRES? NIKON O CANON?

ROSSES O NEGRES? NIKON O CANON?

Ai! És ben bé que el món és ben divers! M’explico i disculpeu el “rotllo”, però és que són les 3 de la matinada i estic davant d’una rossa... Vull dir, d'una cerveseta rossa. No hi tinc res contra les negres (les cerveses negres), no són racista jo, però les prefereixo roses –les cerveses. Que quedi clar. 

Les prefereixo rosses, les cerveses!

Qui escriu aquest article, ara farà un cert temps va canviar el seu equip informàtic (l’ordinador, vaja) i... es va passar al bàndol contrari. Es va comprar un Mac (apple-poma)! Després d’anys i panys de fer servir Microsoft! Quin va ser el motiu que el va empènyer a fer un canvi tan dràstic i tan assenyat o forassenyat? Aaaaah... la vida té aquestes coses: un dia t’adones que t’has cansat de la Joana i que prefereixes la Xènia, ves per on. O que el Carles ja no t’agrada i que prefereixes el Titot. 

Doncs, bé. Com a conseqüència, uns quants fanàtics del Bill Gates em van ben enfonsar anímicament i informàticament i tecnològicament, perquè m’havia canviat de bàndol. I els folls i les folles partidaris (i partidàries) de l’Steve Jobs (que a l'icloud sia, amén) em van convidar a whisky, al cap de setmana a casa seva, al cine... Perquè ara era de Mac. Oi que m’enteneu?

Dooooncs, bé. Servidor de vosaltres ara ha decidit renovar el seu equip fotogràfic, perquè el darrer el va comprar l’any 2012 i ja ha quedat antiquat –l’equip, no servidor de vostès! Ara les càmeres més mones ja tenen wifi! I qui escriu això volia informar-se’n i dubtava si fer les fotos de la nena (la filla) amb una Nikon o una Canon o una Pentax o una Leica o una... I va decidir informar-se’n abans. I ara resulta que en aquest món hi ha els canonistes i els nikonistes. Els primers no suporten els segons i els segons odien els primers (com els d’Apple i els de Microsoft, si fa no fa –i no m’oblido del pobre Linux). I hi ha blogs de canonistes i blogs de nikonistes que canten les meravelles de les seves càmeres... i comparen i... Buffffff!

Així que servidor se’n va anar a la botiga, perquè volia sortir de dubtes i fer una consulta (I té tot el dret, a consultar sobre càmeres! O no?) tot pensant que el botiguer (o la botiguera, bufff) potser li sortiria amb una tercera via (ai, una altra possibilitat, volia dir!). I hi va trobar un autèntic entès que li va donar totes les explicacions tècniques que calia. Fantàstic. Però al final de la seves dissertacions, l’entès li diu: “Esclar, jo sóc un canonista, eh!”. Bufa!

 

Que quedi clar. Servidor ni es considera un boig de la poma ni un fanàtic de Microsoft. Haig de confessar que m’encanten les rosses, sí (de cerveses, caram!), però també xalo per assaborir amb la llengua una negra dolceta (de Guinneeees!). Ni blanc ni negre! Ja m’enteneu! Servidor (que pesat), ara, només necessita una càmera per fer fotos al gosset i a la Xènia i tant se li’n dóna que sigui nikon o canon, ja em perdonareu. Totes són japoneses –també  m‘agraden les japoneses! 

Així que, finalment... he decidit comprar una... Minolta, que coi!I És que, al capdavall, també és japonesa... I a mi no m’Impolta, ni l’una ni l’altra... O potser sí?

"DES DE LA FINESTRA ESTANT" (D. Elliot)

"Des de la finestra estant

escolto el murmuri de la teva veu

i, lentament,

em delecto amb les notes

del teu nom".

(D. Elliot

trad. David B.)

7000 CLICS!

7000 CLICS!

A Caps i Barrets hem superat les 7000 visites des que vam començar, el setembre de 2011. Ben contents que n’estem! Són molts clics que heu fet els qui, empesos per la curiositat, heu tafanejat en aquest bloc. Esclar que també potser qui hagi estat el mateix tafaner (o tafanera!) que hagi clicat 7000 vegades en aquest bloc. Tampoc creieu que ens fem gaires il·lusions, nosaltres.

Però 7000 clics és prou motiu perquè obrim una ampolla de cava i celebrem aital esdeveniment. I ens agradaria compartir-ho amb vosaltres. Us animem, doncs, que brindeu a la salut de Caps i Barrets –sí, please que ai l’artrosi, ai el reuma, ai el d’aixonses...

I us agraïm les vegades que heu tingut l’amabilitat i la paciència d’entrar al bloc i que heu llegit els aforismes; els articles i els comentaris sobre llibres, llocs, llengua i les reflexions, de vegades un pèl eixelebrades, que hem plasmat en aquestes pàgines.

Des de la distància d’aquesta finestra, doncs, salut, moltes gràcies i fins aviat!

(en català, en valencià, en balear i en LAPAO!)

REFLEXIONS SOBRE DIDÀCTICA DE LA LLENGUA

NO ENS MOSSEGUEM LA LLENGUA! PERÒ, QUINA LLENGUA?

El professor i lingüista Joan Solà deia -si no ho recordo malament- que les persones que es dediquen a l'ensenyament passen per tres etapes: al començament ensenyen el que han après a la facultat; després, van canviat i ensenyen el que els agrada; i, finalment, en una darrera fase, ensenyen el que interessa als seus alumnes. No cal dir que m'hi sento plenament identificat.

Des de fa força temps, em vaig plantejar (i, de fet, em plantejo constantment) quina és la meva funció com a professor durant un curs, en una aula, en una classe. Què hi pinto, jo? Crec fermament que el paper principal del professor (eps! o professora) en els temps actuals, amb totes les noves tecnologies que hi ha al nostre abast, ha de ser el de proporcionar als alumnes les eines adequades perquè assoleixen determinats coneixements i, sobretot, perquè millorin la seva expressió, perquè es puguin comunicar de manera més clara. A l'aula, estic convençut que s'ha de prescindir de grans discursos o teories i de llargues dissertacions. Cal aclarir i explicar conceptes i criteris lingüístics de manera breu i sintètica cercant, sempre que sigui possible, la complicitat dels alumnes. Cal dedicar la major part del nostre temps a l'aula a activitats pràctiques. I els protagonistes han de ser, esclar, els alumnes o aprenents. La funció del professor, doncs, ha de ser la d'un guia.

Per descomptat, la programació d'un curs oficial està determinada, en gran part, per un examen, un model de prova, per uns materials, per l'espai... I és que, al capdavall, l'objectiu dels alumnes sol ser, generalment, obtenir un certificat oficial que els permeti millorar el seu historial professional -encara que no sempre tothom persegueixi aquesta fita. I, per tant, els continguts d'un curs oficial també solen estar sotmesos, en aquest sentit, a aquesta prova final. Tot plegat, són condicionaments importants. El que es tracta, doncs, és de com dur a terme la nostra tasca de guia dins de les possibilitats i els condicionaments que se'ns presenten.

Crec fermament que els cursos de llengua, especialment els cursos de nivells avançats o de redacció, no s'han de convertir en hores i hores de teoria, no han de consistir a omplir el cap als alumnes amb normes i conceptes difícils de pair, i amb regles i amb... Perquè, en aquest cas, convertirem l'aula i les sessions en un ens avorrit, encotillat, tancat. I perquè, molt probablement, la majoria dels alumnes, amb el temps, hauran oblidat tot el munt de regles amb què els haurem atabalat. És evident que cal que tinguin una base teòrica sòlida i cal que assoleixen uns conceptes clars.

Tanmateix, l'aprenentatge només l'assoliran amb la pràctica constant de les seves competències comunicatives. És a través de la redacció de textos, de l'expressió oral dirigida i estructurada, on han de manifestar els coneixements lingüístics assolits. I a través de la lectura. Només milloraran la seva competència lingüística i afermaran els seus coneixements quan revisin i corregeixin les seves tasques. Sempre, per descomptat, amb l'ajut del professor.

Durant el curs de llengua catalana, intento transmetre la idea que, quan escrivim i parlem, cal utilitzar un tipus de llengua "normal", sense afectacions ni floritures. Un tipus de llengua adequat a cada situació, a cada registre. Una llengua correcta, sense "barbaritats". Sense elements morfològics, fonètics, lèxics que hi siguin aliens. Una llengua que no sigui estrafeta, allunyada, dissolta. I que cal parlar i escriure sense recança: correus, cartes, articles, blogs, reclamacions...- en la nostra llengua, en tots els àmbits, sense complexos.

És ben cert que res no és blanc ni negre. Dins d'aquesta concepció didàctica que acabo d'exposar, de manera sintètica i global, hi podem introduir tot de matisos. I dins d'aquest espectre, el ventall de colors -fins i tot de colors lingüístics- pot ser ben variat.

L'AFORISME DEL DIA

El sindicat es va declarar inconvenient davant l’empresa.

LLENGUA, DIVERSITATS: RESPECTE, CONEIXEMENT, CULTURA

LAPAO O ESTUPIDESA I MALA FE

Ja està, ja l’han feta: els nois i noies “intel·ligents” i partidaris de l’Espanya més negra i fosca, engominats i endiumenjats i maquillats i emmascarats amb uns trets facials rígids i retocats i plastificats, els nois i les noies del PP i el PAR han aprovat al Parlament Aragonès la nova llei per la qual la llengua que es parla a la Franja de Ponent rebrà legalment el nom de LAPAO. La nova normativa, aprovada amb els vots d’aquests dos partits, preveu que el govern de l'Aragó pugui decidir sobre els topònims i noms oficials del territori. Poca broma.

Volem fer diverses consideracions. Una decisió com aquesta no té res a veure amb criteris filològics, ni científics, ni lingüístics, entre altres motius perquè aquesta gentussa, aquests elements del Partido Popular (d'arreu de l'estat) i del Partido Aragonés ni coneixen el que és la lingüística, ni tenen la més mínima idea del que significa la paraula ciència, ni tampoc tenen cap respecte per cap llengua. Perquè el seu coeficient mental i el seu nivell cultural és absolutament nul, perquè la seva ideologia política respon a un món tancat, pla, sense matisos, petrificat pels anys i disfressat de falsa modernitat, una visió que només admet la violència cultural. No és una llei, tampoc, fruit de la ignorància. Si fos així, encara tindrien una certa disculpa. És, clarament, una decisió política, la seva,  aquesta llei, una decisió carregada de mala fe. És un atac brut(al) i rastrer, vil, contra la llengua catalana, contra la varietat dialectal que es parla a la Franja, atac que només podem definir com un  intent més del genocidi lingüístic que estan duent a terme en diversos fronts i que ha estat i està planificat d'aquest laboratori d'idees (FAES) dirigit per troglodites desitjosos de tornar a una societat cavernària, inculta, dictatorial. Un propòsit que fa certa aquella máxima –que vam convertir en aforisme fa uns dies al bloc- que diu que “No hi ha res pitjor que l’estupidesa humana barrejada amb la mala fe”.  Estupidesa que vol dir curtedat mental. Mala fe, intenció de fer mal i de destrucció. De vegades, no calen armes químiques ni armes de destrucció massiva…

Escric aquestes línies en aquest bloc astorat en veure fins a quin punt poden arribar aquests individus, mascles i femelles extremadament perillosos. Representen un autèntic perill amb cobertura legal i institucional, política i estatal, per a qualsevol cultura, democracia i societat civilitzada en el sentit més ampli de la paraula. 

I demanem a les institucions competents d’aquest país -a l’IEC, a Òmnium Cultural, a Linguamón, entre d’altres- que s’adrecin a organismes europeus, universitats en general, Facultats de Filologia, la UE, la UNESCO, etc., per informar, reclamar i, en definitiva, denunciar aquesta bestiesa, aquesta immoralitat anticultural, aquest atac contra la llengua sense cap altre sentit que satisfer l'ego i els interessos d'una classe dirigent materialment i mentalment corrupta i embrutida per la seva misèria humana i (presumptament) "intel·lectual".

Una darrera consideració. Aquest és un article en defensa de la llengua, de la cultura, de les diversitats lingüístiques (dels dialectes, tots). No és un article polític contra cap partit, ni cap grup, que quedi clar -tot i els adjectius evidentment subjectius que l'omplen. Però sí contra aquells polítics professionals de la violència cultural, contra els rèptils llefiscosos que bavegen a la cerca del poder, siguin del partit i del color que siguin, contra els qui volen canviar sisplau per força realitats indiscutibles. Contra la manipulació. Contra la insensatesa i la ignomínia de què fan gala aquests politicastres 'lapaoeros' i depredadors linguïstics i culturals.

Com a professionals de la llengua que som, com a usuaris de la llengua catalana -i aprenents i estudiosos i curiosos i lectors i amants d’altres llengües- manifestem el nostre més profund respecte per totes les llengües i varietats lingüístiques d’aquest planeta –no només d’aquest país-, d’aquest estat si voleu, també, que desitgem que perdurin tal com són sense que la mà de la ignorància, de la incultura, les malmeti, maltracti, esgavelli i les condemni a la desaparició.

David Bargalló i Guillem Verger
de capsibarrets