REFLEXIONS SOBRE DIDÀCTICA DE LA LLENGUA

NO ENS MOSSEGUEM LA LLENGUA! PERÒ, QUINA LLENGUA?

El professor i lingüista Joan Solà deia -si no ho recordo malament- que les persones que es dediquen a l'ensenyament passen per tres etapes: al començament ensenyen el que han après a la facultat; després, van canviat i ensenyen el que els agrada; i, finalment, en una darrera fase, ensenyen el que interessa als seus alumnes. No cal dir que m'hi sento plenament identificat.

Des de fa força temps, em vaig plantejar (i, de fet, em plantejo constantment) quina és la meva funció com a professor durant un curs, en una aula, en una classe. Què hi pinto, jo? Crec fermament que el paper principal del professor (eps! o professora) en els temps actuals, amb totes les noves tecnologies que hi ha al nostre abast, ha de ser el de proporcionar als alumnes les eines adequades perquè assoleixen determinats coneixements i, sobretot, perquè millorin la seva expressió, perquè es puguin comunicar de manera més clara. A l'aula, estic convençut que s'ha de prescindir de grans discursos o teories i de llargues dissertacions. Cal aclarir i explicar conceptes i criteris lingüístics de manera breu i sintètica cercant, sempre que sigui possible, la complicitat dels alumnes. Cal dedicar la major part del nostre temps a l'aula a activitats pràctiques. I els protagonistes han de ser, esclar, els alumnes o aprenents. La funció del professor, doncs, ha de ser la d'un guia.

Per descomptat, la programació d'un curs oficial està determinada, en gran part, per un examen, un model de prova, per uns materials, per l'espai... I és que, al capdavall, l'objectiu dels alumnes sol ser, generalment, obtenir un certificat oficial que els permeti millorar el seu historial professional -encara que no sempre tothom persegueixi aquesta fita. I, per tant, els continguts d'un curs oficial també solen estar sotmesos, en aquest sentit, a aquesta prova final. Tot plegat, són condicionaments importants. El que es tracta, doncs, és de com dur a terme la nostra tasca de guia dins de les possibilitats i els condicionaments que se'ns presenten.

Crec fermament que els cursos de llengua, especialment els cursos de nivells avançats o de redacció, no s'han de convertir en hores i hores de teoria, no han de consistir a omplir el cap als alumnes amb normes i conceptes difícils de pair, i amb regles i amb... Perquè, en aquest cas, convertirem l'aula i les sessions en un ens avorrit, encotillat, tancat. I perquè, molt probablement, la majoria dels alumnes, amb el temps, hauran oblidat tot el munt de regles amb què els haurem atabalat. És evident que cal que tinguin una base teòrica sòlida i cal que assoleixen uns conceptes clars.

Tanmateix, l'aprenentatge només l'assoliran amb la pràctica constant de les seves competències comunicatives. És a través de la redacció de textos, de l'expressió oral dirigida i estructurada, on han de manifestar els coneixements lingüístics assolits. I a través de la lectura. Només milloraran la seva competència lingüística i afermaran els seus coneixements quan revisin i corregeixin les seves tasques. Sempre, per descomptat, amb l'ajut del professor.

Durant el curs de llengua catalana, intento transmetre la idea que, quan escrivim i parlem, cal utilitzar un tipus de llengua "normal", sense afectacions ni floritures. Un tipus de llengua adequat a cada situació, a cada registre. Una llengua correcta, sense "barbaritats". Sense elements morfològics, fonètics, lèxics que hi siguin aliens. Una llengua que no sigui estrafeta, allunyada, dissolta. I que cal parlar i escriure sense recança: correus, cartes, articles, blogs, reclamacions...- en la nostra llengua, en tots els àmbits, sense complexos.

És ben cert que res no és blanc ni negre. Dins d'aquesta concepció didàctica que acabo d'exposar, de manera sintètica i global, hi podem introduir tot de matisos. I dins d'aquest espectre, el ventall de colors -fins i tot de colors lingüístics- pot ser ben variat.