Potser és perquè als PPCC els tentacles de la
Santa Seu arriben molt endins i, fins i tot en un tema tan suculent, la llegendària
subtilesa de la diplomàcia vaticana és capaç d’aturar la tendència natural del
gremi del cel·luloide – denominació obsoleta, però què hi farem - a vilipendiar
el poder. Potser perquè aquest gremi és molt més devot del que ens pensem, o
potser és la mà (o l’ala? o el bec?) llarga de l’esperit sant ... el cas és que
no hi ha gaires comèdies vaticanes. Ens ve al cap l’Udienza, de Marco Ferreri,
i poca cosa més.
El disbarat enginyós de Moretti, amb un Michel
Piccoli en plena i octogenària forma, bolcat en el paper de summe pontífex
aclaparat per la responsabilitat que li ha caigut al damunt, fa passar una bona
estona, i està a l’alçada de les produccions del gènere dels millors temps –
italianes, evidentment.
El públic devotament laïcista potser li
retraurà un to massa amable, o fins i tot simpaties procatòliques per voler
mostrar el rostre humà d’una institució profundament retrògrada, i obviar les inèrcies
totalitàries i l’obscurantisme que amb prou feines treu el nas, ometre
truculències passades i presents com la pederàstia o la crema d’heretges. Fins
i tot, la pallassada còmica en què cau en determinats moments – per exemple els
cardenals jugant un campionat de voleibol – es podria dir que manifesta una
innocuïtat còmplice.
Però jo li diria a aquest espectador
menjacapellans que es fixés en les dificultats del psicoanalista per a tractar
el papa díscol quan topa amb el rígid puritanisme de la cúria, les maneres
suaus i untuoses d’una hipocresia treballada i exercida a consciència, l’autodefinicó
del papa fugitiu quan, d’incògnit, deixa anar: “jo sóc un actor”, el control
gairebé omnímode que exerceix la burocràcia vaticana amb mà de ferro i guant de
seda ... tot això, tractat com una broma de bon rotllo però que no deixa de
tenir la seva punta; bastant més que altres atacs més gruixuts.
I el final és la demostració més clara del que
dic (per als que vulguin veure la pel·lícula i no els agrada que els expliquin
els finals, els aconsello que no segueixin llegint): amb la seva renúncia després
de ser elegit però abans de ser proclamat, el papa Melville-Piccoli fa miques
tot l’edifici de l’Església Catòlica com a delegació de Déu a la terra. Una
blasfèmia, en certa manera. Encara que ses eminències que el van escollir
sempre podrien contestar que els designis de Nostrosenyor són inescrutables,
però no ens posarem en subtileses vaticanes, perquè doctors té l’Església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada