El binomi “moda” i “absència d’autenticitat” sembla ser un axioma per a Cabré, que contraposa el mercat a la seva ètica de l’escriptor i al que entén per autenticitat: “perquè una obra commocioni el lector ha d’haver sortit de la seva necessitat inexplicable d’escriure allò o rebentar”.
Associada a aquesta afirmació hi ha la solitud radical de l’escriptor: una mena d’aposta a cegues amb l’única guia del convenciment d’estar captivat –“raptat” en les seves paraules –per la bondat de la història que s’escriu. Més que un ofici, un sacerdoci, doncs.
Hi ha altres corolaris d’aquesta ètica de l’escriptor, com el que segueix: “un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector”. Grans i elevades paraules! - que si no fos per que és algú tan important qui les escriu, i no precisament un adolescent sinó tot un senyor d’edat respectable, potser ens arrencarien un mig somriure.
Però així d’entrada, es tracta d’un propòsit que sedueix per la noblesa i la integritat. Si no som uns cínics integrals, el primer impuls és de subscriure’l a ulls clucs. Però pensant-hi, ens vénen al cap alguns dubtes.
Primer dubte: hauria escrit Jaume Cabré aquest article si no hagués estat, ell mateix, un escriptor reconegut i d’èxit en l’àmbit (perdó: anava a dir “mercat”) literari català? Hauria continuat escrivint si hagués estat, al contrari del que li succeeix – i que li duri -, poc o gens llegit? Si d’aquesta “carta” n’hagués estat l’autor un escriptor obscur li hauria donat més credibilitat, encara que segur que sovint inspiraria burles i ironies diverses. Melville, Kafka i alguns altres semblen respondre, per la biografia i la pràctica literària, a l’arquetipus d’escriptor anacoreta, però dubto que sigui molt freqüent. És més: potser ho és més el cas de les obres mestres sorgides d’una necessitat alimentícia. La redempció postmortem fa que n’oblidem la baixesa dels orígens.
Segon dubte: com podem saber que estem posseïts de la “gràcia” literària? Pot ser que malgrat l’honestedat dels nostres esforços, ens equivoquem i que prenguem per inspiració el que no és sinó un atac de narcissisme passatger? Entre els protestants, sembla que l’èxit mundà ve a ser un signe de la gràcia divina, però sembla que Cabré no ho vol entendre així, malgrat l’èxit de la seva obra.
I més: Què passa quan un escriptor té ofici però reconeix no tenir inspiració (entesa com aquesta necessitat incontenible de dir ‘alguna cosa autèntica’)? Què passa quan té (o creu tenir) inspiració i no té ofici (i generalment no li dóna importància)?
Un triomfador amb idees de Quixot és certament un especímen curiós, però ja se sap que els escriptors solen ser gent rareta …
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada